divendres, 31 de desembre de 2010

Tin Machine

El de Modern Love no era David Bowie, era un impostor que es feia passar per ell. L'any 89, per sort, vam recuperar l'autèntic. Conscient que als anys 80 havia anat en declivi, Bowie va reclutar Reeves Gabrels, un guitarrista desconegut aleshores però de música en sabia moltíssim, i va fer un canvi radical fins al punt que va abandonar la marca Bowie i va muntar el grup Tin Machine. Més orientat al rock que al pop, amb un so fresc, despullat de la producció 80s, i amb un evident canvi d'estètica, va fer dos discos que són dues joies i on hi havia coses que sonaven a Bowie més clàssic però també blues i punk:

dimecres, 29 de desembre de 2010

Harmònics i altres coses

El famós cant mongol tradicional es caracteritza per explotar els harmònics del so de la veu humana i també pel seu famós cant gutural. És el khoomii. Però el que m'ha sorprès d'aquest intèrpret és per una banda la seva digitació (especialment tenint en compte l'acció de l'instrument), i també que a Mongòlia fa segles que van inventar el heavy metal, d'alguna manera (i a la república de Tuva van inventar el bluegrass).



Per cert, sense saber-ho, jo mateix vaig fer una mica de khoomii fa uns mesos.

dissabte, 25 de desembre de 2010

King Diamond


Ara poca gent el recorda i els seus darrers discos han passat desapercebuts però hi va haver un temps en què aquest personatge feia grans discos. Primer amb el grup Mercyful Fate i després en solitari, ha fet de la utilització del falset una marca de la casa i és per això que a King Diamond o l'estimes o l'odies.

Amant dels discos narratius, en té alguns de molt ben treballats, tots sempre al voltant d'històries de terror, sent els més famosos Abigail (1987) i Them (1988). Jo prefereixo discos més directes com Melissa (1983) o Fatal Portrait (1986) que comença amb aquest The Candle:

dimarts, 21 de desembre de 2010

Killing Joke



Killing Joke han superat la mort del seu baixista Paul Raven, la formació original de Jaz Coleman, Youth, Geordie Walker, i Paul Ferguson es van reunir i han enregistrat un dels seus millors discos, Absolute Dissent, on trobem tots els aspectes de la banda, des del so industrial, fins al metal i el so més tecno anys vuitanta. El disc inclou un homenatge al difunt Paul Raven.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Anita

L'altre dia vaig veure el documental Life of A Jazz Singer per la tele i estic travessant una etapa Anita O'Day (a temps parcial, compartit amb Judas Priest). Va sobreviure i superar l'era daurada del jazz, el Be-bop i l'addicció a l'heroïna. Anita O'Day.



Per cert, algun dia veurem un muntatge modern de Jazz on a Summer's Day sense tots els primers plans del públic?

dissabte, 11 de desembre de 2010

Judas Priest: gira de comiat



Judas Priest han anunciat la seva retirada. Formats l'any 1968, després de quaranta anys de carrera han decidit fer una gira de comiat anomenada Epitaph. És trist però crec que la decisió és encertada: el repertori del grup és un dels més exigents a nivell vocal, i Rob Halford, de 60 anys, deu ser conscient que, malgrat tot, és humà.

Aquests dies, en que tothom recordarà els clàssics de la banda, vull reivindicar un disc menyspreat per la crítica: Ram it Down (1988). Tot i que, efectivament, té alguna cançó prescindible, n'hi ha d'altres que, com Ram it Down, Hard as Iron o Blood Red Skies, mereixen ser al costat dels grans títols de la banda.



dijous, 9 de desembre de 2010

Nou disc de Motörhead


M'havia passat per alt! Incansables, Motörhead tenen nou disc, The Wörld is Yours, que és el vintè de la banda. Esperem que aquest nou treball segueixi la bona línia de com a mínim Inferno (2004), Kiss of Death (2006) i Motörizer (2008).

Mentre esperem, podem fer una ullada a la versió blues acústic que han fet del seu clàssic The Ace Of Spades per a una coneguda marca de cervesa:

dimecres, 8 de desembre de 2010

Miles Davis



Avui tocaria parlar de John Lennon però no ho faré.

Per sort o per desgràcia, vaig poder veure dos dels més grans músics i trompetistes del jazz a les respectives darreres gires que van fer abans de morir. Un va ser Dizzy Gillespie (Palau de la Música) i l'altre Miles Davis (Palau dels Esports 1989).

Miles presentava un excel·lent disc: Amandla (1989), que era bàsicament una col·lecció de composicions del gran baixista i compositor Marcus Miller. Personalment, el trobo superior al lloat Tutu (1986).

Marcus Miller no formava part de la seva banda de gira però Miles va fer un concert llarg, amb cançons que tenien desenvolupaments llargs, i se'l va veure molt motivat. De la seva banda tothom destacava la presència de Kei Akagi però crec que tant o més important que el teclista era l'aleshores jove saxo Kenny Garrett que era capaç d'interactuar amb el mestre com cap altre saxo ho ha fet.

Era el final dels 80, un decenni idoni per a un personatge com Miles Davis que vivia del canvi i la innovació constants. Mai va reviure el seu passat, mai va fer cap concessió a cap època daurada seva. Miles sempre anava amb les estètiques més avantguardistes. Podríem dir que va morir quan el segle XX va deixar d'innovar estèticament. Als anys 90 vam veure com s'iniciava una època (que no hem acabat) de constants revivals, retorns a sons clàssics, modes retro, vintage, o el que sigui. Allò hagués estat fatal per a Miles Davis.

Vaig enregistrar el concert en un modest Walkman. El so és deficient però allà està, en cassette, el maratonià concert. És una llàstima perquè sempre he pensat que els directes oficials que s'han publicat de les darreres gires de Miles Davis no fan justícia al que moltes nits es va veure dalt de l'escenari, per exemple a Barcelona.

"Miles Davis, el mago que sabe deslizarse sobre las modas sin comprometerse" (La Vanguardia, 08.11.1989).

"Kenny Garrett y Miles the Kid, juntos en el escenario" (crítica del concert a càrrec de Mingus B. Formentor, La Vanguardia, 10.11.1989).

divendres, 3 de desembre de 2010

Mike Patton: Mondo Cane, el disc



Fa un temps ja vaig parlar de Mondo Cane, un projecte iniciat l'any 2008 i on trobem el cantant de Faith No More acompanyat de l'Orchestra Filarmonica Arturo Toscanini fent versions de cançons italianes dels anys 50 i 60. És evientment retro però té aquell toc punk de Mike Patton pel que fa a la veu i la producció. El que haurien de fer és editar un DVD en directe.

An Introduction To Syd Barrett



An Introduction To Syd Barrett és un recopilatori de l'obra que va deixar el malaguanyat líder de Pink Floyd, amb aquesta banda i en solitari. L'atractiu del projecte és que David Gilmour, que va coproduir The Madcap Laughs (amb Roger Waters) i va produir Barrett, ha fet de productor executiu de l'àlbum i en col.laboració amb els enginyers Andy Jackson i Iddins Damon ha remesclat cinc cançons, incloent-hi 'She Took A Long Cool Look', 'Dominoes' i 'Here I Go'. David ha afegit el baix de 'Here I Go' (la versió original no en tenia) i l'equip també ha remesclat "Matilda Mother" de Pink Floyd.

El disseny gràfic ha anat a càrrec ni més ni menys que de Storm Thorgerson.

Les cançons són: Arnold Layne, See Emily Play, Apples And Oranges, Matilda Mother (2010 Mix), Chapter 24, Bike (totes de Pink Floyd), Terrapin, Love You, Dark Globe, Here I Go (2010 Remix), Octopus (2010 Mix), She Took A Long Cool Look (2010 Mix) (aka She Took A Long Cold Look), If It's In You (totes de The Madcap Laughs), Baby Lemonade, Dominoes (2010 Mix), Gigolo Aunt, Effervescing Elephant (totes de Barrett) i Bob Dylan Blues (de Wouldn't You Miss Me – The Best Of Syd Barrett). Tot el material ha estat remasteritzat dels màsters analògics per Andy Jackson de Tube Mastering.

També s'ha inclòs un tema instrumental de 20 minuts, 'Rhamadan', produït per Peter Jenner (mànager de Pink Floyd i de Syd Barrett), i que té una llista de músics que es perd a la boira del temps, tot i que hi ha qui diu que té congas de Steve Peregrine Took (Tyrannosaurus Rex). Serà un extra que es podrà descarregar amb el CD (via web), i també la versió iTunes de l'àlbum.

Sempre he pensat que Syd Barrett va ser un dels grans compositors de la música popular del segle XX (a banda d'un visionari) i el seu nom mereix estar al costat dels de Lennon, McCartney, Brian Wilson & co.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Concert a Can Jordi Blues Station



Ahir a la nit, a Can Jordi Blues Station, vam fer la primera actuació en directe des del juny del 2003. En Nando Pemán em va acompanyar en una nit de blues en què els nervis i els anys d'inactivitat ens van jugar alguna mala passada. No havíem assajat. No havíem tocat en set anys. I malgrat tot, hi van haver alguns bons moments com ara aquesta versió de l'antic gospel tradicional John the Revelator. La companyia i l'entusiasme dels amics van ser una bona ajuda.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Kanye West amb sorpresa



No coneixia el tal Kanye West fins que avui el Jordi A., coneixedor de la meva devoció per King Crimson, m'ha fet arribar aquest breu però impactant video que té la seva història. El propi West diu que no és un video sinó "a movoing painting", i té raó. Em pregunto si a can Crimson coneixen aquesta peculiar utilització del seu famós 21st Century Schizoid Man. És clar que hi ha coses de menys repercussió però igualment curioses i fetes amb Hatsune Miku:


diumenge, 21 de novembre de 2010

The Wall / Bee Gees

Si accelerem una mica el famós Another Brick in the Wall de Pink Floyd, encaixa perfectament amb el Stayin' Alive dels Bee Gees [gràcies Jordi!]:



I una cosa semblant passa amb el Thunderstruck dels AC/DC i el famós tema que Ray Parker, Jr. va fer per a la pel·lícula Ghostbusters:

dissabte, 20 de novembre de 2010

Els quatre grans



M'ha arribat el DVD de la costellada thrash metal: els quatre grans pioners d'aquest estil, Anthrax, Megadeth, Slayer i Metallica, van fer una gira conjunta per Europa i ara n'han publicat el disc i DVD: The Big 4 Live from Sofia, Bulgaria.

dijous, 11 de novembre de 2010

Clàssic del metal actual



No és una contradicció. Estic tornant a sentir "A Matter of Life and Death", el disc que Iron Maiden van publicar l'any 2006, i desprèn olor de clàssic pels quatre costats:



dimarts, 9 de novembre de 2010

Configurant un PC nou


Sempre em porten ordinadors per a solucionar problemes, formatejar-los directament o perquè són nous i cal preparar-los. No és que sigui cap expert però m'agrada fer-ho. En el cas d'un PC nou amb Windows 7, el que faig normalment és el següent:

El primer que faig sempre és ajustar els efectes gràfics que porta activats de sèrie el Windows Vista, 7 o XP (animacions, transparències, etc.) perquè consumeixen recursos. Deixo el Clear Type, que ajuda a visualitzar el text clarament. A les opcions de ratolí faig que el doble clic sigui lent, que el punter sigui més ràpid i elimino l'ombra sota el punter (consumeix recursos). A les opcions de teclat incorporo el català, faig ràpida la intermitència del cursor i la repetició de caracters. Configuro el Windows Media Player.

Comprovo que el tallafocs de Windows estigui activat i les actualitzacions automàtiques també (recordem que és un ordinador nou amb Windows oficial). A les opcions de connexió a internet desactivo per seguretat "compartir xarxes i impressores Microsoft".

Netejo les barres d'eines i altres paràsits de l'Internet Explorer, hi esborro l'historial i galetes, i el tanco per sempre.

Els PC nous tenen normalment instal·lat un antivirus que caduca als 30 dies. El desinstal·lo i hi poso l'Avast, que ara torna a tenir versió en català. Cal tenir en compte que, si no desactives l'opció, t'instal·la el Chrome (el navegador de Google) per defecte. Poso l'Avast en mode silenciós, faig que actualitzi no només les definicions de virus sinó també la pròpia aplicació. Desactivo els efectes visuals.

Instal·lo Firefox en català i el configuro (galetes, etc). Hi poso el Better Gmail 2, el diccionari català i el text link. Hi poso els complements Adobe Flash i Java (s'ha d'estar al tanto perquè Java et posa la barra Yahoo si no la desactives expressament).

Baixo el K-lite codec pack full (amb el Media Player Clàssic) i el configuro.

Baixo CD Burner XP en català (que també inclou el Chrome per defecte durant la instal·lació).

Baixo l'Adobe Acrobat en català.

Baixo els paquets d'interfície en català per a Windows Vista i Office 2007 (microsoft.cat).

A partir d'aquí hi ha molt de software que es pot instal·lar però depèn del "client".

dimecres, 3 de novembre de 2010

"Come Taste the Band: 35th Anniversary Edition"



Ja he parlat amb anterioritat
d'aquest gran disc. Una de les joies oblidades del rock clàssic, un dels secrets més ben amagats dels anys 70 és aquest darrer disc que Deep Purple van fer l'any 1975. Ja sense Ritchie Blackmore, que havia abandonat el grup descontent amb la línia funk-soul que Coverdale i Hughes estaven aportant, el fitxatge de Tommy Bolin no va fer altra cosa que accentuar això i afegir-hi tocs de jazz-fusió. El resultat és un disc de rock dur amb molt funk.

Deep Purple en aquella època eren un dinosaure cansat de fer gires però el canvi de guitarrista va ser un revulsiu que els va aportar l'energia que necessitaven: Tommy Bolin, que moriria l'any següent, va fer un dels seus treballs més complets i celebrats. Aquest home duia el ritme a la sang. Però tot el conjunt és fresc i espontani. Come Taste the Band es va concebre, assajar i enregistrar l'estiu del 1975. Fent jams. Pim pam fora.

Aquesta edició de doble CD aporta com a novetat unes interessants remescles que ens ofereixen, per exemple, les preses senceres de les cançons que acabaven amb un fade out. Kevin Shirley fa una bona feina encaminada a diferenciar instruments, a clarificar les pistes, i a vegades em recorda el Let It Be... Naked dels Beatles.

divendres, 29 d’octubre de 2010

diumenge, 24 d’octubre de 2010

When the Levee Breaks



Ja vaig parlar de la història de la famosa i tràgica inundació del Delta del Mississippi el 1927 i de com havia estat recollida per la tradició oral i el blues. Bé doncs entre ahir i avui he fet la meva pròpia versió del conegut When the Levee Breaks. Hi ha dues pistes de guitarra acústica, una elèctrica i el baix, tot afinat tres semitons per sota i les guitarres amb la sisena en Re, per donar-hi més foscor i profunditat (el blues, per la temàtica, ho demana). És llarg i pesat, com ha de ser.

Sempre he pensat que les lletres dels blusos primigenis tenen sovint un component de fatalitat, de destí tràgic, i això es veu clarament a When the Levee Breaks en frases com ara "Crying won't help you, praying won't do you no good" (no hi ha res a fer, el desatre arribarà de tota manera) o "Gonna leave my baby, and my happy home" (una fatalitat de conducta, present a molts altres blusos).

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Chris Farlowe: 70 anys


Chris Farlowe farà 70 anys el 13 d'octubre. Actualment, tot i mantenir aquesta aura de cantant de culte, ja és venerat com a llegenda viva de la música. Però no era així l'any 1988. En ple apogeu dels anys 80, amb l'actualitat musical dominada per Michael Jackson, George Michael i Whitney Houston, una vella glòria del blues britànic dels seixanta com Farlowe no era més que un record llunyà.

Però aquell any Jimmy Page va fer el més que recomanable disc en solitari "Outrider" i va decidir convidar Chris Farlowe a cantar-hi tres cançons de les quals dues ("Prision Blues" i "Blues Anthem") eren composicions Page-Farlowe. El vell vocalista anglès ho va donar tot en aquella sessió. Si d'algú es pot dir que és un cantant únic i inimitable és de Chris Farlowe. Farà 70 anys i està de gira. Amb aquelles camises... Per molts anys.



Hummingbird ♬
Blues Anthem ♬

divendres, 8 d’octubre de 2010

John Lennon: 70è aniversari i reedicions


Per a commemorar el 70è aniversari del naixement de John Lennon
For the first time, Lennon's classic solo albums and other standout recordings have been digitally remastered from his original mixes. Double Fantasy, 1980's GRAMMY Award winner for Album of the Year, is presented with a newly remixed 'Stripped Down' version produced by Yoko Ono and Jack Douglas, Lennon's original co-producers for the album. Some Time In New York City has been restored to include the six ‘Live Jam' recordings featured on the original album.

The deluxe 11CD and digital John Lennon Signature Box includes 13 previously unreleased home recordings, and Yoko Ono, Sean Lennon, and Julian Lennon have each written personal essays for the lavish collection.

dimecres, 29 de setembre de 2010

Difondre l'òpera


Una altra manera de difondre l'òpera. Actuació sorpresa del Cor "Premier Ensemble" de l'Associació Gayarre Amigos de la Ópera de Navarra (AGAO) al Cafè Iruña de Pamplona, 7 de maig de 2010. Celebració del "Dia europeu de l'Òpera".
[gràcies Lina]

divendres, 24 de setembre de 2010

Black Country Communion



Rock clàssic, de la vella escola, fresc i ben fet. Això és el que prometia la notícia del supergrup format per Glenn Hughes, Jason Bonham, Derek Sherinian i Joe Bonamassa, i això és el que trobem al seu disc de debut. Enregistrat en quatre dies amb Kevin Shirley (que aquest cop ha sabut fer sonar el disc correctament), amb instruments vintage, tocant en directe i donant per bones les primeres preses. Tal com es feia a l'època daurada del rock. Feia anys que el baix de Glenn Hughes no sonava a baix de Glenn Hughes. I per cert, ni Keith Richards, ni Jimmy Page, ni res: el pacte amb el diable el va fer Hughes, un músic que va maltractar el seu als anys setanta i vuitanta, i que ara amb 58 anys sembla conservat en formol. Feu la prova: sentiu Burn (1973) i sentiu Black Country Communion (2010). La veu és la mateixa.

Però discos com aquest tenen un sabor agredolç, i és que actualment són principalment els veterans qui tiren endavant i lideren el panorama del rock: Them Crooked Vultures, AC/DC, Faith No More, Slayer, Kiss, Chickenfoot, Jeff Beck, etc.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Sonnyboy Williamson: super sessió de blues



Aquesta és una veritable super sessió de blues però inexplicablement és una de les grans oblidades. El llegendari bluesman Sonny Boy Williamson II (de nom real Aleck "Rice" Miller), als anys finals de la seva vida va poder gaudir, gràcies al renaixement del blues de finals dels seixanta, d'un reconeixement i d'una gran activitat professional a Europa. Primer van ser les gires europees del American Folk Blues Festival, que el van permetre tocar i enregistrar amb els Yardbirds i els Animals, i després, l'any 1965, va poder fer la sessió que ens ocupa.

El promotor i productor musical Giorgio Gomelsky, que era qui s'encarregava de Sonny Boy Williamson II quan aquest visitava el Regne Unit, havia programat una sessió de gravació per al vell bluesman amb músics de l'escena de jazz britànica que s'havia anat postposant fins que l'abril del 1965, en veure que Sonny Boy havia de tornar als Estats Units perquè estava molt delicat de salut, Gomelsky va muntar ràpidament la sessió per al matí del mateix dia que Sonny Boy havia d'agafar l'avió cap a Chicago.

El grup bàsic d'acompanyament era Brian Auger (orgue), Ricky Brown (baix), Mick Waller (bateria), que coneixien Sonny Boy perquè havien tocat amb ell alguns concerts, cosa que ja anava bé perquè eren un grup de jazz-blues. El guitarrista que havia de tocar en aquesta sessió era Eric Clapton, que ja havia expressat la seva voluntat de formar-ne part, però no el van poder localitzar. Gomelsky va trobar el jove Jimmy Page, que aleshores era el guitarrista de sessió més reputat de Londres i que, tal com es demostraria amb els anys, de blues en sabia una mica. L'element jazzístic vindria de la mà de dos dels millors saxos del país, Alan Skidmore i Joe Harriott.

La sessió va començar a les 10:00 del matí i va durar dues hores i mitja. Els resultats, donades les circumstàncies, són sensacionals. El treball de Brian Auger amb l'orgue Hammond és d'una riquesa i una subtilesa espectaculars. El disc, "Don't Send Me No Flowers", va ser editat per Charly Records (jo tenia aquesta edició en vinil amb la portada en blanc i negre i un bon text de Chris Welch a la contraportada) però no ha estat reeditat. Hi va haver una edició en CD també de Charly Records l'any 1991 però també està descatalogada, de manera que aquí teniu un enllaç a The Pirate Bay per a baixar el disc sencer via torrent.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Raimon

Tothom sap que tècnicament no és un gran cantant. Desafina. Amb la guitarra fa aquells quatre acords. I jo en general no sóc de cantautors. Però Raimon té quelcom especial. Una sobrietat, una austeritat fora del normal. Sorprenents en algú que es dedica a entretenir. I ja en fa, d'anys. Tal vegada només m'ho sembla a mi, però quan Raimon canta, és com si es manifestés una força ancestral. M'agrada pensar que les tragèdies gregues sonaven d'una manera similar. És un cant antic, fort, impertorbable.

Ho dic mentre estic mirant un concert que Raimon va fer a Xàtiva fa uns mesos per a celebrar els 50 anys d'Al Vent (aquests dos videos són del 1997). Com no podia ser d'altra manera, la sèrie de concerts de Raimon a Xàtiva han tingut una èpica afegida: la d'haver de lluitar contra les forces vives valencianes que miren d'obstaculitzar, prohibir i ocultar aquests recitals. Llegiu aquesta crònica o aquest article.




dijous, 9 de setembre de 2010

Mike Portnoy abandona Dream Theater



Mike Portnoy ha emès un comunicat on explica per què abandona la banda que ha liderat durant 25 anys:
After having had such amazing experiences playing with Hail, Transatlantic and Avenged Sevenfold this past year, I have sadly come to the conclusion that I have recently had more fun and better personal relations with these other projects than I have for a while now in Dream Theater...
Ha plantejat al grup prendre's una etapa de descans però els seus companys han preferit continuar... amb un altre bateria. Portnoy ha abandonat el grup. L'entec perfectament. És el millor que pot fer. Des de la perspectiva de no ser un fan hardcore de la banda, em sembla que Dream Theater ja anaven en camí de caure en la rutina i havien perdut la capacitat de sorprendre. No et pots passar la vida mirant de fer sempre un "més difícil encara". DT ha estat víctima de la seva pròpia fama i del seu estil, raó per la qual el Portnoy veu impossible donar sortida a la creativitat i l'experimentació dins d'una banda que ha acabat fent els discos que "se suposa que ha de fer". La capacitat de sorpresa és vital per als propis músics i per als fans. Quan això no ho veuen tots els membres del grup, no queda altra opció que la del Portnoy. Jo ho veig així.

Malgrat tot, confio que d'aquí a pocs anys tindrem una reunió de DT i, amb sort, un disc de retorn que arribi al nivell de Six Degrees of Inner Turbulence.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Tres d'aquesta tarda

Segueixo entrenant (aquest és el terme més adient) per a tenir un repertori de blues (o cançons que hi tinguin relació) amb guitarra sola. Aquesta tarda he provat de fer una cançó que no havia tocat mai: el N.S.U. de Cream (l'original ja és prou raret). També he aprofitat per a fer el meu estimat Bad Blood de Ten Years After i he tret la pols al Sweet Home Chicago de Robert Johnson. Evidentment he de millorar. I es veu que no tinc mà amb la maleïda gravadora: segueix enregistrant a 64 kbps. Però té el seu encant, no?





dijous, 26 d’agost de 2010

Assajant blusos acústics



Estic començant a assajar alguns blusos per a tocar-los en directe, només guitarra i veu. Aquesta tarda he fet aquest Rollin' and Tumblin'. He utilitzat per primera vegada una gravadora digital Panasonic RR-US550 i no m'he adonat que estava configurada per a enregistrar mp3 a 64kbps :-(

dimarts, 24 d’agost de 2010

Melody Gardot



Tot just he descobert aquesta cantant, pianista, guitarrista i compositora. Finíssima, no es pot ser més cool: mireu-la com actua al show de Letterman amb una audiència que pot ser de tres milions d'espectadors tranquil·lament.

La vida de Melody Gardot ha estat marcada per un accident (un cotxe la va envestir mentre anava en bicicleta) i un procés de recuperació (havia perdut, per exemple, la capacitat de parlar) mitjançant la música. No us perdeu la seva biografia a la Wikipedia.



El blog Sinfonía Azul va dedicar una entrada a la cantant l'any passat.

divendres, 20 d’agost de 2010

Versió de Son House


Aquesta tarda he anat a comprar un slide de vidre (el que tenia s'havia trencat feia uns mesos), i també un afinador (el que tenia, de les èpoques d'Electro Leprosilla, s'havia tornat sord). I en tornar a casa he enregistrat aquesta versió del Death Letter de Son House passada pel filtre de Perfect Pair. L'he feta ràpida i gairebé tot en primeres preses:



Son House va exercir una gran influència sobre grans figures del blues com ara Robert Johnson o Muddy Waters (que l'anava a veure cada nit quan House tocava a prop de la plantació on Waters vivia). Va ser tot un luxe i una sort que Son House fos encara viu quan a meitat dels anys seixanta hi hagué el moviment de renaixement del blues, amb la recuperació de vells bluesmen llegendaris i oblidats, que es "descobrien" amb mètodes de pel·lícula de detectius. Son House, que no havia tornat a fer música des dels anys 30, va viure uns darrers anys de glòria i ens va regalar interpretacions de blues fossilitzats en el temps:

dijous, 19 d’agost de 2010

Robert Plant i la Band Of Joy



Mentre que Jimmy Page s'ha passat els darrers anys dedicant-se a exercir de llegenda viva (ja sabeu: homenatges, actes benèfics, col·laboracions puntuals amb altres artistes), Robert Plant ha anat facturant una discografia brillant, acompanyada d'uns concerts inigualables.

Molt més inquiet que Page i amb un constant afany d'experimentar només comparable al de John Paul Jones, la darrera sorpresa de Plant ha estat ressuscitar el grup que tenia abans d'entrar a Led Zeppelin: la Band Of Joy.

dimarts, 17 d’agost de 2010

can Simó d'en Jaume

CD: Perfect Pair - Pedecuni Sessions
Perfect Pair - Pedecuni Sessions Perfect Pair - Pedecuni Sessions

Avui m'he adonat que el proper setembre farà deu anys que vam fer les "Pedecuni Sessions". Aquell CD incloïa cançons com aquest can Simó d'en Jaume, un homenatge a la toponímia eivissenca amb solos del meu cosí i meus intercalats. Està molt passat de voltes i distorsiona però m'agrada molt. Per cert, a la foto no estic fent de Jimi Hendrix, estic cantant fent passar la veu per les pastilles de la vella Samick.

diumenge, 15 d’agost de 2010

In The Sky



Un bon dia del 1968, aquesta colla de freaks que eren Frank Zappa and The Mothers Of Invention van anar als estudis de Granada TV i van deixar anar aquest In The Sky (la qual cosa diu molt en favor de la televisió britànica).

Zappa sempre va ser un enamorat del Doo-wop i del R&B, i el que veiem a In The Sky és un destil·lat, un condensat, una anàlisi de laboratori d'aquesta música americana dels 40 i 50. Mireu l'actitud de Zappa i dels Mothers, interpretant el tema amb la precisió d'un quartet de corda vienès. Mereix una menció especial l'execució vocal de Roy Estrada, solemne, marcial.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Blues a l'antiga: Change My Clothes

CD: "2.1"Com que la reunió d'Illinois Central sembla que no serà fàcil, m'estic plantejant fer una cosa que mai m'havia agradat i és tocar tot sol. Veu i guitarra. No és un format amb el que em senti còmode perquè a mi m'agrada tocar amb gent i poder respirar de tant en tant durant l'actuació, cosa que no pots fer si tot el pes de la música recau damunt de tu mateix. Però estic començant a preparar un repertori que pugui tocar tot sol.

L'any 2002 vaig voler fer un blues a l'estil del Delta, guitarra i veu enregistrats en directe amb un únic micro d'ambient. Vaig triar aquest fosc blues de Bukka White. Aquest curiós bluesman va passar una temporada, com molts d'altres, a la famosa presó de Parchman. Allà va compondre Change My Clothes, sobre la vergonya i la ràbia que li causava haver de dur la roba de presoner (el famós uniforme de ratlles).

I vaig triar aquest blues perquè és inusual: l'estrofa es fa sobre un acord que no està, per dir-ho així, en la tonalitat de la cançó, i la línia vocal crea com una dissonància. El vaig arranjar una mica a la meva manera (aquesta és la gràcia de fer versions) però vaig mirar de ser prou fidel a l'estil de l'original.

dissabte, 31 de juliol de 2010

"White Bicycles" la música dels seixanta segons Joe Boyd


"White Bicycles: Making Music in the 1960s". No sé com és que no n'havia parlat abans. Aquest és un gran llibre. El vaig comprar perquè sabia que Joe Boyd havia estat entre d'altres coses el productor d'aquella joia pop que és el primer disc de Pink Floyd però això, vist el nivell i el contingut del llibre, és només una anècdota. Si Brian Eno diu que White Bicycles és "el millor llibre sobre música que he llegit en anys" ho diu per alguna cosa.

Molts són els noms que desfilen per les pàgines del llibre: Muddy Waters, Fairport Convention, Sandy Denny, Jimi Hendrix, Pink Floyd, The Incredible String Band, Bob Dylan, Coleman Hawkins, Stan Getz, etc. Però no és per això que el llibre és bo. Amb un llenguatge senzill però precís i acurat, Joe Boyd factura un llibre entretingut i elegant fins al punt que sembla britànic. No és un llibre només de música i tampoc és un llibre nostàlgic.

Boyd va viure els anys seixanta musicalment en primera persona. Des del swinging London fins a Woodstock passant per Newport. Ell hi era i ho recorda perfectament (cosa que no tots poden dir, bé perquè no recorden gaire cosa, bé perquè són morts).

diumenge, 25 de juliol de 2010

Sammy Davis Jr



De Sammy Davis Jr. es va dir que era "The Greatest Entertainer in the World" i probablement tenien raó. Ballarí excepcional des dels tres anys, les seves imitacions de personatges famosos eren molt celebrades, i tenia una veu impressionant. El vaig descobrir fa molts anys a la mítica pel·lícula Ocean's Eleven:



Posteriorment vaig comprar en VHS una actuació seva a Paris l'any 1985 (actualment està descatalogada i corre per Youtube en molt baixa qualitat). Tenia 60 anys i estava pletòric. L'actuació cansa només de veure-la. Per sort en podem trobar una de similar i molt recomanable en DVD: "Live in Germany" (1985).

Però val molt la pena mirar-se aquesta actuació al Japó dins la gira que va fer amb Liza Minelli, Dean Martin i Frank Sinatra el 1989. Sammy Davis Jr tenia 64 anys:

dijous, 22 de juliol de 2010

Tom Jones, ara sí

Quan vaig veure com interpretava blues al DVD "Red, White and Blues" vaig tenir molt clar que aquest home havia de fer un disc com "Praise and Blame", sobri, auster, cru, amb olor de fusta:



dimarts, 20 de juliol de 2010

"Uriah Heep Live '73" en edició de luxe, novament



Els setanta van ser la dècada dels grans discos en directe i l'any 1973 (tal com expliquen a la web d'Uriah Heep):
Encara faltava una cosa important. Deep Purple ja tenia "Made In Japan", els Rolling Stones havien publicat "Ger Yer Ya-Ya’s Out", i el "Live At Leeds" de The Who anava en camí d'assolir l'estatus de llegenda. Algú a can Heep (...) es va adonar que amb cinc discos d'estudi, Uriah Heep necessitaven el seu propi enregistrament en viu, preferiblement una edició amb una carpeta doble desplegable d'alt nivell, amb tots els ornaments.

I d'aquesta manera vam tenir "Uriah Heep Live '73", un dels directes amb millor començament que recordo: la veu del presentador (perquè antigament els concerts es presentaven) "Would you welcome please...", que donava pas a "Sunrise". I el final de concert és també dels antològics, amb aquella medley de rock and rolls clàssics.

Aquesta edició de 2010 no és altra cosa que la del 2008, però si algú (com és el meu cas) només té el vinil o el vell CD (retallat), aquesta és una bona ocasió per a recuperar el disc sencer, restaurat i amb material extra.

De tota manera, sempre que es parla d'Uriah Heep convé recordar que, malgrat que sempre seran recordats pels seus grans discos dels setanta, aquest grup té una discografia recent molt digna i en alguns casos, com "Wake The Sleeper", alguna obra mestra.

dissabte, 17 de juliol de 2010

Illinois Central: el retorn

illinois_mola

Fa poc vaig trucar el Xavi per a preguntar-li si volia tornar a tocar aquest estiu. Avui mateix he parlat amb en Nando. El David no estarà disponible però en Xavi té un bateria. Serà el retorn d'Illinois Central. Necessito un bon ampli de guitarra!

dimarts, 13 de juliol de 2010

Black Country Communion la gran esperança



Estem vivint temps de supergrups. Aquests experiments no sempre funcionen però últimament n'hem vist alguns de molt bons com ara Them Crooked Vultures o Chickenfoot.

Black Country Communion són Joe Bonamassa, Glenn Hughes, Jason Bonham i Derek Sherinian. El disc de debut d'aquesta gent sortirà el proper 21 de setembre.

De moment, com que la banda ha estat de gira escalfant motors, ja en podem trobar algun video a Youtube. Serà molt interessant veure, a banda de les seves pròpies composicions, com tracten clàssics de cadascun del seus membres. Aquí teniu un Mistreated (i no us perdeu el que fa Glenn Hughes amb 58 anys):

dijous, 8 de juliol de 2010

El disc pòstum de Badlands. Gran reserva.




Aquest és un dels meus discos de rock preferits de tots els temps, que no és dir poc. I aquest disc és una maqueta, un esborrany.

Badlands va ser un grup de hard rock de finals dels 80 on hi havia un dels guitarristes més fins i elegants que ha donat el gènere, Jake E. Lee, cosa que també es pot dir del cantant que l'acompanyava en aquest projecte, el difunt Ray Gillen. La banda va publicar dos discos els anys 1989 i 1991.

L'any 1993 Ray Gillen va morir a causa de la SIDA. L'any abans, Badlands havien estat enregistrant cançons per a un nou disc. En aquestes sessions de prova van enregistrar noves cançons en un format cru i bàsic per tal que la discogràfica pogués fer-se una idea del que seria el proper disc del grup. El 1998 es va publicar de manera pòstuma "Dusk", el disc que contenia aquest material.

El que trobem a Dusk és un document honest d'un grup tocant en directe al seu estudi. Pràcticament no hi ha postproducció. El que sentim són els quatre músics. Gairebé la totalitat del disc està fet amb una única pista de guitarra (i aquest hauria de ser un treball de referència per a qualsevol guitarrista). La feina del baixista Greg Chaisson és també de molt alt nivell.

El grup havia tingut els seus problemes personals però en aquesta ocasió, de manera similar als Beatles amb Abbey Road, Badlands es van trobar a gust amb el nou material i van facturar un treball espontani i creatiu. Si el disc s'hagués publicat quan es va fer i en aquest format, hauria demostrat que hi havia un lloc per al hard rock dins del panorama musical de meitat dels 90 al costat de grups com Soundgarden. Sempre he pensat que aquest és el millor disc de Badlands i un dels grans discos del rock de tots els temps.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Sempre el Summertime

IMG_3195-98 72ppi
Summertime, la famosa composició de George Gershwin per a Porgy and Bess (1935). Fa anys que col·lecció Summertimes i això és agraït perquè com que tothom n'ha fet la seva versió, se'n poden trobar de tots colors.

I jo mateix en tinc unes quantes perquè l'he tocada a tots els grups on he estat i això demostra que aquesta composició ho resisteix tot. El setembre del 1994 vaig enregistrar una versió acústica però no amb el meu cosí, com hagués estat normal, sinó amb el Victor Bustos.

Perfect Pair no la vam tocar mai perquè en una banda de metal era difícil fer encaixar un Summertime (tot i que tinc algun assaig on la toquem).

Amb Illinois Central vaig tornar-la a rescatar i la vam convertir en un funk que funcionava molt bé en directe:


I a finals del 2003 vaig voler fer una versió que fos més fidel a l'original però, naturalment, va sortir el que va sortir (la culpa va se de l'orquestra :-P

diumenge, 4 de juliol de 2010

Raffaella Carrà (sí, sí)


Jo tenia uns quatre o cinc anys. No sabia ni qui eren els Beatles ni com es posava un disc. Aquest de la Raffaella Carrà corria per casa (inexplicablement) i jo li demanava als meus pares que el posessin. Encara recordo la cançó BOBO STEP. Tothom té un passat i el meu és mooooooolt fosc :-D

Actualització: el Sr. Arilla m'ha fet arribar aquesta creació que em sento obligat a compartir amb la resta de la humanitat. Jo ja hi estic enganxat:

divendres, 2 de juliol de 2010

Hoochie Coochie Man d'Illinois Central

Illinois Central a l'Arteca (Eivissa) 19.04.2001


Avui un cuquet m'ha fet venir records d'aquest concert que Illinois Central vam fer al restaurant Es Barruguet l'1 de març del 2003. Aquí estem el Xavi al baix, David a la bateria, Nando a la guitarra (el primer solo és seu) i jo a la veu i guitarra (el segon solo és meu), fent un Hoochie Coochie Man. Una nit molt agradable. Ens ho vam passar bé.

dimarts, 29 de juny de 2010

Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona


El meu amic Joan Sebastià Colomer ("Tato"), farà Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona (30 de juny i dijous 1 de juliol a les 22.00 h:

Jove companyia d’òpera del Conservatori del Liceu
Direcció Artística: Carmen Bustamante
Direcció Musical: Daniel Mestre
Direcció escènica: Miquel Gòrriz
Espai escènic i vestuari: Elisabeth Castells
Il·luminació: Nani Valls

PERSONATGES
Gianni Schicchi, Joan Sebastià Colomer
Lauretta, Ximena Agurto
Zita, Cristina Segura
Rinuccio, Giovanni Tristacci
Gherardo, Ivan Benitez
Nella, Beatriz Alvarez
Betto di Signa, Jordi Boltà
Simone, Josep Ferrer
Marco, Jorge Tello
La Cieca, Marta Huarte
Doctor Spinelloccio, Josep Vives
Amantio di Nicolao, Josep Vives
Pinellino - baix, Juan José Morales
Guccio, Joan Riera
Gherardino, Victorina Pérez

Activitat gratuïta. Aforament Limitat. Pati de lletres de la Universitat de Barcelona, c/ Gran Via Corts Catalanes, 641, Barcelona.

La nit del blues



Això és una costellada de luxe anomenada "A Blues Session: B. B. King and Friends" que va tenir lloc a Los Angeles l'any 1987. La llista de convidats és antològica: Albert King, Dr. John, Paul Butterfield, Phil Collins, Etta James, Chaka Khan, Gladys Knight, Billy Ocean, Stevie Ray Vaughan i Eric Clapton. I cal dir que poques vegades un muntatge d'aquestes característiques ha donat tan bon resultat. Va ser la darrera aparició del llegendari Paul Butterfield, a qui es va dedicar l'edició d'aquest concert. És inútil comentar res. Aquella nit tots van fer un excel·lent paper i l'ambient va ser immillorable.

Per cert, no el trobareu en DVD. Incomprensiblement, aquesta joia es va editar en VHS a finals dels 80 i mai més s'ha reeditat. Està sencer a Youtube i també és a l'Emule. Jo l'he tingut com a concert de capçalera durant tots aquests anys i no em canso de veure'l.

dissabte, 26 de juny de 2010

El funk d'Illinois Central

Illinois Central, Arteca (Eivissa), feb-març 2003 - 0014


Això és Illinois Central en directe a l'Arteca (Eivissa), 15.03.2003, després de les torres bessones i abans de les autopistes. Normalment començàvem els nostres concerts amb aquest senzill però efectiu Funk que un dia em vaig treure de la màniga i que inclou un homenatge a Muddy Waters. La formació era tot un luxe: Nando a la guitarra (el solo és seu), Xavi al baix i el millor bateria d'Eivissa, David Adán (a la foto encara érem un trio). Quanta nostàlgia.

dimecres, 23 de juny de 2010

My Brightest Diamond, el grup de Shara Worden



Aquests dies estic sentint el disc A Thousand Shark’s Teeth de My Brightest Diamond, el grup de la cantautora Shara Worden, de qui vaig parlar fa poc quan la vaig descobrir al disc de The Decemberists, "The Hazards of Love".

A estones recorda els King Crimson de Larks' Tongues in Aspic. També em recorda Jeff Buckley.

El disc té una factura i qualitat innegables. I és que la biografia de Shara Worden que podem llegir al seu Myspace, és impressionant:
(...) granddaughter of an Epiphone-playing traveling evangelist, fathered by a National Accordion Champion, and mothered by a classical organist. Having a family of musical wanderers who migrated across the US every few years, the landscape and the musical influences were constantly changing. Spanish tangos, Sunday morning gospel, classical and jazz were the accompaniment to her home life. Her first song was recorded at age three and by age eight she was studying piano and performing in community musical productions.

Picking up an opera degree at the University of North Texas, Shara immersed herself in the songs of Purcell and Debussy. After college, she moved to New York City to simultaneously continue her opera studies and pursue her songwriting ambitions, releasing two albums with her band Awry. Shara began studying composition with Australian composer Padma Newsome (of Clogs / The National). After the breakup of Awry, Shara assembled a coterie of musicians to accompany her with bass and drums, strings, wine glasses, and wind chimes and thus the sound of My Brightest Diamond was formed.

My Brightest Diamond - Inside a Boy from Asthmatic Kitty on Vimeo.

dissabte, 19 de juny de 2010

Concentrat de Bach



Bach és el principi i la fi de totes les coses. I suporta tot el que li facin: des del tractament electrònic de Walter (després Wendy) Carlos fins al jazz de Jacques Loussier.

Sempre m'han agradat les seves grans obres corals: l'Oratori de Nadal, la Passió segons sant Joan, etc. I Bach en té prou amb un petit conjunt d'instruments per a crear un clima de magnificència (això sempre m'ha meravellat), tal com fa, per exemple, als Concerts de Brandenburg.

Però a mesura que passen els anys tendeixo a quedar-me amb les obres per a un instrument sol. Crec que és aquí on l'oient pot concentrar la seva atenció en la música pura, despullada de tot ornament, i tanmateix aquestes obres d'un sol instrument són com un concentrat de Bach que conserva totes les seves propietats.

Són molt conegudes les Suites per a violoncel sol (BWV 1007-1012) però se'n sol fer una interpretació massa romàntica per al meu gust. Però a mi m'agraden especialment les Sonates i Partites per a violí sol (BWV 1001-1006) i concretament la versió de Schlomo Mintz és sensacional.

dijous, 17 de juny de 2010

Primeres fotos de la gira dels quatre grans



La Gazeta de Varsòvia ens ofereix aquesta foto històrica. D'esquerra a dreta: Kerry King (Slayer), Dave Mustaine (Megadeth), Scott Ian (Anthrax) i James Hetfield (Metallica).

Actualització: el Twitter de Scott Ian té una versió sencera d'aquesta foto.

dimarts, 15 de juny de 2010

Beyond the Lighted Stage: el documental de Rush



Aquest és el trailer de la pel·lícula sobre una de les bandes que més mereixia un documental. L'encerten de ple qual a la pel·lícula defineixen Rush com la banda de culte més important del món.

Des de l'any 1968, aquest trio canadenc, que va saber fugir dels pitjors excessos del prog rock dels setanta, ha facturat una impressionant col·lecció de discos i, cosa que molt poques bandes poden dir, els seus discos actuals estan a l'alçada de la seva discografia més clàssica i en alguns casos la supera. Rush en directe són garantia d'una qualitat escènica, sònica i interpretativa a l'abast de molt pocs.

diumenge, 13 de juny de 2010

Pollastre 2.0

Fa anys que no cuinava pollastre al forn i ja tenia ganes de tornar-ne a fer. Vaig anar al Mercat Nou d'Eivissa i vaig trobar un bon pollastre pagès. Són fàcils d'identificar perquè el seu color groc els diferencia clarament de la resta de pàl·lids pollastres. És molt senzill fer-lo.

Es socarrima el pollastre. Es renta bé amb aigua. Al seu interior hi poso una llimona tallada per la meitat. També a l'interior hi fico pebre, romaní, orenga i farigola. Tot en bones quantitats perquè malgrat que pugui semblar que n'hi poses massa, després no es nota tant. La qüestió és que les herbetes infusionin amb els sucs de la cocció. Es posa sal abundant i una mica de pebre damunt la pell del pollastre. S'hi posa un bon raig d'oli per damunt i el suc d'una llimona.

També es tallen pebrots verds, pastanaga i molta ceba. S'ha de salar tot, es posar a la plata de forn i s'enforna. Jo avui l'he tingut tot el matí a 180º i la última hora i mitja a 150º però cada forn és diferent. Quan fa una estona que cou s'hi afegeix mitja cervesa (jo avui hi he posat una Voll-Damm perquè és el que tocava).

Mentre dura la cocció, cada cert temps s'ha d'anar agafant suc amb una cullera grossa i s'ha de "regar" el pollastre per sobre. Ha cuit tot el matí. Quan l'he tret, la pell ha quedat rostideta i torrada però la carn ha quedat tendra que es desfeia.

dissabte, 12 de juny de 2010

Perfect Pair: "Caca"

F. Nogués. agost2000


La vaig compondre al vaixell venint de Barcelona a Eivissa el desembre del 1999 i quan vaig arribar a casa la vaig enregistrar. Va ser la darrera cançó que vaig enregistrar al vell aparell de quatre pistes Fostex X-26. La lletra és d'un lirisme refinat, només apte per a paladars delicats:
This is the night of the caca.
Feel the invasion of the caca.

Alegre i optimista. Aquesta és una cançó fantasma: com que al meu cosí no li va agradar, no la vam tocar mai amb el grup. La vaig enregistrar aquest únic cop i allà es va quedar. Onze anys fa. Inclou un homenatge molt evident a Deep Purple i un de més subtil a Miles Davis.

dijous, 10 de juny de 2010

Folk rock progressiu: "The Hazards of Love"


Aquests dies estic sentint el darrer disc de The Decemberists, un grup de folk rock nordamericà que ha publicat "The Hazards of Love", una obra conceptual, narrativa, amb diversos personatges, de les que segur que agrada a Pete Townshend. No és un disc farragós, tot el contrari: les seves cançons alternen folk, rock i blues amb un treball instrumental i vocal excel·lent.

Però una de les sorpreses del disc és la col·laboració, per a interpretar un dels personatges de la història, de la cantant i líder de My Brightest Diamond, Shara Worden, una veritable crack (no us perdeu la seva biografia al Myspace de My Brightest Diamond).

En solitari hi ha moments que em recorda Jeff Buckley. Però durant la gira en què acompanyava els Decemberists presentant The Hazards of Love mostrava la bèstia escènica que és:




Hi ha versions d'aquest tema a Youtube, com la d'Edgefield que sonen millor però potser no són tan electritzants.

dimecres, 9 de juny de 2010

Iron Maiden: nou single i nou disc



Iron Maiden han anunciat que el proper 16 d'agost publicaran el seu nou disc, The Final Frontier. De moment ens podem descarregar de la seva web el single (amb portada vintage) del disc: El Dorado.

dimarts, 8 de juny de 2010

Per molts anys, Kerry King



El 3 de juny ha estat l'aniversari de Kerry King, un dels dos guitarristes de Slayer. Metal extrem, sobri, elegant, auster, sense concessions a l'espectacle. Des del 1983. Un estil de guitarra únic. Ningú sona com Slayer. No tenen la fama d'uns Metallica però podríem dir que dins del ram tothom els cita com els millors. Ho eren l'any 1990 quan, en una decisió molt de la vella escola, van decidir anar a Egipte a filmar el video promocional de Seasons In The Abyss.

Després van passar una època fosca i l'any 2006 van reunir la formació original i van fer un disc tan bo com els seus discos clàssics (una cosa que molt pocs grups poden dir). I no només això. L'any 2009 van tornar a fer el mateix amb World Painted Blood. Els millors.

diumenge, 6 de juny de 2010

Deodato: els anys 70

L'any 1973, el compositor i teclista brasiler Eumir Deodato va publicar el seu disc "Prelude", un autèntic disc de fusió on hi trobem elements de jazz, prog rock, funk i bossa. Amb una producció i uns músics de luxe, el disc comença amb una espectacular versió del Also Sprach Zarathustra de Richard Strauss:



I el mateix any 1973, amb un Grammy sota el braç, ho va tornar a fer amb "Deodato 2" i aquest cop va versionar Rhapsody In Blue de Gershwin. Crec que em posaré un altre Martini.


The Complete Metropolis


Fa un parell d'anys es va descobrir a Buenos Aires un negatiu del clàssic film de Fritz Lang que conté 25 minuts de pel·lícula que no s'han vist des de la seva estrena l'any 1927. El descobriment va motivar una nova restauració del film. Aquest novembre s'edita en DVD The Complete Metropolis.

Naturalment, aquesta serà, de moment, la millor versió d'aquesta pel·lícula però jo sempre recordaré la particular versió de Giorgio Moroder.

La web chud.com té un excel·lent article sobre les diverses còpies i sobre aquesta restauració:
The Long Road to [The Complete] Metropolis part 1
The Long Road to [The Complete] Metropolis part 2