Perfect Pair (Ferran Nogués)

Vintage McCartney

2012-02-03T01:02:00.001+01:00

Paul McCartney té a punt el seu nou disc, Kisses On The Bottom, en què recrea les cançons de la seva infantesa, els estàndards i les melodies populars de la postguerra, juntament amb alguna composició pròpia.

Eric Burdon canta Dylan

2012-01-25T08:19:00.003+01:00

El gran Eric Burdon ha contribuït al disc "Chimes of Freedom", de de celebració del 50è aniversari d'Amnistia Internacional, amb aquesta versió de "Gotta Serve Somebody" de Bob Dylan. Ara que hi penso, el seu darrer disc, Soul of a Man, ja és del 2006. Estaria bé tenir una altra bona col·lecció de r&b a càrrec d'Eric Burdon per al 2012.

Animals: 35è aniversari

2012-01-23T22:25:00.001+01:00

El 23 de gener de 1977 es va publicar Animals, el disc de culte de Pink Floyd. El millor secret de la seva discografia. Un disc fosc però intens. La música, la portada, les versions (íntegres) que se li han dedicat... es podria escriure un llibre només d'aquest disc. Si algú encara no l'ha sentit, que ho faci immediatament.

Etta James

2012-01-20T20:57:00.002+01:00

Ha mort Etta James. Una cantant... poderosa. Ja vaig parlar en aquest blog d'una memorable actuació editada al seu dia sota el nom de "A Blues Session: B. B. King and Friends". Bé, aquella nit dos dels músics convidats eren Etta James i Dr. John, que tenien un número sensacional al mig del show. No us el perdeu. Això és seriós. Aquí hi ha màgia de veritat. No només la química entre els dos personatges. Etta James es permet improvisar lletra i melodia. El públic es torna boig. Ah, i no s'ha editat mai en DVD. Imperdonable. Descansi en pau, Etta James:

Sarah Jarosz

2012-01-17T02:09:00.000+01:00

He descobert Sarah Jarosz amb el seu disc Follow Me Down (2011). Les sonoritats country-americana-bluegrass-alternative folk o com vulgueu dir-ne, em recorden Gillian Welch però en aquest cas amb menys sobrietat, amb una mica més de color. I es nota que la nena en sap:

"Instead of going straight to work as a full-time musician, as many before her have done, she left her hometown—30 miles outside of Austin—and headed to Boston’s New England Conservatory to study contemporary improvisation on a NEC Presidential Merit scholarship".

Què li demano al 2012 en matèria de música?

2012-01-14T09:31:00.000+01:00

Demanar és fàcil. Alguns desitjos ràpids...

Improbable però no impossible: la reunió de Supertramp. L'any 1983 el grup va continuar sense Roger Hodgson, cosa que, salvant totes les distàncies, és com si els Beatles haguessin continuat sense Paul McCartney. Durant els darrers anys han estat de gira cadascú per separat. Supertramp sense Hodgson han anat publicant discos decents però lluny d'obres com Breakfast In America:

Molt improbable: retorn de Rainbow. Ritchie Blackmore va decidir l'any 1997 penjar la Fender i formar el grup de folk ensucrat Blackmore's Night. Des d'aleshores hi ha hagut una forta pressió per aconseguir una reunió de Rainbow. Dio hi hauria accedit però ara és massa tard i crec que tots ens conformaríem amb una reunió amb Joe Lynn Turner. Em temo, però, que no ho veurem.

Jimmy Page fa anys que es troba còmode vivint el seu status de llegenda viva del rock, recollint premis i assistint a homenatges, però no ens ha proporcionat gaire activitat musical. A banda del solitari concert de reunió de Led Zeppelin a l'O2 (2007), i l'aparició del guitarrista a la pel·lícula documental It Might Get Loud (2009), poques coses hem sabut. Però el cert és que Page va repetint que té idees per a un nou disc en solitari i que sembla ser que n'hauria enregistrat una part. Crec que tothom estaria més que satisfet amb un disc com Outrider.

Roger Waters és un altre que també viu còmode com a llegenda viva del rock. A diferència de Jimmy Page, el seu nivell d'activitat ha estat intens, especialment després d'haver portat el seu espectacle de The Wall per mig món durant els darrers dos anys. Tot això està molt bé però molta gent encara espera un nou disc de Waters. El seu darrer treball en estudi va ser el sensacional Amused To Death però això era l'any 1992. Durant els darrers anys, Waters ha fet declaracions esporàdiques en què parlava de la preparació d'un proper disc en estudi però el tema sempre ha acabat aparcat en favor d'altres projectes com ara l'òpera Ça Ira. Esperem que havent acabat la gira de The Wall, l'any 2012 puguem tenir noves composicions de Roger Waters.

Jethro Tull és un altre grup que s'ha trobat molt còmode exercint de clàssics del rock. Tot i que se'ls ha de reconèixer una notable activitat en directe i un bon grapat d'edicions de concerts i reedicions de material antic, el cert és que la banda va fer el seu darrer disc amb cançons noves l'any 1999 amb J-Tull Dot Com (no podem dir que The Jethro Tull Christmas Album fos un disc nou de Jethro Tull en tota regla). Les gires constants i les edicions de luxe dels seus clàssics estan molt bé però Ian Anderson és un dels millors compositors que ha donat el rock i ja va sent hora.

Rolling Stones. Des dels anys 90, encara estem esperant un gran disc dels Stones. Pensem-hi un moment: Steel Wheels, Voodoo Lounge, Bridges to Babylon, A Bigger Bang. Tots tenen alguna excel·lent cançó però cap d'ells serà recordat com un gran disc en conjunt. La celebració l'any 2012 dels seus 50 anys com a grup seria una bona ocasió per a fer un bon disc.

Aerosmith. Malgrat les petites (o grans) disputes entre Tyler i Perry, fa temps que la banda està treballant en un nou disc produït per Jack Douglas i que no arriba mai. El darrer disc bo de la banda va ser Nine Lives (1997). Després vindria el mediocre Just Push Play (2001).

Earl Greyhound va ser un dels grans descobriments de fa un parell d'anys. El seu disc Suspicious Package (2010) és un sensacional treball. El trio ha estat de gira des d'aleshores i el 2012 tocaria que fessin nou disc.

Super 400 són un altre grup del que espero amb moltes ganes el seu proper disc. No han deixat de girar i fins i tot han passat per Bercelona però el seu darrer disc, el brillant Sweet Fist, ja és del 2009 i en volem més:

Sobre les sessions de Get Back/Let It Be ja en vaig parlar. Bàsicament el tema és que el 30 de gener del 1969 els Beatles van pujar al terrat de l'edifici d'Apple i van oferir un concert per sorpresa. Va ser l'última vegada que van tocar en públic. Una bona part de l'actuació va apa`reixer al film Let it be. Als anys 80 es podia aconseguir en vídeo però mai més s'ha reeditat, naturalment tampoc en DVD. Ja seria hora, no?

Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu va publicar Underground Community l'any 2009. Des d'aleshores han actuat regularment en directe (teloners de Marillion al Sant Jordi Club), han consolidat un estil que beu del rock progressiu a cavall de grups com Pink Floyd i Porcupine Tree, però amb una versatilitat que no els impedeix abraçar el folk acústic, i han esdevingut una màquina de precisió. Actualment estan enllestint el seu segon disc que promet ser una obra d'orfebreria. Imprescindible veure'ls el directe si en teniu oportunitat.

Them Crooked Vultures, la superbanda que van formar Dave Grohl (Foo Fighters), John Paul Jones (Led Zeppelin), i Josh Homme (Queens of the Stone Age), va publicar un impressionant disc de debut l'any 2009. La seva barreja de rock clàssic i sonoritats progressives va funcionar a la perfecció. Des del 2010 han estat treballant en el proper disc. Esperem que aparegui el 2012.

Sammy Davis va oferir un concert per a UNICEF a Paris l'any 1985. És un espectacle d'entertainment integral i de la més alta qualitat. Coses així ja no es poden veure. L'actuació es va editar en VHS però està descatalogada i mai ha estat editada en DVD. Això està entre els meus desitjos per al 2012.

Un altre desig: l'any 1984, Frank Sinatra va fer el seu darrer veritable disc de material nou (després van venir coses com els duets, però allò ja era una altra història). Amb una big band de luxe comandada per Quincy Jones, Sinatra va convidar un grapat d'amics (no li agradava enregistrar sense tenir públic a la sala, per petit que fos perquè deia que sinó no es motivava), i va facturar un disc brillant a tots els efectes. Enregistrat en directe, naturalment, sense trampa ni cartró. Entre els músics de la humil big band hi havia Michael i Randy Brecker, George Benson, Steve Gadd, Lionel Hampton i Ray Brown. El disc que en va sortir ja el coneixem: L.A. Is My Lady. La qüestió és que les sessions van ser filmades i el documental es va editar en VHS amb el títol Frank Sinatra: Portrait Of An Album (jo el tinc), però mai s'ha editat en DVD. Ja van sent hora, no?

Ja hem parlat al blog de la super sessió de blues que va donar lloc al disc de Sonnyboy Williamson anomenat Don't Send Me No Flowers, en què hi van prendre part, entre d'altres, Brian Auger i Jimmy Page. L'any 1991 es va editar breument en CD però fa vint anys que està descatalogat. Mereixeria una edició a l'alçada del seu valor històric.

Bé, podríem seguir però crec que amb això de moment n'hi ha prou :-)

Supergrup: Flying Colors

2012-01-12T20:19:00.001+01:00

Ja fa temps que estem en època de supergrups. Dins el món del rock tothom en parla però, de fet, el jazz sempre ha funcionat així. El fet que bons músics vulguin tocar amb altres bons músics i provar diverses combinacions és comprensible, oi? Bé, atents a la formació de Flying Colors, que ja tenen el seu disc a punt, produït per Peter Collins (Rush):

Neal Morse (Spock's Beard, Transatlantic), Mike Portnoy (ex-Dream Theater, Transatlantic), Steve Morse (Deep Purple, Dixie Dregs), Dave LaRue (Steve Morse Band, Dixie Dregs) and Casey McPherson (Alpha Rev).

Phillip Roebuck

2012-01-11T21:15:00.000+01:00

Les recomanacions del Sr. J solen ser interessants. Quan avui m'he l'he trobat, m'ha dit que havia de sentir un paio que es diu Phillip Roebuck i que fa el que es podria anomenar Appalachian punk. La cosa prometia. Unes hores després he rebut un mail seu que he de compartir (suposo que el Sr. J no hi trobarà inconvenient):

Trobaràs uns quants videos al Youtube. (...) També té alguna cançó purament tradicional, i fins i tot alguna balada del tipus "a-veure-si-tinc-sort-i-la-colo-de-BSO-a-alguna-peli-de-Sundance" ... en qualsevol cas a l'amic li sobra perícia amb l'instrument i actitud (important si es vol sobreviure ara que torna Loquillo).

Talment.

Filmació: Faith No More a Brasil 2011

2012-01-10T01:12:00.003+01:00

Faith No More a Brasil 2011. Concert sencer i filmació professional. No us perdeu l'inici. La sonorització és seca i amb la guitarra massa baixa però això permet gaudir del baix de Billy Gould en tot el seu esplendor. Mike Patton està impressionant. No sé com pot cantar així tota una gira (i llarga), a la seva edat. Fa una cançó en brasiler, agafa una de les càmeres i canta mentre va filmant ell mateix el concert, vaja, 100% Patton:

Benante homenatja Bonham

2012-01-07T19:48:00.001+01:00

El gran Charlie Benante ha penjat aquest simpàtic homenatge a John Bonham. Els fans de Led Zeppelin reconeixeran diversos patrons d'en Bonzo:

Per molts anys, Syd

2012-01-06T10:27:00.000+01:00

Avui Syd Barrett faria 66 anys.

Obeses

2012-01-04T20:18:00.000+01:00

El meu cosí m'ha passat un parell de joies d'aquesta banda que jo desconeixia. Més enllà de l'humor, aquesta gent toca. Es diuen Obeses:

Beatles virtuals

2011-12-31T14:53:00.000+01:00

Els Beatles no van tocar I Want You (She's So Heavy) al famós últim concert al terrat d'Apple però tant se val, la recreació és impressionant. La roba que duien, els instruments, tot.

El bo i dolent del 2011

2011-12-28T02:34:00.000+01:00

L'Eduard Puignou de Melomania ha elaborat un repàs als millors discos del 2011: El més destacat de l’any musical 2011 en 111 twetts. Com a complement, i en un format totalment diferent, he repassat el 2011 d'una altra manera.

Vull començar parlant d'un gran desencís: "A Scarcity of Miracles", de Jakszyk, Fripp and Collins. Les expectatives eren molt altes, especialment perquè suposava la reunió de dos vells companys de King Crimson, el seu líder Robert Fripp i el brillant saxofonista i flautista Mel Collins. No és un mal disc però venint de gent amb una llarga carrera caracteritzada per l'experimentació, la innovació i l'excel·lència tècnica, el resultat és massa convencional (alguns dirien avorrit):

Una altra decepció (però aquesta estava cantada): la del nou disc dels Red Hot Chili Peppers. No cal dir gaire cosa al respecte. La banda segueix el seu declivi creatiu i no hi ha llum al final del túnel. Sembla mentida que aquest grup hagi estat responsable de meravelles com Blood Sugar Sex Magik.

Un altre disc sobre el qual hi havia gran expectatives era el de la reunió d'Anthrax amb el seu clàssic vocalista Joey Belladona. El pioners del Thrash Metal han facturat un treball de gran qualitat. Alguns encara pensem que el futur de la banda està amb John Bush, amb qui han facturat discos innovadors i frescos com ara el precedent "We've Come For You All", però el cert és que Worsip Music és fins i tot millor que alguns dels seus discos dels anys 80:

El 2011 també ha estat l'any de Magnòlia, el nou disc de la jove cantant, pianista i compositora Maria Coma. Imprescindible veure-la en directe:

Els veterans del clàssic progressiu Uriah Heep ens van deixar un notable Into The Wild. També en vam parlar.

Dins d'aquest gènere que en diuen Americana, l'any 2011 hem pogut gaudir de "The Harrow & The Harvest", el nou disc de Gillian Welch, sempre amb el seu company musical, i autèntic virtuós, David Rawlings. També en vam parlar.

2011 ha estat l'any que Dream Theater han sabut tirar endavant (i de quina maera!) després que el seu líder i bateria durant més de 20 anys, Mike Portnoy, abandonés el grup. Els novaiorquesos han facturat un disc fresc, variat, molt melòdic, que jo personalment he punxat fins a la sacietat:

Yes han publicat Fly From Here. He de dir que no he sentit el disc, però el fet és que la llegendària banda britànica de rock progressiu ha decidit prescindir del seu cantant de tota la vida, l'insubstituïble Jon Anderson. La cosa és que Anderson va haver de passar pel quiròfan i el grup va decidir fitxar el cantant d'una banda de tribut a Yes per tal de fer alguns concerts mentre Anderson es recuperava. Quan aquest va estar un altre cop disponible, els seus companys van decidir seguir tocant amb el seu imitador i fins i tot han tret un nou disc. Salvant totes les distàncies que vulgueu, és com si Led Zeppelin haguessin acomiadat Robert Plant.

Whitesnake han publicat Forevermore, un disc ben fet i que ha intentat atreure els vells fans de la banda però sense aconseguir-ho. Els que coneixem la seva etapa clàssica enyorem aquella banda de blues-rock capaç de facturar joies com Ready an' Willing.

Molt més interessant és el que fan Black Country Communion. Enguany han editat el seu segon disc ("2") i el DVD en directe "Live Over Europe". També s'ha editat el llibre "Glenn Hughes: The Autobiography". Però a més, enguany s'ha publicat el concert/documental en DVD "Phoenix Rising", dedicat a l'etapa de Deep Purple amb el gran Tomy Bolin. Tot plegat festa grossa per als amants del rock clàssic:

Alguns discos que també han aparegut el 2011 i que malgrat no haver-los pogut sentit encara, en tinc molt bones referències: Green Naugahyde de Primus, Welcome 2 My Nightmare d'Alice Cooper, i Chickenfoot III. Respecte al nou disc de Janes's Addiction, The Great Escape Artist, em vull reservar l'opinió perquè he llegit coses bones i dolentes, i és una banda que m'estimo molt.

Enguany hem assistit a una campanya de reedicions de la discografia de Pink Floyd a l'estil Pink Floyd, és a dir, de grans proporcions. Cada disc ha aparegut en tres formats, amb remescles material inèdit a dojo, etc. En vaig parlar al blog recentment.

Una altra reedició ha estat la de 40è aniversari d'Aqualung, l'icònic disc de Jethro Tull, restaurat per Steven Wilson en una versió de luxe, tal com mereix un dels discos definitius del rock.

Enguany també s'ha editat una filmació històrica dels Rolling Stones: "Some Girls, Live in Texas '78".

El 2011 també ens ha donat "Lemmy", el documental dedicat a una de les icones del rock com és líder de Motörhead. Per cert, si algú no ha llegit l'autobiografia de Lemmy, "White Line Fever", s'està perdent un gran llibre d'història del rock.

El llegendari Johnny Winter ha publicat nou disc, Roots, i la molt veterana Doris Day ha publicat nou disc: “My Heart”.

No és un disc, però el 2011 en termes musicals també ha vist l'edició del film de Sorsese "George Harrison: Living In The Material World", fet des del rigor i certament emocionant, res a veure amb Shine A Light.

L'univers Black Sabbath ha viscut un any per a recordar. L'11 de l'11 de l'11 va ser la data triada per la banda per a anunciar la reunió de la formació original, amb Ozzy, i aquest cop sí que han promès que hi haurà nou disc. A més, enguany s'ha editat “Iron Man: My Journey through Heaven and Hell with Black Sabbath”, és a dir, l'autobiografia de Tony Iommi. També s'ha publicat el documental "God Bless Ozzy Osbourne". I no hem d'oblidar que enguany “Blizzard of Ozz” i “Diary of a Madman” finalment han estat editats com cal en CD i restituint les pistes de baix i bateria originals, que Ozzy havia fet regravar l'any 2002 en un dels episodis més vergonyosos del rock.

És horrible veure com passa el temps. L'any 2011 s'han celebrat 30 anys de l'aparició d'aquests discos:

Killers (Iron Maiden)
Difficult to Cure (Rainbow)
King Bee (Muddy Waters)
Moving Pictures i Exit...Stage Left (Rush)
Face Dances (molt bon disc dels Who)
Somewhere in England (George Harrison)
Come an' Get It (Whitesnake)
No Sleep 'til Hammersmith (Motörhead)
Friday Night in San Francisco (Al Di Meola, John McLaughlin, Paco de Lucía)
She Shot Me Down (Frank Sinatra)
Tattoo You (The Rolling Stones)
Denim and Leather (Saxon)
Point of Entry (un disc a reivindicar de Judas Priest)
Discipline (King Crimson)
You Are What You Is (Frank Zappa)
Diary of a Madman (Ozzy)
Mob Rules (Black Sabbath)
Renegade (Thin Lizzy)
For Those About to Rock We Salute You (AC/DC)

I el 2011 ha estat l'any de la mort de Gary Moore i Amy Winehouse. També en vam parlar.

Comig Home per a Illinois Central

2011-12-26T19:34:00.000+01:00

Avui he aprofitat una estona abans i després de dinar per a enregistrar un Coming Home versió boogie woogie amb la idea que algun dia la puguem tocar amb Illinois Central. Té errades però és el que és i està feta en un pim pam. Ara que l'escolto, tal volta quedaria millor en un tempo més lent, com una mena de blues ràpid. No sé, ja veurem.

Guns N' Roses, un bluff

2011-12-09T00:30:00.001+01:00

Un tweet de l'Albert Cuesta sobre els Doors i com són de sobrevalorats, m'ha fet pensar en un altre grup: Guns N' Roses. Ara tornen a ser el centre d'atenció perquè s'ha anunciat que entraran al Rock And Roll Hall Of Fame i s'especula amb una reunió de la formació original.

Segur que hi hauria gent que em voldria matar per dir-ho però Guns N' Roses no tenen de destacable res més que un puto disc: Appetite for Destruction. Punt. I que quedi clar: jo tinc el vinil. Sí, sí, l'original del 1987. Un gran disc de hard rock. N'hi ha molts d'altres, però.

Què va venir després? Un EP amb quatre temes acústics i alguns en directe, per a fer caixa, i un exercici de megalomania impresentable anomenat Use Your Illusion I & II, amb aquelles balades, aquells videoclips. Molt lluny quedaven els temps en què uns macarres de Sunset Strip tenien una banda de hard rock... tres anys abans (!).

Una vergonya. Molt agraït hauria d'estar Axl Rose d'haver pogut viure de l'Appetite tots aquests anys, fins i tot arrossegant pel fang el nom del seu grup. Imperdonable. Ser excèntric i donar la nota també hi han ajudat, és clar. Guns N' Roses, tant com m'havien agradat i els he perdut tot el respecte. De fet ja ho vaig fer l'any 91: aquelles fotos, aquella gira, patètic. Això sí, ara entraran al Rock And Roll Hall Of Fame i el seu nom adquirirà color de llegenda, al costat dels de Led Zeppelin o Queen. Si és que...

Trio 2.0

2011-11-28T21:49:00.001+01:00

Quan vam formar Illinois Central l'any 2002 érem un trio. El Nando Pemán a la guitarra, en Cristian Roig a la bateria i jo al baix i veu. Després vam passar a ser un quartet. Hi va haver anades i vingudes de gent però en Nando i jo sempre hi vam ser. Totes les gravacions de l'època en què érem un trio sonen molt malament (estan fetes amb un Walkman), excepte una que està feta amb el minidisc, i és una llàstima perquè els concerts de trio són els que més m'agradaven. No sé qui era el bateria aquesta nit de l'11 de gener del 2003 (però segur que no era el gran David Adán). En qualsevol cas així és com sonaven Illinois Central en format de trio. M'ha vingut de gust recordar-ho ara que estem tornant a muntar el grup, un altre cop en format de trio:

Summertime 11.01.2003 by ferran-nogues

Els arxius d'Alan Lomax a Youtube

2011-11-26T12:04:00.001+01:00

Alan Lomax Archive és el canal oficial on podem veure filmacions del conegut investigador Alan Lomax. Arqueologia viva, els darrers dies de vida d'unes manifestacions culturals que s'han perdut i només perduren en documents sonors i filmacions:

Black Sabbath, ara sí

2011-11-12T00:43:00.001+01:00

Black Sabbath ja es van reunir amb Ozzy l'any 1999 i van fer alguna gira on interpretaven els clàssics. Tothom esperava un nou disc. Recordo perfectament declaracions de Tony Iommi dient que havien estat assajant a Londres i havien tret riffs i idees molt bluseres, molt properes al so del grup l'any 70. La cosa va quedar aquí. Ara, l'11.11.11, han anunciat reunió i nou disc produït per Rick Rubin i previst per al 2012. Amb Dio van aconseguir fer reviure la màgia i facturar un disc sensacional (The Devil You Know). Veurem què fan amb Ozzy.

Què passarà amb Black Sabbath el dia 11?

2011-11-04T16:59:00.001+01:00

La web de Black Sabbath mostra aquests dies només el nom de la banda i a sota 11·11·11. Anunciaran la reunió amb Ozzy?

Per molts anys, Keith Emerson

2011-11-02T08:35:00.001+01:00

Avui, 2 de novembre, Keith Emerson, un dels més grans teclistes del rock fa 67 anys. Molts el recordaran per la megalomania i la grandiloqüència en què Emerson, Lake & Palmer van caure, com tantes altres bandes del rock progressiu dels anys 70. Però això forma part de la seva grandesa. Excel·lent compositor, innovador i influent. Per molts anys.

Seasons in the Abyss: 21 anys

2011-10-27T00:31:00.000+02:00

L'any passat va fer 20 anys d'aquesta obra mestra del metal, sense cap commemoració. Seasons in the Abyss va ser la culminació, el cim creatiu de Slayer i la fi d'una època daurada que va tornar l'any 2006 amb Christ Illusion. El perfeccionament d'una fórmula que havia començat amb Reign in Blood (1986) i s'havia millorat amb South of Heaven (1988). Esperem una reedició de l'obra de Slayer com es mereix.

Evanescence han tornat

2011-10-21T21:01:00.001+02:00

És només el seu tercer disc i ja és el del seu retorn (l'anterior, The Open Door, és del 2006!). Evanescence són la sofisticació, la seguratat, la peça ben feta. Com una pel·lícula de Hollywood comercial però impecable. Senzillament funciona.

Aquest disc s'ha anat cuinant des del 2009 i, al contrari que els seus dos predecessors, aquest és un disc compost per la banda com a conjunt. És per això que el seu títol és el nom de la banda. Van entrar a l'estudi i van fer les sessions de gravació però no satisfets amb el resultat van canviar de productor i van tornar-hi una altra vegada refent-lo de bell nou. Evanescence no inventen res de nou però si el que fan és inspirat com aquest nou disc, és sempre benvingut.

Nou vídeo de Pomplamoose

2011-10-12T09:28:00.000+02:00

Sempre és un plaer veure una d'aquestes peces d'orfebreria. El nou vídeo de Pomplamoose es diu Bust Your Knee Caps.

Òpera en texans?

2011-10-01T20:31:00.002+02:00

Encara no l'he vist però el títol no m'agrada perquè els qui no coneixen el món de l'òpera (a qui sembla que va adreçat aquest programa), poden endur-se la idea equivocada que perpetua l'estereotip de l'òpera com un esdeveniment elitista i de gala, on la gent va amb vestit llarg i de frac. Òpera en texans? Però vaja, en qualsevol cas, sempre és benvingut un programa d'òpera i espero que estigui bé.

Dream Theater ho han tornat a fer

2011-09-28T19:59:00.002+02:00

Tothom sap que Mike Portnoy no era només el bateria de Dream Theater, sinó que n'era el líder. Les seves aportacions no eren només compositives sinó que afectaven tot el procés creatiu dels discos i l'activitat general del grup. Però Dream Theater tenen músics prou qualificats com per tirar endavant l'elaboració d'un disc nou i crec que han mantingut el nivell de manera notable.

Després del gir sobtat que la sortida de Portnoy va suposar per al grup, jo esperava un disc que seguís el que suggereix el seu títol. Esperava un disc convuls, agressiu, de reafirmació, un cop de puny sobre la taula per a dir "aquí estem i seguim endavant". Però no. Només cal sentir l'inici del disc: una suau i elegant introducció de guitarra neta. A Dramatic Turn of Events és un disc molt melòdic, optimista, que no s'adiu amb el seu dramàtic títol.

La sortida de Portnoy també ha afectat la producció i mescla: aquest és un disc més equilibrat. La bateria està al nivell de la resta d'instruments i el baix guanya una mica de protagonisme respecte a mescles anteriors, cosa que jo personalment agraeixo. Pel que fa al substitut de Portnoy, Mike Mangini, està sobradament capacitat per a la feina (altrament no seria el bateria de Dream Theater). Comparar Portnoy i Mangini no té sentit. Personalment agraeixo a Mancini que no hagi volgut epatar i fer veure que és un pop que intenta fer-se notar en tot moment com Portnoy. Mangini s'ha posat al servei de les composicions, que és el que s'ha de fer. I pel que fa a James Labrie, aquest home millora amb els anys fins al punt que jo actualment no el canviaria com a cantant de Dream Theater (al contrari del que he pensat durant molt anys). Labrie ha adaptat les línies vocals al seu registre, ha après a ser conscient de les seves capacitats i a treure el millor de la seva veu i amagar el pitjor. Enrere han quedat les desafinades i les estridències.

Si hem de dir alguna cosa negativa és que Dream Theater ja no ens sorprenen. Les cançons d'aquest disc podrien estar perfectament, per exemple, a Octavarium. Sembla que Dream Theater han trobat un lloc on se senten còmodes. Els seus quatre darrers discos, sense caure en la repetició, segueixen una línia força definida i estable. Lluny queden els tombs estilístics. A mi, tot i que m'agrada que les bandes evolucionin, ja m'està bé sempre que les cançons mantinguin el nivell creatiu.

Pink Floyd: preparem la butxaca

2011-09-27T00:04:00.002+02:00

Ho han fet a l'estil Pink Floyd. Una edició remasteritzada de la seva discografia amb edicions Immersion: caixes de luxe (6 discos en algun cas), farcides de material inèdit. Coses que ni els propis membres del grup sabien que existien, com la famosa versió de "Wish You Were Here" amb Stephane Grappelli (que es donava per perduda). Un somni per a qualsevol fan de la banda. Però això val pasta. Enguany en compraré un, si les coses van bé :-)

Si mirem els continguts de, per exemple, l'edició de The Dark Side Of The Moon ens farem una idea de la magnitud de la cosa:

DISC 1 – CD 1:
The Dark Side Of The Moon digitally remastered by James Guthrie 2011

DISC 2 – CD 2:
The Dark Side Of The Moon performed live at Wembley in 1974 (2011 Mix and previously unreleased)

DISC 3 – DVD 1, ALL AUDIO:
- The Dark Side Of The Moon, James Guthrie 2003 5.1 Surround Mix (previously released only on SACD) in standard resolution audio at 448 kbps
- The Dark Side Of The Moon, James Guthrie 2003 5.1 Surround Mix (previously released only on SACD) in high resolution audio at 640 kbps
- The Dark Side Of The Moon, LPCM Stereo mix (as disc 1)
- The Dark Side Of The Moon, Alan Parsons Quad Mix (previously released only on vinyl LP/8 track tape in 1973) in standard resolution audio at 448 kbps
- The Dark Side Of The Moon, Alan Parsons Quad Mix (previously released only on vinyl LP/8 track tape in 1973) in high resolution audio at 640 kbps

DISC 4 - DVD 2, ALL AUDIO VISUAL:
- Live In Brighton 1972: Careful With That Axe, Eugene (previously unreleased on DVD) Set The Controls For The Heart Of The Sun (previously unreleased on DVD)
- The Dark Side Of The Moon, 2003 documentary (25 min EPK)
- Concert Screen Films (60 min total): British Tour 1974 French Tour 1974 North American Tour 1975

Screen films play in stereo and 5.1 Surround Sound

DISC 5 – BLURAY, AUDIO+AUDIO VISUAL -AUDIO:The Dark Side Of The Moon, James Guthrie 2003 5.1 Surround Mix (previously released only on SACD) in high resolution audio at 96 kHz/24-bit
AUDIO:
- The Dark Side Of The Moon, Original stereo mix (1973) mastered in high resolution audio at 96 kHz/24-bit
AUDIO VISUAL:
- Live In Brighton 1972: Careful With That Axe, Eugene (previously unreleased on DVD/BluRay) Set The Controls For The Heart Of The Sun (previously unreleased on DVD/BluRay)
- The Dark Side Of The Moon, 2003 documentary (EPK)
- Concert Screen Films (5.1 Surround Mix): British Tour 1974 French Tour 1974 North American Tour 1975
- Concert Screen Films (High Resolution Stereo Mix): British Tour 1974 French Tour 1974 North American Tour 1975

DISC 6 - CD3:
- The Dark Side Of The Moon 1972 Early Album Mix engineered by Alan Parsons (previously unreleased)
- "The Hard Way" (from ‘Household Objects’ project)
- "Us And Them", Richard Wright Demo (previously unreleased)
- "The Travel Sequence", live from Brighton June 1972 (previously unreleased)
- "The Mortality Sequence", live from Brighton June 1972 (previously unreleased
- "Any Colour You Like", live from Brighton June 1972 (previously unreleased)
- "The Travel Sequence", studio recording 1972 (previously unreleased) - Money, Roger Waters’ demo (previously unreleased)

40 page 27cm x 27cm booklet designed by Storm Thorgerson Exclusive photo book edited by Jill Furmanovsky 27cm x 27cm Exclusive Storm Thorgerson Art Print 5 x Collectors’ Cards featuring art and comments by Storm Thorgerson Replica of The Dark Side Of The Moon Tour Ticket Replica of The Dark Side Of The Moon Backstage Pass Scarf 3 x Black marbles 9 x Coasters (unique to this box) featuring early Storm Thorgerson design sketches 12 page credits booklet.

El so de Jerusalem per Kutiman

2011-09-19T18:48:00.000+02:00

Sempre és un bon moment per veure una de les creacions de Kutiman. Recordem que aquest home agafa fragments de vídeo que corren per Internet i en fa un muntatge sempre sorprenent. En aquest cas fa un retrat del so de Jerusalem, ajuntant en una mateixa cançó músics que aquest cop segur que mai haurien imaginat que acabarien "tocant plegats".

Tres que han arribat

2011-09-14T22:18:00.003+02:00

M'acaba d'arribar un paquet amb tres discos. Encara no els he sentit. Hi ha el nou de Dream Theater, A Dramatic Turn Of Events, el primer disc de la banda sense el seu bateria i líder durant vint anys, Mike Portnoy. la incorporació d'un nou membre a grups consolidats sol ser un revulsiu i normalment serveix per esperonar el grup. Em ve al cap el cas dels Beatles: l'any 1969, quan les sessions del que acabaria sent Let It Be estaven abocades al fracàs, enmig de la manca d'idees i amb les relacions personals en estat crític, Harrison va tenir la idea d'incorporar Billy Preston com a músic convidat. L'ambient va canviar immediatament i les sessions van donar interpretacions fresques i carregades d'energia com ara el mític Get Back o Don't let Me Down. També penso en Deep Purple. L'any 1994, la segona reunió amb Ritchie Blackmore havia dut la banda a un estat de tensió que tots coneixien bé. La sortida del guitarrista i l'entrada de Steve Morse va suposar un alleugement i un estímul creatiu per a una banda acostumada a treballar sota tensió. El resultat fou el disc Purpendicular, una col·lecció de cançons variades i espontànies que, si s'arriba a publicar als anys setanta, actualment seria un clàssic aclamat per tothom. Encara no l'he sentit però espero que el cas de Dream Theater vagi en aquesta línia.

El segon disc del paquet és el nou de Laura Marling, A Creature I Don't Know. La vaig conèixer musicalment amb el seu segon disc, I Speak Because I Can. Diríem que fa americana si no fos que és una cantant britànica. Em dóna la sensació que aquest nou disc és més sobri i cru que l'anterior. Ja em va bé.

El tercer disc és Worship Music, el nou d'Anthrax. Un disc de retorn per partida doble. Primer perquè és el primer disc des del sensacional We've Come for You All (2003), i després perquè és el primer disc amb el seu cantant Joey Belladonna des que abandonà el grup l'any 1992. Jo no era partidari d'una reunió amb Belladona. La seva etapa amb John Bush havia estat sensacional i havia culminat amb l'esmentat We've Come for You All i el CD i DVD en directe Music of Mass Destruction. La gravació de Worship Music, a més, ha estat llarga i difícil. La van començar amb John Bush a la veu, la van continuar amb el fugaç Dan Nelson, i finalment ha estat Belladona qui ha acabat posant veu a un disc que estava pràcticament enllestit. Fins a quin punt l'han refet és una incògnita. Charlie Benante segueix sent, més de vint anys després, un dels millors bateries de metal del món mundial. Espero que el disc estigui a l'alçada de les expectatives.

Recycler: blues industrial

2011-09-10T00:47:00.001+02:00

Sé que no és l'etapa del grup preferida pels seus seguidors però tant se val. ZZ Top, a banda de posar les piles al boogie de John Lee Hooker, van inventar el blues (o hauríem de dir-ne el boogie?) industrial.

Era l'època idònia per a fer-ho: anys 80, bateries electròniques (o programades), guitarres sintetitzades, i producció ad hoc. Tot això va arribar al seu apogeu amb el desè disc del trio texà, Recycler. Música de carretera.

Quan vaig pels camins de terra d'Eivissa, passant per paisatges rurals degradats, amb autoconstrucció i xabolisme, magatzems de bloc i sostre d'uralita, gallines aquí i un cotxe abandonat allà... ha de sonar Recycler, amb joies com Burger Man:

Once you try my burger baby,
you'll grow a new thyroid gland.
I said just eat my burger, baby,
make you smart as Charlie Chan.

McCartney + 9/11 > The Love We Make

2011-09-08T17:03:00.000+02:00

"Directed by iconic documentary filmmaker Albert Maysles (Gimme Shelter, Salesman, Grey Gardens) and award-winning filmmaking partner Bradley Kaplan (Muhammad and Larry, Get Yer Ya-Ya’s Out!, Sand and Sorrow), THE LOVE WE MAKE documents Paul's role in the planning and performance of the monumental benefit concert at Madison Square Garden, “The Concert for New York City,” which took place less than six weeks after the terrorist attacks. Shot in the signature cinéma vérité style that Maysles pioneered and made famous when he filmed the Beatles’ first visit to America in the legendary 1964 documentary What’s Happening! The Beatles in the U.S.A., THE LOVE WE MAKE was filmed in 16mm black & white, Maysles’ camera intimately capturing Paul’s personal mission to help heal the city that welcomed him with open arms so many years ago.Paul was in New York on the day of the attacks, and saw first-hand the destruction and tragic consequences of one of the most horrific days in U.S. history. "

El Metal God fa 60 anys

2011-08-25T14:44:00.000+02:00

Més celebracions: Rob Halford (el Metal God) ha fet 60 anys. Tots sabem que no canta com l'any 82 però encara pot oferir molt bons concerts amb Judas Priest. No és el moment ni el lloc per a definir la importància i la influència d'aquest personatge a la música popular del segle XX. Per molts anys.A la web de Judas Priest hi ha algunes fotos de la celebració de l'aniversari, amb un pastís ad hoc.

El film de Scorsese sobre George Harrison

2011-08-24T00:03:00.000+02:00

Ja tenim el trailer del documental de Scorsese "George Harrison: Living In The Material World": Coming this October, Martin Scorsese traces the life of George Harrison in an intensely personal film, weaving together previously unseen archival materials, home movies, and interviews with Eric Clapton, Terry Gilliam, Eric Idle, George Martin, Paul McCartney, Yoko Ono, Tom Petty, Phil Spector, Ringo Starr, Jackie Stewart and others.

Torna, Anastacia

2011-08-23T01:11:00.000+02:00

La vaig descobrir perquè me la va recomanar el meu cosí Eduard fa anys (acabo d'enfonsar la seva reputació). Entre el 2000 i el 2004 va facturar tres discos (Not That Kind, Freak of Nature i Anastacia), que tenen cadascun tres o quatre cançons sensacionals, material més que suficient per a fer un directe demolidor.

L'Anastacia era una cantant mainstream però tenia quelcom que la feia diferent de les nenes mones, a banda d'una veu molt personal i de ser una de les veus blanques més negres. Fins i tot les tres coristes que duia als seus inicis eren tres ties normals. El seu funk-rock ballable entrava molt bé. Els seus singles eren molt comercials però tenien arranjaments frescos i una execució vocal sempre brillant.

Ara tot això ha canviat. Jo pensava que havent superat un càncer de pit i després d'un parèntesi de quatre anys reapareixeria amb un material de primera però no ha estat així. Sé que faig tard però acabo de sentir Heavy Rotation (2008) i malauradament el so és decididament per a tots els públics, les cançons són fàcils, previsibles i fluixes, i ja no hi trobem aquella cosa. No tenia cap necessitat de fer una cosa així. Torna aviat, Anastacia.

Ian Gillan: per molts anys

2011-08-19T00:55:00.002+02:00

Ian Gillan celebra avui el seu 66è aniversari.

Can Jordi 12.08.2011

2011-08-13T01:04:00.002+02:00

Una altra nit de blues ranci. No ha estat la meva millor nit però ha tingut bons moments com ara l'aparició de n'Albert Cooper que, com que no tenia micro, ha cantat a pel passejant entre les taules del públic (i s'ha deixat la veu). Un bon número.

Meravellosa com sempre l'hospitalitat d'en Vicent a Can Jordi Blues Station.

Jon Lord, en tractament per càncer

2011-08-11T22:19:00.000+02:00

Mitjançant un comunicat a la seva web m'he assabentat que el llegendari teclista i compositor està sota tractament per càncer.

I would like all my friends, followers, fans and fellow travelers to know that I am fighting cancer and will therefore be taking a break from performing while getting the treatment and cure.

I shall of course be continuing to write music – in my world it just has to be part of the therapy – and I fully expect to be back in good shape next year.

God bless and see you soonJon

Thank you.

Esperem que es recuperi aviat.

Amy Winehouse

2011-07-23T20:18:00.006+02:00

Vaig descobrir Amy Winehouse mitjançant una breu entrevista a una revista que no recordo. Era l'època que just acabava de publicar el seu primer disc, Frank. Encara no sonava al fil musical dels dentistes ni protagonitzava escàndols. Era una cantant personal, original i arrogant. I ho podia ser. En aquella entrevista recordo que li preguntaven per altres cantants joves i ella s'afanyava a dir que una cosa la diferenciava de la majoria de cantants: ella no contractava compositors ni feia versions. Componia les seves cançons. I el seu disc, Frank, sonava fresc, nou.

Quan va publicar Back to Black vaig pensar que l'estètica retro era una via fàcil per a poder fer el sempre difícil segon disc, i que tal volta amb el tercer, havent guanyat confiança i experiència, tindríem el gran disc d'Amy Winehouse. No arribarà mai.

Es veia a venir. Descansi en pau.

Discos que ens van treure dels 80: Lights...Camera...Revolution!

2011-07-23T01:32:00.001+02:00

Actualment ja ningú els recorda però entre finals dels 80 i inicis dels 90 Suicidal Tendencies eren un grup emergent, fresc, trencador, dinàmic, irreverent, simpàtic i, a més, tenien un gran nivell tècnic. Eren una colla de quillos provinents del món de les bandes de Los Angeles i que, movent-se entre el punk, el hardcore i el thrash metal i un toc de funk, van aconseguir atreure un públic molt divers.

Els seu primer disc és hardcore molt ràpid, el segon té alguna cançó molt bona (War Inside My Head), i mica en mica van anar trobant el seu so. A How Will I Laugh Tomorrow When I Can't Even Smile Today ja es veia que hi havia nivell. Aquell disc començava amb Trip At The Brain:

Però a inicis del 1990 van incorporar el baixista Robert Trujillo (que abans d'entrar a Metallica era un músic molt interessant), i van publicar Lights...Camera...Revolution! Ja havien trobat la fórmula. El seu sucessor va ser The Art of Rebellion, igualment bo i una mica més experimental, i l'any 94 encara van fer un disc també prou bo, Suicidal for Life, que va marcar la fi d'una època per a Suicidal Tendencies.

Ara, més de vint anys després, és normal veure camises amb logos, noms de grups, marques, etc. A meitat dels 80 només els fans de Suicidal en portaven. L'absència de merchandising va fer que els seus seguidors pintéssin el nom del grup a les seves camises. Algunes d'aquestes peces de roba fetes a mà pels fans es poden veure a la portada del primer disc del grup i són, com les famoses bandanes, una icona de la cultura underground de les bandes de LA.

Aleshores no ens ho semblava però aquell breu període de temps entre finals dels 80 i inicis dels 90 va ser brillant. Hi havia grups com Living Colour, Faith No More, Primus i Suicidal Tendencies, tots a un alt nivell creatiu.

Era l'època dels telepredicadors i la cosa va anar com anell al dit per a Suicidal Tendencies, que els van dedicar Send Me Your Money:

Homenatge de Kutiman a Led Zeppelin

2011-07-20T23:45:00.000+02:00

Anthrax: 30 anys

2011-07-18T17:40:00.000+02:00

Sembla que era ahir quan vaig comprar el meu vinil d'Among The Living (1987). No m'ho puc creure. Formada l'any 1981, la banda novaiorquesa pionera del thrash metal (una de les quatre grans), ha fet 30 anys, tal com proclamava orgullós Scott Ian al seu Twitter. El seu primer disc, Fistful Of Metal va ser l'únic que van publicar amb Neil Turbin com a cantant i malgrat la seva portada s'ha de dir que té excel·lents cançons (algunes s'han mantingut al repertori del grup en directe fins a l'actualitat), entre elles la inicial Deathrider o Panic:

Gillian Welch

2011-07-17T21:47:00.000+02:00

Mai m'ha agradat el country. Encara actualment hi tinc certes reticències, especialment cap al country més comercial i les balades ensucrades. Però amb el pas dels anys m'he anat acostant cap a un tipus de country rural, auster, sobri, que em transmet molta més honestedat i em resulta més evocador de temps antics. La barreja d'ecos del folk de les illes britàniques, però també l'evident influència del blues, m'agrada.

La carrera de Gillian Welch va començar l'any 1992 i des d'aleshores no s'ha separat del seu company musical, i autèntic virtuós, David Rawlings (ambdós provenen de la prestigiosa escola universitària musical de Berklee). El seu darrer disc és l'excel·lent The Harrow & The Harvest.

Ottilie Patterson

2011-07-13T00:25:00.001+02:00

Descansi en pau Ottilie Patterson, probablement la millor cantant britànica de jazz i blues, i parella del gran Chris Barber. The Guardian té un bon article sobre la seva figura:

Patterson cited the band's visit to the Smitty's Corner blues club in Chicago's South Side as her single most rewarding experience. After responding to an invitation to come up and sing with Muddy Waters's band, she heard one African-American lady patron call out, "Hey, lady, you sing real pretty. How come you sing like one of us?"

Kutiman

2011-07-10T01:13:00.001+02:00

El Sr. J m'ha fet arribar aquestes perles. No puc fer altra cosa que compartir-les:

Un record per a Syd Barrett

2011-07-08T00:26:00.001+02:00

El 7 de juliol del 2006 moria Syd Barret, un dels genis creatius més importants i influents de la música popular del segle XX. Bon moment per a recuperar no només la seva música sinó també aquest documental de la BBC sobre la seva figura.

La banda de punk

2011-07-06T01:18:00.001+02:00

Castellterçol 31 març 1996. D'esquerra a dreta: Eduard Maluquer, Ferran Nogués, Joan Vinyals, Eduard Masllorens

L'altre dia vaig retrobar els meus antics companys de Perfect Pair. Al meu cosí, l'Eduard Maluquer, l'havia vist recentment però pel que fa a l'Eduard Masllorens i al Joan Vinyals, feia uns cinc anys que no els veia i això no pot ser.

Sempre he tingut un complex de culpabilitat amb ells. Aquells nanos van haver de tocar els meus temes durant molts assajos. Algun trauma els deu haver quedat. També fèiem versions, per a suavitzar la cosa. Ja he dit que amb el temps veig clarament que érem un grup de punk. I em refermo en això. Només cal sentir aquest Stop enregistrat al local d'assaig el 24 de març del 2000, una de les darreres vegades que vam tocar plegats.

Discos que ens van treure dels 80: Blood Sugar Sex Magik

2011-07-04T21:31:00.001+02:00

Han esdevingut un grup odiós, comercial i previsible com Aerosmith. Però hi va haver un temps en què els Red Hot Chili Peppers eren un grup que fusionava amb gran encert el rock clàssic de bandes com Led Zeppelin o The Who, amb el funk dels setanta de Parliament i Funkadelic, i creava una música fresca, espontània, agressiva i optimista alhora.

Després d'un parell de discos acceptables, l'any 1991 van tenir l'encert de demanar a Rick Rubin que els produís el seu proper disc. Es van instal·lar a una vella mansió de Los Angeles on van crear l'ambient propici per a enregistrar un dels discos clau dels darrers decennis. Allà van fer Blood Sugar Sex Magik. Existeix un documental sobre aquelles sessions: Funky Monks.

L'any 91, just acabats els anys 80 amb els seus sintetitzadors, efectes, filtres, samplers i reverbs, el so cru i honest de gravacions com Blood Sugar Sex Magik van ser un cop d'aire fresc molt necessari per al panorama del rock.

Però mai més els Peppers han assolit aquell nivell de creativitat, ni amb Frusciante ni amb Navarro. Ara estan a punt de publicar nou disc, I'm with You, que esperem que sigui molt millor que els seus predecessors. Jo, però, no en tinc gaires esperances.

Waters, Gilmour i Mason

2011-07-04T18:15:00.001+02:00

M'ha havia passat per alt. Els afortunats espectadors que el passat 12 de maig eren a l'O2 de Londres presenciant l'espectacle de Roger Waters sobre The Wall, van poder veure l'aparició per sorpresa (ja van anunciar a l'inici de la gira que això podia passar), de Sir David Gilmour per a interpretar Confortably Numb, i de tots tres membres supervivents de Pink Floyd al final de l'obra interpretant Outside The Wall. El DVD de la gira hauria de ser d'aquest concert. No us perdeu el breu discurs final de Waters.

Maria Coma

2011-07-03T23:42:00.005+02:00

Maria Coma, una altra que tampoc coneixia. Em recorda la Kate Bush per aquest punt de virtuosisme, de pop amb un petit toc d'excentricitat (la Bush, però, tenia un costat fosc molt interessant). Està enregistrant nou disc.

Fratello Metallo

2011-06-25T10:33:00.000+02:00

Gràcies QQ

Discos que ens van treure dels 80: Nothing's Shocking

2011-06-20T20:29:00.002+02:00

Aquest és del 1988 però forma part d'un escollit grup de discos que a finals de la dècada ens van ajudar a sortir d'aquell malson de sintetitzadors i caixes de ritmes, introduint aire fresc i sonoritats que anunciaven temps millors.

Nothing's Shocking és el primer disc en estudi de Jane's Addiction. Recordo perfectament el dia que vaig comprar la meva còipia de Nothing's Shocking, en vinil, naturalment, a una petita botiga de Ginebra. Allò sonava nou, tenia màgia. Les composicions i el so. Fresc, innovador, valent. Una explosió de creativitat. I més de vint anys després segueix sonant nou, cosa que diu molt poc en favor del panorama del rock actual. No hi ha res sobrer en aquest disc. Les 11 cançons són imprescindibles. I el disc desborda personalitat. El rock no ha donat gaires cantants com Perry Farrel. Una veu única i un home de talent que va més enllà del cant: només cal mirar les portades de Jane's Addiction, començant per aquesta de les siameses amb el cap en flames (una escultura de Perry Farrel).

Després de Nothing's Shocking van publicar Ritual de lo Habitual (1990), també un excel·lent disc. La banda es va disoldre i no va fer més discos fins a la decebedora reunió de Strays (2003). Esperem que el seu proper disc, The Great Escape Artist, previst per a l'estiu, ens recordi una mica els Jane's Addiction de Nothing's Shocking.

Ella and Louis

2011-06-18T20:56:00.000+02:00

L'any 1956 Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van enregistrar el disc Ella and Louis i l'any següent hi van tornar amb Ella and Louis Again. En aquest cas, segones parts van ser millors: el primer disc, més basat en balades, es va veure superat (si és que això és possible) pel seu successor.

El grup que els acompanyava era ni més ni meys que el d'Oscar Peterson. Virtuós del piano i conegut per la seva velocitat i precisió, Peterson va demostrar en aquestes sessions fins a quin punt podia ser elegant i subtil, per si algú ho dubtava.

Estem davant de dues de les obres cabdals del jazz vocal. La interacció, la química, l'espontaneïtat, la senzillesa, la naturalitat, l'elegància innata. Els arranjaments d'aquests discos han esdevingut canònics.

Pantera 1994: Far Beyond Driven

2011-06-18T19:24:00.000+02:00

L'any 1994, dins d'aquell clima en què sortosament ja havíem deixat enrere els anys 80 però el grunge encara no havia assolit el seu apogeu, Pantera van publicar Far Beyond Driven, el primer disc de metal que va debutar al número 1 de les llistes dels Estats Units. I no esterm parlant de heavy per a tot els públics, tipus Kiss (amb tots els respectes), sinó de metal extrem. Els que ja els coneixíem van veure el salt endavant que va suposar Far Beyond Driven. Una banda depressiva per a una dècada depressiva. Eren molt bons. I aquell so. El so de Pantera va crear escola.

Slayer

2011-06-15T19:39:00.000+02:00

Slayer són els únics que quan els veus, te'ls creus. Allò no és una pose. Són així. I són els únics que no fan concessions a l'ornament. Ni musicalment ni visualment. No hi ha res més que l'estríctament necessari. I són una raresa dins el món del metal. Tenen el seu estil i la seva manera de fer. Ells fan el seu camí, aliens al que passa a la resta del món (musicalment parlant). Interpreten el metal a la seva manera, inaccessible, sobri, auster. Encara no m'explico com han aconseguit el seu èxit. Sempre que veig les imatges del grup tocant a un festival multitudinari em sorprèn que hi hagi tanta gent a qui agradi la seva música. Maiden, Metallica, Megadeth, d'acord, però Slayer!?

També hi ha el so. Altres grups tenen un so de guitarra que té una gran producció al darrere, un so aplastant, un wall of sound aplicat a la producció de guitarres. Slayer no. Amb els seus vells amplificadors, el seu so de guitarra és real, cru, lleig. I probablement per això la seva execució és més impactant encara, perquè no es recolza en un coixí sonor. No el cencessiten. I no només musicalment són insòlits. Les seves lletres també ho poden ser, com és el cas de Silent Scream (1988), una ferma condemna de l'avortament:

Tone Loc: quan el món encara era feliç

2011-06-15T16:10:00.000+02:00

Actualment ja ningú recorda el bo de Tone Loc. De fet, a finals dels 80 tampoc és que fos un mega-star, però el cert és que al mig del penós panorama musical que oferia la dècada, els vídeos de Tone Loc t'alegraven el dia. La seva estètica macarra amb bon humor va desaparèixer quan als anys 90 es van imposar la violència i el gangsta rap. A més, era divertit veure com reutilitzava elements de cançons de grups com Van Halen.

Pat Metheny acústic

2011-06-14T20:10:00.004+02:00

Pat Metheny va enregistrar l'any 1978 New Chautauqua, un disc de cançons en format acústic. És un dels enregistraments més elegants, suaus i relaxants que he sentit. Ideal per a una tarda d'estiu. Amb excel·lents composicions:

I enguany Metheny publicarà un altre disc acústic, What's It All About, en aquest cas de versions. Versions passades pel filtre Metheny, naturalment. Més íntim i sobri encara que New Chautauqua. A la seva web hi ha vídeos d'algunes peces del disc i una breu entrevista:

Jon Lord fa 70 anys

2011-06-09T15:19:00.001+02:00

Jon Lord, el llegendari teclista de Deep Purple i Whitesnake, mestre del Hammond, veritable gentleman i músic de talent gegant, fa 70 anys.

Muti, contra les retallades Berlusconi a la cultura

2011-06-06T17:18:00.003+02:00

Nabucco de Verdi va ser estrenada el 1842 quan el govern austríac dominava el nord d'Itàlia. L'obra parla de la difícil situació dels jueus assaltats, conquerits, i posteriorment exiliats de la seva pàtria pel rei babiloni Nabucco (Nabucodonosor). Per tant, el cor de d'esclaus hebreus cantant la frase «Oh mia patria sì bella e perduta!» («¡Oh pàtria meva, tan bella i perduda!», va tenir una ressonància especial en aquell moment, encoratjant la unitat dels italians del 1861. De fet, molts italians volen adoptar "Va pensiero" com a himne nacional.

Aquest és el "Va, pensiero" que es cantava a la Scala (Cor i públic) a l'emperador austríac Francesc Josep i la seva esposa Elisabet (Sissi), cridant un "Visca Verdi, Visca Itàlia!" al final (VERDI = Vittorio Emanuele Re D'Italia).

El passat 18 de març, a Roma, Riccardo Muti va dirigir Nabucco. La televisió ho transmetia. Berlusconi era al teatre. Al final de "Va, pensiero" hi ha els aplaudiments habituals i aleshores un home entre el públic crida "Viva Itàlia!".

Muti deixa de dirigir i li contesta (aproximadament): Sí, visca Itàlia ... Però, com que estem a casa, com a casa, anem a parlar tots plegats. "Va pensiero", en els vells temps, era un símbol polític. Jo no sóc un polític però puc dir que si matem la cultura, sobre la qual es fonamenta la història d'Itàlia [en al·lusió a les retallades del govern en matèria de cultura], la nostra Itàlia sí que serà "bella e perduta". Així que, com que el cor ha cantat meravellosament, ens hauríem d'unir a ells per a tornar a cantar "Va, pensiero!" tots plegats.

Menys de cinc setmanes abans, Muti havia estat operat del cor, i els metges li havien aconsellat no dirigir Nabucco a Roma.

Tot el teatre canta. I es poden veure llàgrimes als ulls del públic i dels cantants.

L'últim i veritable hippy

2011-06-01T01:43:00.001+02:00

No accepteu imitacions. Aquest és l'últim hippy. L'autèntic. Ho ha estat des de finals dels seixanta i ho serà fins a la mort. És l'home feliç. Sempre vestit de blanc i amb el somriure a la cara. Ah, i ni Glenn Hughes ni Mick Jagger. El pacte amb el diable el va fer Jon Anderson: aquesta veu!! Sona com fa quaranta anys!! Trobo inversemblant que Yes puguin estar de gira (i fer un disc!!) sense ell. Visca Jon Anderson.

The Battle Rages On, aquell disc

2011-05-28T11:25:00.001+02:00

Ja fa 18 anys d'allò. Per a commemorar no recordo ben bé quin aniversari, l'any 1993 va haver-hi una segons reunió de la formació Mark II (clàssica?) de Deep Purple, contra tot pronòstic i amb absoluta sorpresa per part de tothom. Com que ja es coneixien (la darrera baralla entre Gillan i Blackmore havia acabat l'any 91 amb la sortida de Gillan), aquest vegada van acordar fer un disc i la seva gira, i tornar cadascú a casa seva. El disc sí que el van fer però a meitat de gira va ser Blackmore qui va abandonar el grup.

Avui he tronat a sentir The Battle Rages On, probablement un dels discos amb pitjor disseny gràfic. A la seva època va ser maltractat per la crítica i actualment sse'l considera un disc menor. Però ha guanyat amb els anys. Va aparèixer en mala època, just quan neixia el grunge i l'estètica "alternativa". No era el moment per a un nou disc de Deep Purple.

Ara el recordem amb nostàlgia però Perfect Strangers era un disc encotillat, sonava empastat, Ian Paice estava molt discret i Gillan no passava per la seva millor època vocal. Però aquella reunió va arribar en un moment idoni.

Objectivament, The Battle Rages On, en conjunt, resisteix molt bé la comparació. La producció de Battle és agressiva i nítida. Gillan canta molt bé (millor que l'any 1984), el disc és molt variat a nivell estilístic, és un disc valent, i tothom fa una execució de gran qualitat. No sé què esperava la gent. In Rock? Blackmore està funky! No cal dir res més. Bé, sí: és el penúltim enregistrament elèctric que va fer Blackmore abans d'abandonar el rock. I, què collons, és un disc de Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice. L'últim.

El disc mereixeria una edició deluxe, amb remescles, preses alternatives, i amb les versions que Joe Lynn Turner va deixar a mig fer d'alguns dels temes abans que Gillan tornés a la banda.

De la gira va aparèixer el disc Come Hell Or High Water (un bon directe), i el corresponent vídeo/DVD que recull el darrer concert del grup i que estava farcit d'entrevistes amb els Purple restants on explicaven (i es quedaven a gust) les raons que els havien portat a fer fora Blackmore del grup. El mateix vídeo mostra un dels típics numerets de Blackmore llençant un got d'aigua a un dels càmeres. De fet el concert comença sense el guitarrista, que no es digna a aparèixer en escena fins que li toca fer el solo de Highway Star.

L'any 2006 va aparèixer la capsa de 4CD Live in Europe 1993, que recull dos concerts sencers d'aquella gira, el segon dels quals, del 9 de novembre, és la darrera actuació que van fer Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice (la del DVD Come Hell Or High Water, amb tots els seus incidents).

Els Purple d'aquella gira eren una molt bona banda, malgrat les tensions personals. Molts grups joves, després d'un parell de discos han protagonitzat gires mediocres i s'han dissolt. I aquí teníem uns Purple que rondaven els 50 anys i que ja no havien de demostrar res al món, però que encara eren una banda digna de veure en directe.

Com es prepara una òpera al Gran Teatre del Liceu

2011-05-25T00:53:00.000+02:00

Recopilació de blues per a Can Jordi (2a part)

2011-05-20T00:56:00.000+02:00

Seguim repassant la recopilació de blues que estic preparant per a Can Jordi.

Imelda May no és una cantant de blues però cap amant del blues posarà objeccions a Dealing With The Devil, del primer disc de la irlandesa, No Turning Back.

De Jethro Tull he triat dues cançons dels seus inicis i dues de recents perquè la seva sonoritat és molt diferent i perquè són excel·lents. L'edició de luxe del seu disc de debut, This Was (1968) conté enregistraments en directe fets per a la BBC, entre ells una versió de Stormy Monday. I del propi This Was he triat el blues Someday The Sun Won't Shine For You. Jethro Tull als seus inicis era una banda amb un fort component de blues i l'ha mantingut fins a l'actualitat: l'any 1995, amb el retorn a un so més acústic, van publicar el sensacional Catfish Rising, on hi havia alguns grans blusos com Roll Yer Own i Sleeping With The Dog.

L'any 1988, vuit anys després de la dissolució de Led Zeppelin, Jimmy Page va fer aquest disc en solitari, Outrider, per al qual es va envoltar de gent molt especial. No grans estrelles ni noms coneguts (no li fa cap falta), sinó gent com Tony Franklin, Barriemore Barlow, Robert Plant (aquest sí), i una de les veus més impressionants i personals que ha donat la música popular del segle XX: el bo de Chris Farlowe. Amb ell va enregistrar tres cançons per a Outrider, totes en clau de blues. Aquestes tres joies tenen un clima especial, amb Farlowe cantant com si fos la seva última sessió de gravació. Una excel·lent col·laboració.

Face To Face, disc pòstum de John Lee Hooker. N'he triat un tema amb Johnny Winter. Ni més ni menys.

L'incombustible John Mayall, un dels pares del blues britànic, va publicar l'any 2001 Along For The Ride, un dels discos amb la portada més lletja dels darrers temps però amb alguns bons temes com ara A World Of Hurt.

Jools Holland, conegut pel seu programa televisiu i els discos farcits de grans col·laboracions, va publicar l'any 2001 el disc Small World Big Band Vol.1, que inclou algun moment molt interessant com Seventh Son cantat per Sting, I Put A Spell On You cantat per la Mica Paris amb David Gilmour a la guitarra, o el Horse To The Water, un dels últims enregistraments que va fer George Harrison. Del disc del 2002, More Friends: Small World Big Band Volume 2, he triat la col·laboració amb Jeff Beck: Drown in My Own Tears.

Koko Taylor, la darrera reina del blues, que en pau descansi. Del seu darrer disc, Old School (2007), he triat el blues Bad Avenue però també he volgut incloure Can't Let Go, l'explosiva cançó que obria el seu disc del 1990 Jump For Joy.

Recopilació de blues per a Can Jordi (1a part)

2011-05-19T08:37:00.000+02:00

Fer recopilacions és una cosa seriosa. Tot un art. Ara fa temps que no en feia cap però a l'època de les cassettes n'havia fet moltes. Cada cinta era una petita obra d'art. El seu contingut era curosament seleccionat i variava molt depenent del destinatari o del tema.

En aquest cas, aprofitant que a Can Jordi poden funcionar amb mp3, estic preparant un cd amb blusos molt variat i amb no més de dues cançons per artista per tal que pugui sonar sense fer-se monòton. Vejam que hi he posat fins ara.

De Buddy Guy he posat quatre temes perquè la sonoritat dels dos primers és molt diferent a la dels dos segons. Hi ha dues cançons de la seva primera època, tretes del CD The Complete Chess Studio Recordings, i dues més del disc que va tornar a posar Buddy Guy en primera línia l'any 1991, Damn Right I Got the Blues. Blues de Chicago, musculós i enèrgic.

Rosa's Cantina, del disc Purpendicular de Deep Purple (1995). No és un blues però té ànima de blues i va bé per a donar un toc de variació. Una cançó que fa olor de fusta, especialment l'orgue de Jon Lord.

Eric Burdon, a mesura que es va fent vell torna a abraçar el blues. El seu darrer disc en estudi, Soul Of A Man (2005), n'és una prova.

Després d'haver fet molt discos mediocres i haver malgastat el seu talent, l'any 1994 Eric Clapton va entrar a l'estudi i va enregistrar en directe, a l'antiga, un disc de blues clàssic: From The Cradle. Crec que és un dels discos de referència del gènere. Malauradament, no ha tornat a fer res que s'acosti a això.

Després d'uns anys erràtics, el 1992 l'incombustible Glenn Hughes va enregistrar un disc per a la sèrie L.A. Blues Authority. Però Hughes no va agafar el camí fàcil de versionar un grapat de clàssics de Muddy Waters, sinó que va parir una col·lecció de blusos del seu puny i lletra i es va envoltar de músics convidats com ara John Norum, el gran Tony Franklin o Jason Bonham. Blues poderós, agressiu i apassionat com tot el que fa aquest home.

Al disc Ain't Gonna Be Your Dog de Howlin' Wolf podem trobar alguna joia inèdita com ara un grapat de cançons en format acústic que ens permeten veure una de les icones del blues elèctric de Chicago apropant-se a l'estic rural del Delta.

Jeff Beck va iniciar el 1999 una sèrie de discos d'estudi eclèctics i molt elèctrics que a vegades inclouen alguna sorpresa com és el Brush With The Blues del disc Who Else! o la seva versió de Rollin' and Tumblin' cantada per Imogen Heap i que trobem al disc You Had It Coming (2001). Blues progressiu. Ningú fa ni farà mai el que Beck fa. Únic, insòlit i irrepetible.

Can Jordi Blues Station, 13.05.11

2011-05-14T13:22:00.001+02:00

Al final la Marina no va poder tocar perquè vam tenir problemes amb el violoncel. Tret d'això, el concert va anar prou bé, especialment tenint en compte que vam rescatar cançons que no havíem tocat des de meitat dels anys 90, assajades el dia abans. El més important és que ens ho vam passar bé. Gran ambient a Can Jordi i, com sempre, excepcional hospitalitat d'en Vicent.

Acústic Pair +

2011-05-09T22:48:00.001+02:00

Dimecres a la tarda arriba el meu cosí per al concert de divendres. El dia abans, dijous, farem un assaig (l'assaig) amb na Marina i veurem si funciona l'invent. No és dels concerts que millor m'he preparat però el fet de tocar amb l'Eduard em dóna confiança. Perquè el meu cosí no es posa nerviós. Mai l'he vist nerviós abans d'un concert. Es preocupa per assumptes racionals (aspectes tècnics, de so, de condicions del local), però no es posa nerviós. O ho dissimula molt bé.

Enguany fa 10 anys de la darrera vegada que vaig tocar amb ell en públic. Va ser al concert que Perfect Pair vam fer al festival Sona 9 del Senglar Rock l'any 2001.

Nou llibre dels Who

2011-05-09T20:24:00.000+02:00

Tal com el seu títol indica, Won't Get Fooled Again: The Who from Lifehouse to Quadrophenia està centrat en l'època que per a molts és el cim creatiu de Pete Townshend. No l'he llegit però el poso a la llista. Per la portada, promet.

Les audicions per a ser bateria de Dream Theater

2011-04-30T08:34:00.001+02:00

Dream Theater han estat intel·ligents i han convertir les seves audicions en un show mediàtic. Ho tenim filmat tot (tal com hagués fet Mike Portnoy!): des que cada bateria surt de casa seva a qualsevol lloc del món, fins que arriben a l'aeroport de NY i finalment fan l'audició.

Ser bateria de DT actualment no representa només ocupar un dels llocs de més prestigi a nivell tècnic (en el seu camp estilístic), sinó que és una feina molt atractiva: de ser un bateria valorat per un públic minoritari i per les revistes especialitzades passes a ser un músic de masses, que fa gires mundials tocant a les sales més prestigioses, i guanyes més diners dels que hauràs vist fins ara. És com quan Deep Purple van fitxar David Coverdale l'any 1973: de cop i volta un desconegut cantava al California Jam.

Aquests són els documentals que de manera cronològica recullen el procés d'audició per a ser bateria de Dream Theater:

The Spirit Carries On Episode 1
The Spirit Carries On Episode 2
The Spirit Carries On Episode 3

Lluís Coloma Trio

2011-04-28T09:16:00.000+02:00

Ahir vaig veure un gran concert del Lluís Coloma Trio al programa De prop (Canal 33), que es pot veure sencer a la web de TV3. Cal destacar els músics que acompanyen Lluís Coloma: Manolo Germán (contrabaix) i especialment en Marc Ruiz (bateria).

Coloma és un pianista de blues i boogie-woogie però hi afegeix el toc progressiu d'un pianista de jazz amb molt bona tècnica. Un concert divertit i imaginatiu. Molt recomanable.

Llibres: Mahler i Beethoven

2011-04-27T13:17:00.000+02:00

Lebrecht, Norman: "¿Por qué Mahler? Cómo un hombre y diez sinfonías cambiaron el mundo" ISBN 978-84-206-5121-7

Massin, Jean & Brigitte: "Ludwig van Beethoven" ISBN(13) 9788475068671

KK Downing deixa Judas Priest i es retira

2011-04-20T20:43:00.001+02:00

KK Downing deixa Judas Priest i es retira.

Born Again 2 CD Deluxe Edition

2011-04-18T01:34:00.001+02:00

Malgrat la seva portada, Born Again és un disc a reivindicar, sens dubte. Quan Black Sabbath van decidir fitxar la veu de Deep Purple per al seu disc del 1983, la notícia degué ser sorprenent. Però l'experiment va funcionar. Ian Gillan es va ficar al paper de cantant de Black Sabbath i ens va donar una de les seves interpretacions més diabòliques i amb les lletres ad hoc per a l'estètica del grup. A la seva autobiografia, Gillan explica que l'ambient durant l'enregistrament de Born Again va ser molt bo, l'alcohol abundant, i la gira va donar anècdotes memorables.

Tot i que és una molt bona col·lecció de cançons, el so del disc mai m'ha acabat de fer el pes i dubto que fins i tot una remescla hi pogués fer gran cosa. És per això que qualsevol intent per millorar el disc ha de ser benvingut. El 30 de maig s'editarà la versió en doble CD de luxe de Born Again. Inclourà una cançó inèdita, The Fallen, i part de la seva actuació al Reading Festival del 83. Els puristes de Black Sabbath no ho admetran mai però Gillan durant aquella va cantar les millors versions de Children Of The Grave qua s'han fet mai.

Down To Earth 2CD deluxe edition

2011-04-16T12:29:00.002+02:00

Els discos de Rainbow de l'època Dio són els clàssics, amb cançons que han quedat com a fites a la història del rock, i van servir per a consolidar una veu icònica. Era molt difícil donar continuïtat a una cosa així i, admetem-ho, amb Down To Earth ho van aconseguir. És cert que el seu so era més comercial però trobareu molt pocs discos amb una col·lecció de cançons tan sòlida i amb una execució tan impecable.

Ritchie Blackmore volia precisament un so més accessible. Volia que la seva música sonés a la ràdio i arribés al gran públic. Volia "conquerir Amèrica". I ho va aconseguir però sense renunciar a la qualitat. Amb Down To Earth, a més, va donar a conèixer al món un altre cantant excepcional: Graham Bonnet, i un dels grans teclistes del rock, Don Airey (que en aquest disc fa una feina excel·lent, no superada en discos posteriors de Rainbow).

La formació que va enregistrar Down To Earth es completava amb Roger Glover al baix (que no havia treballat amb Blackmore des dels dies de Deep Purple), i el gran Cozy Powell a la bateria.

L'edició de luxe del Down To Earth que s'ha publicat és molt recomanable. El so és el millor possible (sentireu detallets de guitarra i teclat que probablement no havíeu sentit mai). El seu llibret explica encertadament la gènesi del disc, la recerca d'un cantant, la disconformitat de Powell amb la nova orientació estilística del grup, etc. Inclou cares B impossibles de trobar fins ara, i un segon CD amb preses alternatives molt interessants i que mostren el procés d'elaboració de Down To Earth. Només trobem a faltar el "Will You Love Me Tomorrow" que van enregistrar amb Bonnet abans de la gira del 1980 i que tocaven en directe.

Frases cèlebres

2011-04-13T17:40:00.000+02:00

Vull produir un disc de black metal a Ultramort (Baix Empordà) @LaMelsaDeKlimt

Si tradueixes "10 milles per veure una bona armadura" a l'anglès sembla el títol d'un disc de Blind Guardian. @ValeroSanmarti

Esos tipos que llevan un palillo en la boca son extraterrestres. El palillo es una antena para comunicarse con la nave nodriza. Pásalo. @Juez_Holden

Primer duet musical espai - Terra

2011-04-11T08:37:00.000+02:00

L'astronauta de la NASA Cady Coleman i el líder de Jethro Tull, Ian Anderson, executen el primer duet musical entre la Terra i l'espai. He de cercar la manera com van solucionar el tema del retard de les comunicacions.

Uriah Heep tenen nou disc: Into the Wild

2011-04-10T23:58:00.002+02:00

La veterana i simpàtica banda del hard rock progressiu té nou disc a punt: Into The Wild. Serà difícil superar el seu predecessor, Wake The Sleeper, un disc fresc i ple de bones melodies. De fet, el seu nou single, de moment, no m'acaba de fer el pes:

Rising i Down To Earth (Deluxe Editions)

2011-04-05T20:59:00.000+02:00

Aquest mes de març s'ha publicat l'edició de luxe del Down to Earth de Rainbow. Inclou un CD amb outtakes instrumentals que ha de ser molt interessant (espero que tant com aquell pirata Down To Earth Rough Mix.

Era molt difícil substituir Ronnie James Dio a una banda que havia publicat tres discos i un directe immaculats. I Graham Bonnet ho va fer de manera excel·lent, tenint en compte que Blackmore ja volia fer un tímid apropament a un so més comercial (això va ser més evident a l'època Turner). De Down To Earth cal destacar també la feina de Don Airey als teclats.

I m'havia passat desapercebuda l'edició l'any passat del Rising en edició de luxe. En aquest cas els extres són la versió del disc que es va mesclar a Nova York i alguns rough mixes.

Slayer i Megadeth, Barcelona 01.04.11

2011-04-02T01:08:00.000+02:00

Molt bon ambient al Sant Jordi Club. El so massa carregat de greus. Gran concert el d'avui, tot i que jo ja no tic l'esquena per a estar tantes hores dempeus.

Megadeth són una banda molt competent. Mai se li reconeixerà prou a Dave Mustaine la feina que fa executant les rítmiques (i quins solos!) mentre canta aquell repertori. Dit això, avui s'ha fet evident, un cop més, que Slayer són d'un altre món. Paradoxalment, el seu estil és molt més inaccessible i auster, menys comercial, menys melòdic que el de Megadeth, però el que Slayer fan en directe és especial i això la gent ho nota. I si tenia mèrit fer-ho a finals dels vuitanta, encara té més mèrit fer-ho igual de bé quan ja han passat més de vint anys. El Tom Araya que hem vist avui estava vocalment en una bona forma com poques vegades l'he vist. I Dave Lombardo segueix sent el rei. Veure'l només a ell ja val el preu de l'entrada. Gary Holt està substituint Jeff Hanneman per malaltia, i cal dir que és un gran professional: manté el so Hanneman, segueix els seus solos, i realitza una gran tasca. Repertori sempre sorprenent: avui han inclòs The Antichrist i Black Magic del seu llunyà disc de debut, Show No Mercy (1983).

Algunes fotos del concert.

Acústic Pair: primer assaig

2011-04-01T10:22:00.001+02:00

Eduard Maluquer (Whitesnaked)

Ahir vaig fer el primer assaig amb el meu cosí, Eduard Maluquer, per als concerts acústics que farem a Eivissa i Barcelona. Serà la primera vegada que tocarem en públic des de l'any 2001.

Slayer i Megadeth, vint anys després

2011-03-31T00:47:00.000+02:00

L'any 1990 es va organitzar la gira europea Clash of the Titans, un festival thrash metal. El cartell era Suicidal Tendencies, Testament, Megadeth i Slayer. A cada ciutat s'alternaven els caps de cartell entre Megadeth i Slayer. L'any 1991 van repetir als Estats Units però aquest cop amb Alice in Chains, Anthrax, Megadeth, Slayer.

Suicidal Tendencies havien publicat Lights...Camera...Revolution!, un molt bon disc que els allunyava de l'escena harcore-punk i els portava a terrenys del thrash amb un toc de fusió progressiva, i tenien un baixista que ja aleshores m'agradava molt, Robert Trujillo, i que incomprensiblement va acabar tocant per a Ozzy i Metallica. Testament presentaven Souls of Black i he de confessar que mai m'hi he dedicat com la banda es mereix. Megadeth presentaven un bon disc (jo crec que sobrevalorat), Rust in Peace, i Slayer presentaven el que per a alguns és el seu millor disc, Seasons in the Abyss, que per a un servidor està a anys llum de l'aclamat Reign in Blood.

És a dir, que la cosa ja era tot un esdeveniment aleshores. Doncs bé. Més de vint anys després s'ha organitzat una gira de Slayer i Megadeth: European Carnage Tour.

Roger Waters, Barcelona 29.03.2011

2011-03-30T01:23:00.001+02:00

Roger Waters ofereix en aquesta gira un gran espectacle, entre d'altres coses perquè al The Wall que tots coneixem amb els ninots gegants i les projeccions de les animacions de Gerald Scarfe, s'hi afegeix la darrera tecnologia escènica especialment pel que fa a projeccions.

A la iconografia, per dir-ho així, de The Wall, i la temàtica dominant antibel·licista, Waters hi ha anat afegint tot el que l'actualitat política li ha posat en safata: guerres d'Iraq, conflicte d'israelians i palestins, etc. Tot plegat amanit amb algunes dosis de Hitler, Stalin, els símbols del dolar, de la Shell i de la Mercedes, entre d'altres. I unes gotes de demagògia. Però t'ho empasses sense problemes.

Pel que fa a la música, Waters sempre porta bandes de gran solvència. Per a aquesta gira els guitarristes són el vell conegut Snowy White i Dave Kilminster. Sorprenentment Waters dóna més protagonisme al segon que al primer (els solos de Confortably Numb els toca Kilminster).

Avís a puristes: en aquesta gira no es pot dir que Waters profani la seva pròpia obra però allarga innecessàriament alguns temes, n'arranja d'altres, i es treu de la màniga algun passatge nou de trinca. Sincerament, crec que a l'obra original no li feia cap falta aquest maquillatge.

I esperem que quan acabi aquesta gira de tercera revisió de The Wall, Waters es dediqui a crear música, que és el que sap fer millor, i ens doni un nou disc aviat.

Les fotos del concert.

Roger Waters: The Wall 2011

2011-03-29T18:22:00.002+02:00

Contràriament al que molta gent pensa (i el propi Waters ho ha aprofitat), The Wall no és una obra de contingut polític sinó d'alienació personal. Té tanta vigència ara com l'any 1979. Tenia més sentit, si això és possible, abans de la caiguda del mur de Berlin.

Jo, que he estat seguidor de la carrera en solitari de Waters i no em canso de reivindicar discos com Amused To Death, preferiria veure una gira de Waters de celebració de tota la seva discografia, però evidentment veure l'espectacle de The Wall no és poca cosa. Aquesta nit.

Pedecuni Sessions: 10è aniversari

2011-03-25T22:53:00.001+01:00

L'any 2001, el meu cosí i jo vam enregistrar a Eivissa el CD "Pedecuni Sessions". Ja fa 10 anys. Entre les seves cançons hi ha aquest tour de force de metal progressiu molt fosc: Dance For You. Composta a finals del 1994, era una cançó que l'any 2001 teníem força avorrida. A més, és una peça que és agradable de tocar però no de sentir perquè sempre he pensat que es fa pesada. Malgrat tot, l'any 2001 al meu cosí li va agafar un rampell i es va treure de la màniga un arranjament podríem dir-ne expressionista del Dance For You. Les guitarres rítmiques son seves i la solista (homenatges a Bizet i a Robert Fripp inclosos), meva. Al meu diari vaig escriure això:

Dilluns 17 de setembre del 2001:
Avui hem decidit enregistrar una nova versió del Dance For You, però amb arranjament que se li ha acudit a l'Edu. Ha enregistrat un fragment de guitarra per a no oblidar la idea i hem escrit en un paper la nova estructura de la cançó. Creiem que la cosa millorarà molt.

Divendres 28 de setembre del 2001:
Aquesta tarda l'Edu ha enregistrat les dues pistes de guitarra del nou Dance. Ha estat el final de les sessions perquè demà agafa l'avió cap a Barcelona.

Dance 2001 by ferran-nogues

Eduard Maluquer, Eivissa, setembre 2001

Soap&Skin: no la deixeu de cangur amb els nebodets

2011-03-14T21:49:00.002+01:00

El senyor Jordi m'ha fet arribar això: Soap&Skin, el projecte musical d'Anja Plaschg (21 anys). En paraules del senyor J: "En alguna cançó el piano tira una mica a Chopin tronadet, però, caram". Jo li he dit que la trobo massa depre i m'ha replicat "la trobo més psycho que depre... depre és Radiohead". Té raó.

Aquesta és de les alegres:

Martí Serra: Tea Time (ja m'ha arribat)

2011-03-11T16:45:00.000+01:00

Això és que t'arriba a casa quan compres el disc de Martí Serra: una capsa de cartró que conté l'edició de Tea Time en vinil, en CD i un sobret de tè (tea time). Ho he trobat sensacional.

Quan he obert el vinil i l'he tret de la funda he tingut un flashback brutal cap a finals dels 80, quan aquest mateix gest era habitual per mi. Pel que fa al so no sóc un nostàlgic. Fins i tot abans que aparegués el format de compact disc, jo maleïa el fregit dels vinils i el fet que com més els senties més es malmetien com a conseqüència del desgast de l'agulla sobre la superfície del disc. Jo era dels que arribava a casa amb el disc nou sota el braç i en la primera audició que feia enregistrava el disc en una cassette de crom. A partir d'aquell dia jo escoltava els meus discos en cinta i és per això que gran part de la meva discografia de vinil són exemplars que només han estat tocats una vegada.

Dit això, he de reconèixer que el format de vinil, visualment és impressionant. La carpeta d'un vinil és un valor afegit a l'obra que en el format CD s'ha perdut. Jo podia passar tres quarts d'hora sentint un disc mentre mirava els detalls de la seva carpeta. Amb un CD no ho he fet mai.

Giulia Valle Quintet

2011-03-10T23:09:00.000+01:00

Una altra que no coneixia. La Giulia Valle. De primera línia mundial. A estones em recorda els primers Earthworks, o el Frank Zappa més jazzero. I quin nivell de composició. La seva banda és tot un luxe i inclou el gran Martí Serra. L'altre dia van oferir aquest programa al Canal 33. Una delícia.

Catfish Rising

2011-03-08T17:56:00.004+01:00

El problema de Jethro Tull en temps recents és que com que ningú segueix la seva carrera de prop, cada disc que han anat publicant ha estat rebut com un retorn. Ja m'està bé. L'any 1991 els Tull venien de fer dos grans discos Crest of a Knave (1987), aquest sí que era un retorn, i Rock Island (1989). Però podem dir que amb Catfish Rising (1991) van entrar en l'estètica dels 90: retorn a les arrels, so clàssic, recuperació de guitarres acústiques i mandolines. Els Tull dels noranta ja no s'havien de reinventar, ja havien celebrat el seu 20è aniversari i no havien de demostrar res a ningú. Van fer el disc que els va donar la gana. Si Catfish Rising s'hagués editat després de Songs from the Wood (1977) actualment seria un clàssic lloat per la crítica. Gran disc, feu-me cas.

Per cert, sóc l'únic que creu que Ian Anderson és un dels més grans lletristes de la música popular del segle XX?

Esperanza Spalding

2011-03-07T20:30:00.000+01:00

Ho admeto, no la coneixia. Ha guanyat un Grammy en la categoria de jazz (enguany un premi merescut). Es diu Esperanza Spalding i la seva banda també és sensacional.

Fotos del concert a Can Jordi 25.02.11

2011-03-01T00:31:00.000+01:00

Fotografies d'Alex Iglesias. N'hi ha més.

Martí Serra: Tea Time

2011-02-24T21:47:00.000+01:00

He descobert "Tea Time" de Martí Serra. Em recorda els Earthworks de la segona època. Nivell, qualitat, elegància.

Dos llibres

2011-02-23T20:42:00.001+01:00

Soler, Josep: "J. S. Bach. Una estructura del dolor"
978-84-7774-438-2

Ball, Philip: "El instinto musical. Escuchar, pensar y vivir la música"
978-84-7506-924-1

Teaser

2011-02-22T22:09:00.000+01:00

Teaser (2001) by ferran-nogues

L'any 2001 vaig fer aquesta versió del Teaser de Tommy Bolin, força diferent de l'original.

Telephone del dret i del revés

2011-02-15T01:53:00.000+01:00

Aquí tenim un tema sensacional de la Gaga i la versió (encara millor?) que en fan Pomplamoose. Bé és cert que el vídeo de la Gaga amb Beyoncé té molta part "de pel·lícula", i que inclou la memorable frase "You've been a very bad girl, Gaga", però el vídeo de Pomplamoose, totalment oposat, és també brillant.

Nou disc dels Foo Fighters

2011-02-14T20:02:00.001+01:00

Ja tenim un vídeo del que serà el proper disc de Foo Fighters. La cançó és White Limo i inclou la participació de Lemmy Kilmister. Aquesta gent sap fer singles.

Tot recuperant Led Zeppelin

2011-02-12T19:52:00.002+01:00

Després d'anys d'haver escoltat, vist, i llegit absolutament tot sobre aquesta banda, anys d'anar a fires de col·leccionistes a comprar pirates, estudiar els enregistraments, les versions i fonts de cada cinta, les errades de datació dels discos, etc., he passat uns anys a la perifèria de Led Zeppelin, deixant de banda la discografia del grup. Però últimament hi estic tornant amb un renovat entusiasme.

Avui, per exemple, he escoltat el primer CD del triple directe How The West Was Won (enregistrat l'any 1972 però publicat el 2003). Més enllà de l'editatge que page va fer de les cintes dels dos concerts que formen aquest disc, només vull comentar un parell de coses (els blogs no són lloc per a grans parrafades):

El so. després d'anys de sentir enregistraments pirates, a vegades tractats amb filtres infames (sempre dic que els anys 80 van fer molt de mal), dóna gust tenir un directe de Zeppelin com Déu mana.

John Paul Jones: incomprensiblement, el seu baix està enterrat a la mescla, cosa imperdonable en una banda d'un baixista i un guitarrista.

John Bonham: aquest home, com el Keith Moon de les bones èpoques, ho donava tot cada nit. Ell solet ja era prou espectacle.

Page: sobrevalorat com a solista, el mèrit de Page és el seu bon gust i la seva clarividència melòdica. Per tant, no és la velocitat ni la tècnica: és el fraseig, l'harmonia i els acords.

Amb la quantitat de material existent, com és que no tenim més directes oficials de Led Zeppelin?

Ha mort Gary Moore

2011-02-06T20:25:00.001+01:00

Ha mort Gary Moore, sembla ser que mentre dormia, durant unes vacances a Màlaga. Tenia 58 anys. L'home que sempra era allà per a treure-li les castanyes del foc a Phil Lynott amb Thin Lizzy. L'home de Corridors Of Power, l'home que el 1990 va saber rellançar la seva carrera com a bluesman amb Still Got The Blues. Amb les seves virtuts i els seus defectes, però era un dels grans. Molt poca gent poc dir que per la seva banda han passat Cozy Powell i Ian Paice :-D

Into the Wild: proper disc d'Uriah Heep

2011-02-03T00:22:00.000+01:00

Després de l'excel·lent Wake the Sleeper (2008), la veterana banda està enregistrant el seu proper disc "Into the Wild", previst per a l'abril.

Ricardo Muti

2011-02-01T21:33:00.000+01:00

Ricardo Muti explica, breument i amb un gran sentit de l'humor, què és això de dirigir una orquestra.

Standing Around Crying

2011-01-30T19:47:00.000+01:00

L'altre dia, com que no em quedava bé el maleït Good Morning Little Schoolgirl, em vaig posar a enregistrar aquest blues de Muddy Waters. Vaig fer el baix i la guitarra en primera presa. Amb les seves imperfeccions, naturalment, però la guitarra m'agrada especialment perquè sense ser res de l'altre món, és fruit de l'espontaneïtat del moment.

Aquest blues té tres frases memorables:

Lord I love you little girl, you're always resting on my mind
You got so many men, I'm afraid you may get me killed
Oh baby, you ain't nothing like you used to be

Per a la bateria vaig anar a la cabana que l'oncle Bill té als afores de Louisiana i vaig enregistrar la bateria, model 1930 :-D Tot el blues és auster, eixut, essencial i primari, sense cap concessió. Baix enregistrat com sempre sense cap efecte i guitarra feta sense reverb, amb un so ben cru i despullat. És un destil·lat de blues, només apte a oïdes molt sacrificades. I són vuit minuts. He avisat.

Standing Around Crying 29-30.01.11 by ferran-nogues

Good Morning Little Schoolgirl

2011-01-27T21:41:00.002+01:00

Vaig voler enregistrar aquest conegut blues perquè pensava que seria fàcil. Ho sembla oi? Doncs duc tota la setmana barallant-m'hi. Avui finalment, després de refer-ho tot dues vegades, crec que m'ha quedat més o menys com volia.

La cançó ha estat versionada per infinitat d'artistes i la seva lletra ha patit moltes variacions. És una cançó divertida perquè es tracta d'un individu que fa proposicions deshonestes a una col·legiala:

Hello, little school girl
Good mo'nin, little school girl
Can I go home with you?
I'll tell your mama and your papa, I'm a schoolboy too

I inclou una imatge rara en una lletra de blues:

I'm 'on buy me a airplane
I'm 'on fly all over this land's town
Don't find the woman that I'm lovin'
Then I ain't goin' to let my airplane down

Però a mi m'agrada especialment una estrofa que el Sr. Alvin Lee (de Ten Years After) es va treure de la màniga:

I wanna ball you, yeah
Baby, I wanna ball you all night long
Yes, I do
Baby, I wanna ball you
I wanna ball you all night long
Tell your mama and your papa
Baby, baby, doing nothing wrong, child
I'm doing nothing wrong, yeah

... on el verb ball vol dir el que tothom sabem que vol dir.

Good Morning Little Schoolgirl 27.01.11 by ferran-nogues

Supertramp: intolerable

2011-01-26T01:14:00.000+01:00

És intolerable que Supertramp segueixin fent gires (i discos) sense Roger Hodgson.