Ja he parlat amb anterioritat d'aquest gran disc. Una de les joies oblidades del rock clàssic, un dels secrets més ben amagats dels anys 70 és aquest darrer disc que Deep Purple van fer l'any 1975. Ja sense Ritchie Blackmore, que havia abandonat el grup descontent amb la línia funk-soul que Coverdale i Hughes estaven aportant, el fitxatge de Tommy Bolin no va fer altra cosa que accentuar això i afegir-hi tocs de jazz-fusió. El resultat és un disc de rock dur amb molt funk.
Deep Purple en aquella època eren un dinosaure cansat de fer gires però el canvi de guitarrista va ser un revulsiu que els va aportar l'energia que necessitaven: Tommy Bolin, que moriria l'any següent, va fer un dels seus treballs més complets i celebrats. Aquest home duia el ritme a la sang. Però tot el conjunt és fresc i espontani. Come Taste the Band es va concebre, assajar i enregistrar l'estiu del 1975. Fent jams. Pim pam fora.
Aquesta edició de doble CD aporta com a novetat unes interessants remescles que ens ofereixen, per exemple, les preses senceres de les cançons que acabaven amb un fade out. Kevin Shirley fa una bona feina encaminada a diferenciar instruments, a clarificar les pistes, i a vegades em recorda el Let It Be... Naked dels Beatles.
2 comentaris:
Doncs m'ha agradat i això que no sóc gaire dels Purple.
M'alegro. Té molt bones cançons. És que aquest disc és una raresa dins la discografia Purple.
Publica un comentari a l'entrada