diumenge, 12 de setembre de 2010

Raimon

Tothom sap que tècnicament no és un gran cantant. Desafina. Amb la guitarra fa aquells quatre acords. I jo en general no sóc de cantautors. Però Raimon té quelcom especial. Una sobrietat, una austeritat fora del normal. Sorprenents en algú que es dedica a entretenir. I ja en fa, d'anys. Tal vegada només m'ho sembla a mi, però quan Raimon canta, és com si es manifestés una força ancestral. M'agrada pensar que les tragèdies gregues sonaven d'una manera similar. És un cant antic, fort, impertorbable.

Ho dic mentre estic mirant un concert que Raimon va fer a Xàtiva fa uns mesos per a celebrar els 50 anys d'Al Vent (aquests dos videos són del 1997). Com no podia ser d'altra manera, la sèrie de concerts de Raimon a Xàtiva han tingut una èpica afegida: la d'haver de lluitar contra les forces vives valencianes que miren d'obstaculitzar, prohibir i ocultar aquests recitals. Llegiu aquesta crònica o aquest article.




5 comentaris:

Jordi ha dit...

Ostres, tragèdies gregues?... a mi em sembla, per bé i per mal, l'equivalent musical a una patada als OO ...

F. Nogués ha dit...

És dur. Ho sé. Ja t'entenc, ja.

Jordi ha dit...

Home, més val una honesta patada als OO (molt justificada a la seva època heroica, de fet) que matar-te lentament, com la Shakira o el Burrunbury...

Jordi ha dit...

Lo de la Shakira no té nom: cantar engolat tota l'estona, com una soprano de pacotilla i anar fotent gallets a cada vers, sense deixar-se'n ni un... buff, m'esgarrifo

F. Nogués ha dit...

I tant!! No comparem! :-D