Adéu, Oscar

Ha mort Oscar Peterson. Aquest sí que és un dels grans. Virtuosisme, talent, bon gust, elegància, una discografia immensa en tots els aspectes i un constant i impagable treball en directe. Per recordar l'home que dins del repertori de cada actuació incloïa sempre una peça de Duke Ellington, jo recomanaria dos discos que surten de de la línia d'habituals enregistraments en format de trio. El primer és un enregistraments tardà, del 1986, anomenat "Oscar Peterson - Live!", amb una formació que inclou el gran Joe Pass a la guitarra i una peça en tres parts: The Bach Suite, un homenatge de Peterson al mestre. I l'altra recomanació seria "Ella and Louis Again", el segon disc de col·laboració entre Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, que inlou uns músics de luxe i que ens permet gaudir de Peterson fora del seu habitual paper de músic solista. Pocs discos de jazz vocal tenen un acompanyament de piano d'aquest nivell.

Tot sobre la reunió de Zeppelin

Aquest cop no han decebut ningú. El repertori ha estat també a l'alçada: han obert amb “Good Times, Bad Times”, han tocat coses com “In My Time of Dying” i per primer cop han interpretat en directe una fosca cançó de Presence, “For Your Life”. I Robert Plant ha accedit a cantar (probablement per darrer cop a la vida) “Stairway To Heaven”. La revista Rolling Stone publica una bona galeria de fotos de l'esdeveniment i també una crítica molt completa de tots els detalls de la nit. Bé, us he estalviat feina remenant Youtube i de moment això és el millor que es pot trobar: Good Times, Bad Times, Stairway to Heaven, Kashmir, una entrevista amb Jimmy Page, una amb Robert Plant, i un reportatge de la BBC sobre el concert. El DVD oficial, amb tota la qualitat de imatge i so? L'any vinent.

King Crimson despertarà el 2008

M'havia passat desapercebut. Aquest estiu, Robert Fripp va enviar un mail a la resta de membres de King Crimson (que encara deuen ser Belew, Levin i Mastelotto), amb l'assumpte: Awakening The Beast of Crim. Ha rebut respostes afirmatives per començar a assajar el 2008 però no ha fet pública la data concreta. Per celebrar-ho, procedeixo a sentir The Power to Believe, un dels millors discos de rock progressiu (n'hauríem de dir metal progressiu d'aquest disc?). Recordem que la bèstia resta inactiva des del 2003.

La deriva japonesa

Morning Musume: una barreja entre les Spice Girls i el power metal més comercial, tot plegat amb un toc oriental.

Helloween: la injustícia

Estava sentint Gambling with the Devil, el darrer disc de Helloween, i he pensat que és injust que aquesta banda passi a la història com aquell grup dels 80 que va enregistrar els Keeper I i II, els de l'I Want Out. No s'ho mereixen. Des que la formació "clàssica" del grup va desaparèixer i la banda va fitxar aquest prodigi de cantant que és Andi Deris, Helloween ens han deixat una discografia molt més sòlida que la dels Helloween clàssics. La seva sàvia combinació de power metal happy (un estil que personalment no m'agrada), amb espurnes progressives i constants sorpreses estilístiques, el seu afany de provar coses diferents a cada disc (cosa que no tothom té el valor de fer), són mèrits que cal remarcar. De la seva discografia em quedaria amb els l'agosarats Better Than Raw i Rabbit Don't Come Easy (horrible titol), i el doble directe enregistrat a Girona: High Live.

Per cert, aquest clip del seu darrer single és horrible.

Així es toca el baix

Per casualitat hem fet aquesta troballa: la baixista i cantant Lydia Kaboesj (web en holendès). Té pàgina a MySpace i diversos videos penjats a YouTube, entre els quals jo recomanaria aquest:

Amy Winehouse: el primer era el bo

Sóc l'únic que creu que els primers deu segons del primer disc d'Amy Winehouse, Frank, valen per tot el seu segon disc, Back to Black? Al contrari del que ha passat amb Christina Aguilera, que va guanyar molt en treure el seu disc retro Back to Basics, Amy va estar molt més inspirada amb la seva fusió de hip-hop i jazz al seu primer disc que no pas amb l'estètica soul 50s i 60s del seu successor. Us deixo amb una aparició al programa de Jools Holland, quan els problemes de drogues encara no afectaven les actuacions de la cantant: