Love Child, el vídeo

Perfect Pair érem una banda de punk progressiu (tot i que ens pensàvem que érem un grup de metal), però com que ens agradava el rock clàssic, també fèiem coses com aquesta: una versió del Love Child (una fosca cançó de Deep Purple, concretament del gran "Come Taste the Band").

Aquest és un altre vídeo de l'últim cop que vam tocar junts, quan ens vam reunir l'any 2008. Tenim en Joan Vinyals, fiable i sòlid com sempre, i tenim un gran solo de guitarra del meu cosí: lliure, imaginatiu i ple de recursos.

Com que el so de la veu in situ no era bo, vam decidir fer una presa sense cantar-la, per tal d'afegir la veu després. I així ho vaig fer. Ara he agafat la imatge de la filmació i l'àudio del minidisc, tal com vaig fer amb un altre tema d'aquesta sessió, el Uaishtabu.

Filmacions de Deep Purple fetes per Ian Gillan

Tot un document. Aquest és un recull de fragments filmats en la seva gran majoria per Ian Gillan (n'hi ha que ho estan per algun membre de l'equip Purple), i que mostren escenes casolanes del grup, principalment entre els anys 1995 i 2001. Hotels, taxis, proves de so, aeroports, etc.

Especialment emotives són les imatges en què apareix Jon Lord, recentment desaparegut, i també n'hi ha algun fragment en què podem veure Ronnie James Dio. La simpatia, generositat i bon humor d'aquests dos músics fa encara més trista la seva desaparició.

Espero que algun dia la crítica atorgui el reconeixement que mereixen els discos que Deep Purple van fer amb Steve Morse mentre Jon Lord encara era a la banda: Purpendicular (1995) i Abandon (1998). El mateix es pot dir d'aquelles gires, que sortosament van ser ben documentades amb divsersos discos i DVDs.

King Of Dreams acústic

Una altra de prova per al repertori acústic: King Of Dreams, un títol fosc i poc conegut de Deep Purple (1990) transformat en un blues:

Tres que han arribat

M'acaba d'arribar un paquet amb tres discos. Encara no els he sentit. Hi ha el nou de Dream Theater, A Dramatic Turn Of Events, el primer disc de la banda sense el seu bateria i líder durant vint anys, Mike Portnoy. la incorporació d'un nou membre a grups consolidats sol ser un revulsiu i normalment serveix per esperonar el grup. Em ve al cap el cas dels Beatles: l'any 1969, quan les sessions del que acabaria sent Let It Be estaven abocades al fracàs, enmig de la manca d'idees i amb les relacions personals en estat crític, Harrison va tenir la idea d'incorporar Billy Preston com a músic convidat. L'ambient va canviar immediatament i les sessions van donar interpretacions fresques i carregades d'energia com ara el mític Get Back o Don't let Me Down. També penso en Deep Purple. L'any 1994, la segona reunió amb Ritchie Blackmore havia dut la banda a un estat de tensió que tots coneixien bé. La sortida del guitarrista i l'entrada de Steve Morse va suposar un alleugement i un estímul creatiu per a una banda acostumada a treballar sota tensió. El resultat fou el disc Purpendicular, una col·lecció de cançons variades i espontànies que, si s'arriba a publicar als anys setanta, actualment seria un clàssic aclamat per tothom. Encara no l'he sentit però espero que el cas de Dream Theater vagi en aquesta línia.




El segon disc del paquet és el nou de Laura Marling, A Creature I Don't Know. La vaig conèixer musicalment amb el seu segon disc, I Speak Because I Can. Diríem que fa americana si no fos que és una cantant britànica. Em dóna la sensació que aquest nou disc és més sobri i cru que l'anterior. Ja em va bé.




El tercer disc és Worship Music, el nou d'Anthrax. Un disc de retorn per partida doble. Primer perquè és el primer disc des del sensacional We've Come for You All (2003), i després perquè és el primer disc amb el seu cantant Joey Belladonna des que abandonà el grup l'any 1992. Jo no era partidari d'una reunió amb Belladona. La seva etapa amb John Bush havia estat sensacional i havia culminat amb l'esmentat We've Come for You All i el CD i DVD en directe Music of Mass Destruction. La gravació de Worship Music, a més, ha estat llarga i difícil. La van començar amb John Bush a la veu, la van continuar amb el fugaç Dan Nelson, i finalment ha estat Belladona qui ha acabat posant veu a un disc que estava pràcticament enllestit. Fins a quin punt l'han refet és una incògnita. Charlie Benante segueix sent, més de vint anys després, un dels millors bateries de metal del món mundial. Espero que el disc estigui a l'alçada de les expectatives.

The Battle Rages On, aquell disc

Ja fa 18 anys d'allò. Per a commemorar no recordo ben bé quin aniversari, l'any 1993 va haver-hi una segons reunió de la formació Mark II (clàssica?) de Deep Purple, contra tot pronòstic i amb absoluta sorpresa per part de tothom. Com que ja es coneixien (la darrera baralla entre Gillan i Blackmore havia acabat l'any 91 amb la sortida de Gillan), aquest vegada van acordar fer un disc i la seva gira, i tornar cadascú a casa seva. El disc sí que el van fer però a meitat de gira va ser Blackmore qui va abandonar el grup.

Avui he tronat a sentir The Battle Rages On, probablement un dels discos amb pitjor disseny gràfic. A la seva època va ser maltractat per la crítica i actualment sse'l considera un disc menor. Però ha guanyat amb els anys. Va aparèixer en mala època, just quan neixia el grunge i l'estètica "alternativa". No era el moment per a un nou disc de Deep Purple.

Ara el recordem amb nostàlgia però Perfect Strangers era un disc encotillat, sonava empastat, Ian Paice estava molt discret i Gillan no passava per la seva millor època vocal. Però aquella reunió va arribar en un moment idoni.

Objectivament, The Battle Rages On, en conjunt, resisteix molt bé la comparació. La producció de Battle és agressiva i nítida. Gillan canta molt bé (millor que l'any 1984), el disc és molt variat a nivell estilístic, és un disc valent, i tothom fa una execució de gran qualitat. No sé què esperava la gent. In Rock? Blackmore està funky! No cal dir res més. Bé, sí: és el penúltim enregistrament elèctric que va fer Blackmore abans d'abandonar el rock. I, què collons, és un disc de Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice. L'últim.

El disc mereixeria una edició deluxe, amb remescles, preses alternatives, i amb les versions que Joe Lynn Turner va deixar a mig fer d'alguns dels temes abans que Gillan tornés a la banda.

De la gira va aparèixer el disc Come Hell Or High Water (un bon directe), i el corresponent vídeo/DVD que recull el darrer concert del grup i que estava farcit d'entrevistes amb els Purple restants on explicaven (i es quedaven a gust) les raons que els havien portat a fer fora Blackmore del grup. El mateix vídeo mostra un dels típics numerets de Blackmore llençant un got d'aigua a un dels càmeres. De fet el concert comença sense el guitarrista, que no es digna a aparèixer en escena fins que li toca fer el solo de Highway Star.

L'any 2006 va aparèixer la capsa de 4CD Live in Europe 1993, que recull dos concerts sencers d'aquella gira, el segon dels quals, del 9 de novembre, és la darrera actuació que van fer Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice (la del DVD Come Hell Or High Water, amb tots els seus incidents).

Els Purple d'aquella gira eren una molt bona banda, malgrat les tensions personals. Molts grups joves, després d'un parell de discos han protagonitzat gires mediocres i s'han dissolt. I aquí teníem uns Purple que rondaven els 50 anys i que ja no havien de demostrar res al món, però que encara eren una banda digna de veure en directe.

Recopilació de blues per a Can Jordi (1a part)

Fer recopilacions és una cosa seriosa. Tot un art. Ara fa temps que no en feia cap però a l'època de les cassettes n'havia fet moltes. Cada cinta era una petita obra d'art. El seu contingut era curosament seleccionat i variava molt depenent del destinatari o del tema.

En aquest cas, aprofitant que a Can Jordi poden funcionar amb mp3, estic preparant un cd amb blusos molt variat i amb no més de dues cançons per artista per tal que pugui sonar sense fer-se monòton. Vejam que hi he posat fins ara.

De Buddy Guy he posat quatre temes perquè la sonoritat dels dos primers és molt diferent a la dels dos segons. Hi ha dues cançons de la seva primera època, tretes del CD The Complete Chess Studio Recordings, i dues més del disc que va tornar a posar Buddy Guy en primera línia l'any 1991, Damn Right I Got the Blues. Blues de Chicago, musculós i enèrgic.

Rosa's Cantina, del disc Purpendicular de Deep Purple (1995). No és un blues però té ànima de blues i va bé per a donar un toc de variació. Una cançó que fa olor de fusta, especialment l'orgue de Jon Lord.

Eric Burdon, a mesura que es va fent vell torna a abraçar el blues. El seu darrer disc en estudi, Soul Of A Man (2005), n'és una prova.

Després d'haver fet molt discos mediocres i haver malgastat el seu talent, l'any 1994 Eric Clapton va entrar a l'estudi i va enregistrar en directe, a l'antiga, un disc de blues clàssic: From The Cradle. Crec que és un dels discos de referència del gènere. Malauradament, no ha tornat a fer res que s'acosti a això.

Després d'uns anys erràtics, el 1992 l'incombustible Glenn Hughes va enregistrar un disc per a la sèrie L.A. Blues Authority. Però Hughes no va agafar el camí fàcil de versionar un grapat de clàssics de Muddy Waters, sinó que va parir una col·lecció de blusos del seu puny i lletra i es va envoltar de músics convidats com ara John Norum, el gran Tony Franklin o Jason Bonham. Blues poderós, agressiu i apassionat com tot el que fa aquest home.

Al disc Ain't Gonna Be Your Dog de Howlin' Wolf podem trobar alguna joia inèdita com ara un grapat de cançons en format acústic que ens permeten veure una de les icones del blues elèctric de Chicago apropant-se a l'estic rural del Delta.

Jeff Beck va iniciar el 1999 una sèrie de discos d'estudi eclèctics i molt elèctrics que a vegades inclouen alguna sorpresa com és el Brush With The Blues del disc Who Else! o la seva versió de Rollin' and Tumblin' cantada per Imogen Heap i que trobem al disc You Had It Coming (2001). Blues progressiu. Ningú fa ni farà mai el que Beck fa. Únic, insòlit i irrepetible.

Gettin' Tighter, la pel·lícula, per a 2011

"Come Taste the Band: 35th Anniversary Edition"

Ja he parlat amb anterioritat d'aquest gran disc. Una de les joies oblidades del rock clàssic, un dels secrets més ben amagats dels anys 70 és aquest darrer disc que Deep Purple van fer l'any 1975. Ja sense Ritchie Blackmore, que havia abandonat el grup descontent amb la línia funk-soul que Coverdale i Hughes estaven aportant, el fitxatge de Tommy Bolin no va fer altra cosa que accentuar això i afegir-hi tocs de jazz-fusió. El resultat és un disc de rock dur amb molt funk.

Deep Purple en aquella època eren un dinosaure cansat de fer gires però el canvi de guitarrista va ser un revulsiu que els va aportar l'energia que necessitaven: Tommy Bolin, que moriria l'any següent, va fer un dels seus treballs més complets i celebrats. Aquest home duia el ritme a la sang. Però tot el conjunt és fresc i espontani. Come Taste the Band es va concebre, assajar i enregistrar l'estiu del 1975. Fent jams. Pim pam fora.

Aquesta edició de doble CD aporta com a novetat unes interessants remescles que ens ofereixen, per exemple, les preses senceres de les cançons que acabaven amb un fade out. Kevin Shirley fa una bona feina encaminada a diferenciar instruments, a clarificar les pistes, i a vegades em recorda el Let It Be... Naked dels Beatles.

Perfect Pair: "Caca"

La vaig compondre al vaixell venint de Barcelona a Eivissa el desembre del 1999 i quan vaig arribar a casa la vaig enregistrar. Va ser la darrera cançó que vaig enregistrar al vell aparell de quatre pistes Fostex X-26. La lletra és d'un lirisme refinat, només apte per a paladars delicats:

This is the night of the caca.
Feel the invasion of the caca.

Alegre i optimista. Aquesta és una cançó fantasma: com que al meu cosí no li va agradar, no la vam tocar mai amb el grup. La vaig enregistrar aquest únic cop i allà es va quedar. Onze anys fa. Inclou un homenatge molt evident a Deep Purple i un de més subtil a Miles Davis.

Come Taste the Band, el funk de Deep Purple

Desafortunada portada per a un dels millors discos dels anys 70, i això és dir molt. El problema d'aquest disc és que duu el nom de Deep Purple i sempre ha hagut de viure a l'ombra dels discos de l'anomenada "etapa clàssica" del grup amb Ritchie Blackmore a la guitarra (Machine Head, Made In Japan, Burn). Si Come Taste the Band hagués estat, posem per cas, el primer disc de Whitesnake, actualment seria reverenciat al costat de discos com Ready an' Willing. Però és aquell darrer disc de Deep Purple.

Quan el rock dur, el funk i el soul es troben surt Come Taste the Band. Tothom sap que a Ritchie Blackmore no li va agradar la línia soul-funk que el grup va començar a seguir amb el disc Stormbringer (1974). Cançons com Hold On van ser massa per a un amant del drama com ell. És per això que l'any 75 va formar Rainbow i va obligar Deep Purple a cercar substitut. L'escollit fou Tommy Bolin, versàtil guitarrista amb arrels blues-funk però que havia participat a discos de jazz fusion de gent com Alphonse Mouzon o Billy Cobham.

Per a veure si funcionava la combinació amb Tommy Bolin, Deep Purple es van traslladar a California, on van fer els assajos previs a l'enregistrament del disc. Allà van fer nombroses jams i van parir la meitat del que acabaria sent Come Taste the Band. Aquests assajos van ser prou bons i amb el temps s'han publicat de manera oficial en forma del doble CD Days May Come and Days May Go:



Havent vist que la cosa funcionava, el grup es va tancar als Musicland Studios de Munic i en un mes van fer Come Taste the Band. Va ser el cim creatiu d'un dels millors bateries que ha donat el rock, Ian Paice, però el més important és que Tommy Bolin va donar el millor d'ell mateix. Conscient de l'oportunitat que suposava ser a un grup que en aquella època omplia estadis, va demostrar tota la seva versatilitat i bon gust.

Va ser el darrer disc que Martin Birch va fer per a Deep Purple i cal dir que té un so especial, molt de directe. Glenn Hughes ha dit a la seva web que està treballant amb Kevin Shirley en les remescles del disc de cara a una nova edició. Em fa una mica de por. Espero que també respectin la versió original i es limitin a remasteritzar-la (com a curiositat, aquest és el vinil original amb les seves fotos interiors).

Els problemes de Tommy Bolin i Glenn Hughes amb les drogues van fer que la gira de Come Taste the Band tingués nits memorables i nits mediocres. Per sort, hi ha bons directes d'aquella gira del 76, on Deep Purple mostrava el seu vessant més funk en forma de llargues jams: This Time Around: Live in Tokyo i King Biscuit Flower Hour Presents: Deep Purple in Concert.

De la gira amb Deep Purple hi ha molt poques filmacions i dolentes però podeu veure alguns bons vídeos de Bolin dos anys abans, l'any 1974 quan formava part de The James Gang.

Tommy Bolin moriria el mateix any 1976 víctima d'un còctel d'alcohol i drogues. Tenia 25 anys.



♬ Gettin' Tighter (Come Taste the Band)
♬ Love Child (Last Concert in Japan)

Perfect Pair: reunió de desembre del 2008

Bé, per ser tres músics que toquen plegats un cop cada tres anys no està tan malament, oi?

Some Heads 27.12.08 amb veu 15.02.09

Uaishtabu 27.12.08 amb veu 15.02.09

Love Child 27.12.08 amb veu 15.02.09

Lady Double Dealer 27.12.08 amb veu 15.02.09

Reunió del 2005: Perfect Strangers

Darrera cançó que penjo de la reunió del 30 d'octubre del 2005. En aquest cas la banda fa la seva particular versió del clàssic de Deep Purple "Perfect Strangers", amb un tempo notablement més lent i un tractament entre Black Sabbath (per la pesadesa de l'arranjament) i Faith No More (per la manera com toco el baix?). El meu cosí agafa els millors ingredients de les maneres que tenen de tocar aquesta cançó tant Blackmore com Morse, i el Joan toca sense plats i com en el cas del Uaishtabu podríem dir que no li fan cap falta (la fotografia és del dia abans).

Com en el cas del Uaishtabu, els instruments són de la sessió del 2005 i la veu és del passat 7 de setembre.

Perfect Strangers 30.10.05 veu 07.09.08