dijous, 31 de maig del 2012

dimecres, 30 de maig del 2012

I Won't Back Down, acústic

Estic fent proves de repertori per a tocar en format acústic. Vull veure com queda i també comprovar si sóc capaç de tocar i cantar cada títol amb certa comoditat. La idea seria fer algun concert amb un repertori i un ventall estilístic més ampli que el d'Illinois Central i amb alguns amics que m'hi vulguin acompanyar. Podríem incloure una mica de folk, versions acústiques de Pink Floyd i Led Zeppelin, o coses com aquest I Won't Back Down de Tom Petty:

dilluns, 28 de maig del 2012

Soundgarden > Badmotorfinger

No ho sembla però ja fa més de vint anys que va aparèixer Badmotorfinger (i això em fa sentir mooooolt vell). Actualment pot semblar difícil d'entendre però en aquella època l'aparició de discos com aquest eren una veritable entrada d'aire fresc.

A inicis dels anys 90 encara hi havia la ressaca dels pitjors defectes i excessos dels anys 80. Encara retronaven les produccions grandiloqüents, amb aquelles reverbs, aquells teclats, on semblava que tothom volia jugar a ser Phil Spector. Aquells videoclips de Whitesnake, tant de maquillatge i perruqueria... I aleshores apareixen bandes com aquesta, que beuen del rock dur clàssic però sense ser barroques. A mig camí entre Black Sabbath i el punk, però sense aquella cosa postissa i fàcil de Nirvana (sé que em guanyaré alguns retrets per dir-ho).

1991 i Soundgarden van i deixen caure aquest disc, amb la seva complexitat rítmica, amb la seva agressivitat calculada, amb un so cru però treballat. Allò va fer un impacte. Van publicar el disc i van sortir de gira com a teloners de Guns N' Roses a la gira del Use Your Illusion. Imagineu-vos: Axl Rose en plena megalomania decadent (ja aleshores), cantant November Rain al piano i fent evident l'eternitat que separava tot allò de l'Appetite For Destruction. Compareu-ho amb el que oferien els teloners:





dissabte, 26 de maig del 2012

You Gotta Move


L'altre dia hi vaig pensar i aquesta tarda he aprofitat una estona per a fer aquesta versió del famós blues de Fred McDowell i el reverend Gary Davis, You Gotta Move.

N'he fet un arranjament que incorpora una progressió d'acords que no hi és a l'original i també algun acord menor. Pràcticament tot han estat primeres preses (amb les seves imprecisions). Tant de bo algun dia la puguem tocar amb Illinois Central.

La lletra que es van treure de la màniga aquests dos simpàtics personatges pertany a la temàtica fatalista i relativa al caràcter passatger i fugaç de la nostra existència. Una mica com la gent de del Barroc (molt alegres també), ens recorden que només som carn i ossos, i que en qualsevol moment la cosa s'acaba: quan el Senyor diu que és l'hora, és l'hora:
You may be high
You may be low
You may be rich, child
You may be po'
But when the Lord gets ready
You've got to move
Simpàtics, oi?

Bruce Springsteen parla

El Sr. Jordi A. m'ha fet arribar aquest sensacional document. És una xerrada de gairebé una hora de durada, que Springsteen va oferir el passat 15 de març en el marc de la South By Southwest Conference, a Austin, TX.

Springsteen bàsicament repassa les seves arrels musicals, fa homenatge als músics que l'han precedit (les seves influències), però el que fa, de fet, és un comentari personal a la història de la música popular del segle XX i ho fa amb encert, amb bon humor, amb humilitat (ningú ha inventat res), i parlant clar.

Especialment emotiu (i sorprenent!) és el fragment que dedica als Animals d'Eric Burdon. I al llarg de la xerrada, de tant en tant agafa la guitarra per tal de fer més didàctic el discurs i poder explicar coses que senzillament s'han de sentir.

Per cert, a la web de la revista Rolling Stone tenen la transcripció íntegra del discurs.

dimecres, 23 de maig del 2012

Una de pirates



Ja fa dies que de tant en tant penjo alguna foto d'un disc pirata, preferiblement de Led Zeppelin, a Instagram. Però avui, mantenint una conversa amb en Lluís Ridao via Twitter, hem recordat l'època daurada dels bootlegs. Des dels vinils fins als CDs. Des de les edicions numerades (n'hi havia que estaven numerades a la funda i n'hi havia que ho estaven al propi vinil), fins als impersonals CD-R actuals.

Les portades. Igual com els ha passat als discos normals, els pirates també han perdut el valor del seu disseny gràfic. Actualment amb Photoshop i un parell de fotos tretes d'Internet ja pots fer una tirada de CDs. Abans hi havia vinils pirates amb unes il·lustracions, sí, d'il·lustrador, que eren una absoluta meravella. Actualment no tinc la meva col·lecció de vinils a casa però algun dia en penjaré alguna d'aquelles portades. recordo un pirata de Zeppelin, "Mudslide" (primera edició, una joia per a qualsevol expert en Zeppelin), que a la portada tenia enganxada una foto (sí, sí, paper fotogràfic), de Robert Plant!

I les botigues. Abans hi havia les botigues mainstream de discos, i les especialitzades en pirates. Després, les botigues normals, veient que el negoci anava baixant, es van apuntar al tema dels pirates. A Barcelona n'hi havia de llegendàries. N'hi havia una petiteta (no en recordo el nom) al carrer del Carme, on jo hi havia comprat coses que mai més he vist ni en llibres. Una vegada, jo era un tendre preadolescent, vaig anar allà i hi vaig sortir amb un gloriós pirata de Jethro Tull (portada blava amb un dibuix tipus còmic de l'Ian Anderson sobre una cama. A pocs metres de la botiga em van venir a trobar tres nanos (que segurament no tenien més de disset anys però em passaven dos pams), i amablement em van obligar a desfer-me del meu vinil :-( Aleshores a la Barcelona preturística passaven aquestes coses.

També hi havia una altra botiga mítica: Papermusik, situada al carrer de la Riera Baixa. Allà, a més de discos pirates selectes, hi havia molta revista (per això la botiga es deia com es deia). Revistes, posters, postals, memorabilia diversa que a l'època preinternet era una total luxúria. Allà vaig comprar, per exemple, un vinil amb outtakes dels primers Pink Floyd, principalment època Syd Barrett (és on vaig sentir per primera vegada "Scream Thy Last Scream".

I les fires del disc de col·leccionista, les subhastes d'en Jordi Tardà...

En una altra ocasió parlaré dels pirates (i la seva bibliografia) de Led Zeppelin.


dissabte, 19 de maig del 2012

Ha mort Dietrich Fischer-Dieskau



El món de l'òpera està de dol. Podrós, elegant i precís, Dietrich Fischer-Dieskau fou dels més grans barítons de la segona meitat del segle XX, i un especialista en lieder (a més de musicòleg i autor de diversos llibres).

Serà recordat principalment per les seves interpretacions de Wagner, Schubert i Mahler, però jo tinc un especial afecte per un disc menys conegut: "Famous Duets", una costellada que va fer amb un altre gegant, Carlo Bergonzi:

diumenge, 13 de maig del 2012

Nou disc de Kreator: Phantom Antichrist

Kreator tenen nou disc. Aquesta banda em cau bé perquè malgrat formar part de la fornada de pioners del thrash metal de principis dels anys 80, mai han arribat a tenir la fama i difusió d'altres grups de la mateixa generació.

Fidels a un thrash metal sobri i auster en la línia de Slayer, han fugit de les concessions comercials d'una sonoritat més accessible com han fet Megadeth, Metallica i Anthrax, i per això segueixen sent un grup de culte. Els seus darrers discos, Violent Revolution (2001), Enemy of God (2005) i Hordes of Chaos (2009), han mantingut un molt bon nivell. Esperem el mateix d'aquest Phantom Antichrist.



dilluns, 7 de maig del 2012

Li agrada el metal


Fa temps vaig llegir (no recordo on era), que a Lady Gaga li agraden Saxon. I ara el Charlie Benante (Anthrax) ha penjat al seu Facebook aquesta foto i diu "Hahahaha, She's wearing the Shirt I gave her, Love to GaGa- Charlie". Ves per on.