The Visitor, un altre clàssic d'UFO

Aquests dies estic sentint The Visitor, el nou disc d'UFO. Un altre clàssic. Des de l'any 2004, quan van reclutar el gran Vinnie Moore com a guitarrista, UFO han facturat tres grans discos de rock clàssic: You Are Here (2004), The Monkey Puzzle (2006) i aquest The Visitor (més el directe Showtime). La banda mostra una lleugera tendència a incorporar cada cop més elements de blues a cada nou disc, fins als punt que aquest The Visitor s'inicia amb una guitarra acústica tocada amb slide. L'encerten de ple. El gran Phil Mogg cada dia s'assembla més a un vell bluesman.

Faith No More: videos de la Brixton Academy

Ja corren alguns videos de Faith No More a la Brixton Academy del passat 10 de juny, pràcticament tots amb un so molt dolent. L'excepció és aquest Stripsearch amb una intro sorpresa. Està dividit en dues parts: --1-- i --2--.

Era el primer show en 11 anys i el comencen amb aquesta versió de Reunited. Quan el punk es vesteix de seda. Només Faith No More poden fer una cosa així.

Crònica del concert i fotos a My Brixton.

Adéu, Koko Taylor

No m'ho puc creure! Ha mort Koko Taylor. Ja tenia anys però vist el seu darrer disc, Old School, i les seves recents actuacions com aquest Ernestine, Koko Taylor semblava incombustible. Gran coneixedora del blues, crec que forma part de la generació perduda del blues. Tothom esmenta sempre Bessie Smith i Ma Rainey però i la Koko?

Habitual visitant del Festival de Blues de Cerdanyola, va tenir una època de flirteig amb el funk que va donar discos molt recomanables com ara Jump For Joy (1992), de la gira d'aquell disc podeu veure un impressionant Can't Let Go. La seva veu musculada i el seu gran sentit de l'humor la feien irresiteble en directe. Descansi en pau.

Neil Murray: el baix

Al This Is Rock d'aquest mes, a banda d'un sensacional article sobre Jimmy Page i una bona entrevista amb Jeff Beck, hi ha una raresa que agradarà molt els amants i bons coneixedors del rock clàssic: una entrevista amb Neil Murray, un dels millors baixistes que ha donat el rock, amb un currículum de luxe, aquest home coneix el rock, coneix les discografies, el negoci, i té una memòria prodigiosa.
De Youtube destacaria un Guilty Of Love a Tokyo 1984 amb John Sykes a la guitarra, Un Trouble + Lie Down al conegut programa de la BBC The Old Grey Whistle Test l'any 1978, i M3 (o com haurien de ser Whitesnake actualment) fent un Fool For Your Loving i un extraordinari Criying In The Rain d'M3 cantat per Doogie White.

Supergrup: Chickenfoot

Els supergrups són sempre un risc però en aquest cas que que l'han encertada: Chickenfoot són Sammy Hagar, Michael Anthony, Chad Smith i Joe Satriani. Sempre he pensat que els guitarristes tipus Satriani, Vai, Vinnie Moore o Tony Macalpine treuen el millor d'ells mateixos quan són dins d'una banda.

Esperem que a Chickenfoot no els passi com a Soul Sirkus, excel·lent banda formada per Neal Schon, Jeff Scott Soto, Marco Mendoza i Deen Castronovo (substituït per Virgil Donati), i que només van fer un disc i una gira.

Iron Maiden: millor que mai

Avui he visionat aquest doble DVD de Maiden. Sensacional per dues raons. Perquè el documental i el concert estan molt ben filmats, i perquè la banda està a un nivell impressionant. Es podien fer sonar millor Moonchild o Wasted Years? Maiden ho han fet. La història de Flight 666 ja la sabeu: l'Ed Force One, pilotat pel propi Bruce Dickinson, la gira de recreació de l'etapa daurada de la banda (entre Powerslave i Seventh Son), i una interpretació excel·lent. No sé durant quant de temps podrà Iron Maiden oferir encara un show amb aquest nivell. Sonen millor ara que al Live After Death!

Les dues versions de Slide It In, finalment

L'any 1984, Whitesnake, la banda amb la pitjor web oficial del món, va enregistrar el que molts consideren el seu darrer disc "autèntic", abans de passar-se al so radio friendly que demanava el mercat nord-americà. La formació que va enregistrar Slide It In va ser: David Coverdale (veu), Micky Moody i Mel Galley (guitarres), Colin Hodgkinson (baix), Jon Lord (teclats) i Cozy Powell (bateria). Poc després de publicar el disc, John Sykes va substituir Micky Moody a la guitarra, i el gran Neil Murray va tornar a la banda en substitució del baixista Colin Hodgkinson. Aleshores Geffen (la nova discogràfica de la banda als Estats Units) va demanar una versió remesclada del disc per al mercat americà. La banda va decidir que John Sykes entrés a l'estudi per a re-enregistrar algunes parts de guitarra. A deep-purple.net ho teniu molt ben explicat, amb esquemes inclosos.

En definitiva, hi havia dues versions del disc: l'europea i la dels EEUU, aquesta molt diferent de la primera i molt difícil de trobar a Europa. Jo no l'he vista mai en CD. Durant anys he intentat trobar-la. Ara finalment la podré sentir: Whitesnake ha decidit editar una versió de celebració del 25è aniversari de Slide It In en format de doble CD: la versió europea i l'americana.