dissabte, 26 de desembre del 2009

El Nadal de Pomplamoose



Per a celebrar el Nadal pensava posar el meu vell i conegut vídeo de Twisted Sister però m'han passat una opció alternativa que m'ha deixat fora de joc [gràcies Sr. J]

Això és Pomplamoose. Visiteu el seu Myspace.

dijous, 24 de desembre del 2009

Una de Tito Schipa



Així com alguns enregistraments de sopranos i baixos dels anys 20 i 30 no suporten bé el pas del temps pel que fa a la càrrega de manierismes del seu estil vocal (tot i que són meravellosos), amb els tenors és diferent: els enregistraments de Caruso, Schipa, Gigli, Fleta i companyia tenen una màgia i una qualitat especial. Feien semblar fàcil allò que és difícil, en paraules del propi Schipa. Just al contrari de Plácido i Carreras.

Tito Schipa em cau bé perquè, a més, tocava la guitarra, com en aquesta filmació tardana. Però no us perdeu com canvia els acords mentre s'acompanya el final de : - Se il mio nome.

I Una Furtiva Lacrima, efectivament, no s'ha de cantar com si fossis Otello.

dimarts, 22 de desembre del 2009

El disc de Sinatra i Ellington



Sunny

Només una vegada van tocar plegats el millor cantant de jazz (amb permís de Sammy Davis Jr) i el millor músic de jazz. I el resultat és només mitja horeta de música. La carrera de Sinatra té discos més explosius i la d'Ellington, naturalment, en té de més ambiciosos, però aquest és un condensat, un pot d'essència on cadascú va donar el millor que tenia.

El darrer dia d'enregistrament va coincidir amb l'aniversari de Sinatra, el 12 de desembre del 1967. Si una sessió d'estudi de Sinatra sempre era un esdeveniment (li agradava tenir un cert nombre de gent a l'estudi perquè deia que no podia cantar sense públic), imagineu-vos si la sessió era el dia del seu aniversari i amb l'orquestra de Duke Ellington. Però el disc no és una festa esbojarrada. Tot i que no m'agrada utilitzar aquest terme, és un disc d'ambient cool: sentiu aquest Sunny.

Però és que, a més, és un dels discos amb més bona producció que he sentit i no per als estàndards del 1967: és dels discos amb millor so que recordo haver sentit (i només conec l'LP i la primera edició en CD; el remaster del 1999 ha de ser impressionant). Com a productor consta Sonny Burke però no he pogut esbrinar ni l'estudi concret ni els enginyers de so responsables d'aquesta meravella.

En una maniobra arriscada, Sinatra va incorporar a la sessió el seu veterà arranjador, Billy May. Va encertar de ple. Allò probablement va alliberar Ellington de part de les seves responsabilitats habituals i es va sentir més còmode al piano regalant-nos tocs marca de la casa com les insistents notes de l'inici de Sunny.

L'adquisició del CD està doblement recomanada perquè inclou unes genials notes a càrrec de Stan Cornyn ("king of liner notes"): Sinatra had given May instructions: let these men play. These will be concert recordings, extended by far beyond the 2:30 barrier of pop singles. And, this band and these soloists will play indeed.

La selecció de cançons inclou un títol original d'Ellington: I Like The Sunrise. I aquí la cosa ja es posa seriosa. La composició té prou tela però no us perdeu la línia vocal (una putada per al cantant), amb salts d'una octava. Poca conya.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Novetat de Perfect Pair: I Want Jesus To Walk With Me



Feia temps que no treballava tant una cançó. N'he fet diverses versions, llargues i curtes, cantant greu i cantant agut, i avui mateix, pim pam, he enregistrat i mesclat aquesta versió final d'aquest gospel tradicional, I Want Jesus To Walk With Me, i que segueix la línia de metal-gospel que ja vaig començar amb Go Down Moses.

Història d'una inundació

L'any 1927 hi va haver una gran inundació al delta del Mississippi, coneguda com a Great Mississippi Flood. Pluges torrencials van fer vessar els rius i els dics de contenció. La tragèdia humana va propiciar una onada migratòria cap al nord (gràcies a la qual podria néixer el blues de Chicago). El fet va passar immediatament a la música popular i l'any 1929 es va editar la cançó de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie "When the Levee Breaks" (Quan el dic es trenca):

When the Levee Breaks (1929)

L'any 1971 va aparèixer "Led Zeppelin IV". Una de les joies del disc era una versió força reelaborada de When the Levee Breaks, paradigma del blues rock pesant. La seva influència dins del rock s'ha deixat notar fins a l'actualitat:

When the Levee Breaks (Led Zeppelin 1971)

L'any 1995, Jimmy Page i Robert Plant (guitarra i veu de Led Zeppelin) van recuperar la cançó i en van fer un sensacional arranjament que apareix al seu DVD No Quarter però jo prefereixo aquesta versió en directe de la mateixa gira:



L'any 1999, John Paul Jones (baix i teclats de Led Zeppelin) va interpretar una brutal versió del tema durant la gira del seu disc Zooma. El seu treball amb el slide és excel·lent:



L'any 2005, Robert Plant va interpretar la cançó al programa de Jools Holland en una versió que inclou un encertat arranjament de veus d'acompanyament per part de tota la banda, que recorda les cançons de treball afroamericanes:



L'any 2008, Robert Plant i Alison Kraus van fer-ne un interessant arranjament per a la gira del seu disc "Raising Sand" (durant la mateixa gira van canviar l'arranjament i feien versions com aquesta) :



Una de les versions més curioses que he trobat, per la subtilesa i l'originalitat, és la que fan A Perfect Circle:



També és voluntariosa la de David Kent (rock and roll amb acústica). En la mateixa línia però elàctrica està la de Les Copeland. Entre Zeppelin i el blues de Chicago tenim la versió de la Big Road Blues Band.

Ja veieu fins on ha arribat la inundació.

dimecres, 16 de desembre del 2009

dissabte, 12 de desembre del 2009

Una d'elegància



Enregistrada a un concert de tribut als compositors Jerry Leiber i Mike Stoller, David Gilmour (guitarrista i veu de Pink Floyd) interpreta la balada Don't, que va ser enregistrada per Elvis Presley a finals del 50.

Sempre he pensat que Gilmour té una de les veus més càlides que he sentit, i guanya qualitat amb els anys, però el que em posa la pell de gallina és quan arriba el solo. Gilmour és un dels solistes més elegants del rock i per a aquesta ocasió toca una vella Fender Telecaster, coetània de la cançó que interpreta (és la mateixa que podeu veure a la contraportada del seu disc About Face), i que sona impressionant (a Youtube no tant, però sí al DVD original). Tot al seu punt i mesura justos.

Com a curiositat, aquí el teniu tocant la mateixa cançó però uns anys més tard i acompanyat dels Rhythm Kings (Albert Lee inclòs).

dissabte, 5 de desembre del 2009

Extravagància d'Anthrax: The Greater Of Two Evils



Mad House

L'any 2004, després d'haver facturat un disc sensacional com és We've Come for You All (2003), Anthrax van proposar als fans que votessin via Internet el seu set list preferit de vells èxits de la banda amb la intenció de ficar-se a un estudi durant dos dies a assajar i enregistrar en directe aquest insòlit "concert" format a base de cançons votades pels fans i que en algun casos no havien estat mai tocades per aquesta formació.

El resultat és un dels millors discos de la banda. La sobrietat i la personalitat de la veu de John Bush dóna a aquests títols una nova dimensió. Fresc i espontani, és el testimoni d'una banda redescobrint les seves pròpies cançons i constatant com eren de bones. Serveixi també aquest disc per a reivindicar Spreading the Disease (1985), un dels discos injustament oblidats de la carrera d'Anthrax, predecessor del llegendari Among The Living, i que aporta quatre títols a The Greater Of Two Evils

He trobat una excel·lent crítica del disc feta per Vik Bansal i que inclou aquest fragment: "Slayer's Dave Lombardo may have the reputation as the metal drummer with the fastest bass pedalling feet, and Metallica's Lars Ulrich as the one with the biggest mouth, but over the years, Anthrax's Charlie Benante has quietly gone about his business and is now simply the best. Period".

Crimson 80s: Indisciplina



Després d'haver-se dissolt inexplicablement l'any 1974, King Crimson es van reformar l'any 81 totalment renovats. Per a aquesta nova etapa, el seu líder i guitarrista, Robert Fripp, va reclutar el cantant i guitarrista Adrian Belew. Havent passat per la banda de Frank Zappa, David Bowie i Talking Heads, Belew aportava el toc de tècnica a la guitarra (però molt diferent a com tocava Fripp) i alhora una certa dosi de punk. Fripp també va incorporar Tony Levin, un baixista molt tècnic i igualment creatiu, i un dels pioners del stick bass. Fripp només va mantenir un membre dels antics King Crimson: el bateria Bill Bruford. De formació jazzística, als anys 80 va experimentar amb la percussió electrònica i en directe muntava un kit de bateria acústica amb tot d'accessoris electrònics.

Els Crimson dels anys 80 van posar en pràctica un particular sistema de treball. Els instruments havien de ser complementaris els uns dels altres: ni parlar-ne de tenir dues guitarres i el baix tocant tots el mateix. Cada instrument havia d'interpretar una part diferent a la dels altres instruments. Aquest Waiting Man n'és un bon exemple. També van posar en pràctica la polirítmia: les guitarres podien estar tocant en un compas mentre que la veu o la bateria ho feien en un compàs diferent. I Bruford va acceptar el repte de tocar sempre sense xarles. Una de les cançons més famoses d'aquesta formació de King Crimson era Indiscipline. La indisciplina la protagonitzava Bill Bruford, que sobre un patró rítmic estàtic improvisava una part de percussió que incloïa parts en compassos diferents. Belew muntava al seu costat una petita bateria i mantenia el ritme esoicament mentre Bruford feia dolenteries. Tot plegat amanit amb un simpàtic ingredient punk.

Aquesta filmació d'Indiscipline correspon a la darrera gira de la formació i ha estat inclosa al DVD "Neal And Jack And Me" que recull dos concerts sencers dels anys 82 i 84.

Una de Bergonzi



Aquí tenim un fragment d'una masterclass del gran Carlo Bergonzi treballant Celeste Aida. Impressionant a partir del minut 1:20, cantant com a l'antiga. I si el voleu veure als seus dies de glòria, corre per Youtube aquesta Celeste Aida del 1970. Però jo em quedo amb aquest Non ti scordar di me (i tenia 62 anys!).

divendres, 4 de desembre del 2009

Novetat: versió acústica de Whitesnake



El meu cosí, que forma part de Whitesnaked, un grup acústic de versions de Whitesnake, m'ha enviat la guitarra de "Wine, Women an' Song", la cançó que tancava l'excel·lent Come an' Get It (1981), perquè hi posi veu.

Whitesnake l'any 81 encara eren la banda britànica de blues-rock que facturava grans cançons i que tenia a les seves files un dels duets de guitarres amb més bon gust que ha donat el rock: Bernie Marsden i Micky Moody, però és que, a més, també tenien un dels millors baixistes del negoci, Neil Murray, i per acabar-ho d'adobar hi havia Ian Paice a la bateria i Jon Lord als teclats. Això sí que era un supergrup. Els discos que van fer entre el 1978 i el 82 són absolutament imprescindibles.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Edició deluxe de l'Among The Living



M'acaba d'arribar la nova edició d'Among The Living (1987), el disc que va consolidar Anthrax com una de les bandes més fresques i innovadores del thrash metal dels 80. Aquesta edició té preses alternatives i inclou el DVD del que aleshores va ser vídeo VHS d'aquella gira: Oidivnikufesin (N.F.V.) (enregistrat al Hammersmith de Londres l'any 1987). Per a molts, Among The Living és el millor disc d'Anthrax. No hi estic d'acord: We've Come for You All (2003) és un disc molt més sòlid però, naturalment, Among The Living va ser una fita, sonava fresc i tenia excel·lents cançons. Era l'època que Anthrax començaven a flirtejar amb el hip hop (samarretes de Public Enemy, el vídeo d'I Am The Man) i eren un grup en clara ascensió. Únics en el seu gènere.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Ella Fitzgerald i Frank Sinatra



El món del jazz vocal està de sort. Acaben d'aparèixer dues capses de luxe per a dues veus de luxe. La primera és Sinatra: New York: enregistraments en directe dels anys 1955, 74, 84 i 90, i un DVD al Carnegie Hall l'any 80. Tot inèdit.

La capsa d'Ella Fitzgerald és "Twelve Nights in Hollywood”, 4 CD en directe a un petit club de jazz de Los Angeles anomenat Crescendo els anys 1961 i 62, tot inèdit. Hi ha un molt bon article del New York Times que n'explica la història.

Si algú me'ls vol regalar aquest Nadal ja ho sap :-D

dimarts, 24 de novembre del 2009

Una de Heaven and Hell



Heaven and Hell. Aquí tenim quatre llegendes oferint rock clàssic de primera qualitat. I no contents amb viure dels vells èxits, s'han tret de la màniga un excel·lent nou disc com és The Devil You Know. Dio té 67 anys i encara canta com canta. Vinnie Appice està tocant millor que mai. Poder veure això l'any 2009 no té preu.

Per cert, acaben de diagnosticar càncer d'estómac a Ronnie James Dio (podeu llegir el comunicat a la seva web). Esperem que es recuperi aviat.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Revisionant The Commitments



Aquesta nit he tornat a veure The Commitments (1991), aquest gran film d'Alan Parker que va tronar a posar el soul de moda en el moment en què més el necessitàvem: després dels excessos de sintetitzadors i artificiositat dels anys 80.

No veia aquesta pel·lícula des que es va estrenar :-O i he de dir que suporta el pas del temps perfectament. De ben segur que els autors de The Full Monty la van tenir ben present. Els actors toquen i canten: el càsting es va fer principalment en funció de les seves habilitats musicals i això s'agraeix en pantalla perquè afegeix una autenticitat que mai es veu a les pel·lícules musicals.

Rodada als suburbis de Dublin, retrata fidelment la Irlanda que jo vaig conèixer uns anys abans. Imprescindible veure-la en versió original i poder gaudir del gloriós accent irlandès.

dijous, 5 de novembre del 2009

Una de Sandy Denny



Late November

Sabia qui era, coneixia la seva veu d'haver-la sentit aquí i allà i, evidentment, de la seva col·laboració a Led Zeppelin IV, però no ha estat fins ara que he decidit explorar la seva discografia i he començat pel seu primer disc en solitari: The North Star Grassman and the Ravens (1971), que va ser remasteritzat i editat amb preses inèdites l'any 2005.

De Sandy Denny tothom diu que és la cantant de folk britànic més important i sempre es lloa la qualitat de la seva inconfusible veu. És cert que aquesta dona tenia una veu personal i molt expressiva però el que més m'ha sobtat (i sempre passa desapercebut) és el fet que Sandy Denny no només cantava cançons tradicionals sinó que era una excel·lent compositora. Gran intèrpret en directe, tocava el piano, la guitarra i cantava en compassos poc usuals i amb aquelles progressions d'acords i canvis de tonalitat.

L'any 1971 va fer una breu actuació en solitari a la BBC: tres cançons que es van incloure l'any 2007 a la capsa de 3 CD + DVD "Live At The BBC".

Un dels darrers enregistraments que va fer Phil Lynott va ser precisament una cançó amb el grup irlandès Clann Èadair com a tribut a Sandy Denny. No és estrany: són dues de les veus més tristes i emotives de la música popular del segle XX.

Help Me amb secció de vent



L'any 2002 vaig enregistrar una versió del blues "Help Me" que combina elements de l'original de Sonny Boy Williamson II i de la versió que Ten Years After en feien en directe. L'arranjament de secció de vent i sobretot els acords de la intro i el final, els vaig fer en el moment d'enregistrar-la. Ep, i té cadenza final!

dimarts, 3 de novembre del 2009

Una de folk: The Demon Barbers



Qui m'ho havia de dir, estic travessant una etapa folk, britànic concretament. No sóc un entès en el gènere, ni molt menys, però tot just he descobert The Demon Barbers. Cançons com la del vídeo sorprenen pel seu complex compàs. És una música amb aire de solemnitat i d'antiguitat. En aquest aspecte, i només en això, em recorda el blues del Delta. No us perdeu el seu vídeo promocional.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Retorn d'Anthrax



Via DiaWHEE! llegeixo que Charlie Benante ha dit que esperen que John Bush es quedi definitivament a la banda. La història, breument, és aquesta. Anthrax enregistren “We’ve Come For You All” (2003), el que crec que és el millor disc d'estudi de la seva carrera (sí, millor que "Among The Living") i l'any 2004 fan una excel·lent gira de la que editen el DVD "Music For Mass Destruction". Aleshores es materialitza la idea de fer una reunió amb el seu anterior cantant, Joey Belladonna. Fan una gira de costellada nostàlgica amb molt bons concerts (i un DVD, "Alive2: The DVD"). Reviuen les velles disputes i en lloc de tornar a reclutar John Bush, decideixen provar un nou cantant, Dan Nelson de qui a Youtube he vist alguna horrible interpretació de clàssics d'Anthrax a l'estil camioner (ei, no offense). I sorprenentment, en un parell de mesos fan fora Nelson i demanen a John Bush que torni a la nada d'on mai hauria d'haver sortir. Amb Bush estan fent grans concerts com ara aquest de Sonisphere 2009.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Novetat de Perfect Pair: Go Down Moses



Aquesta tarda he enregistrat (tres guitarres, baix, bateria i veu) i mesclat una nova cançó: la versió definitiva (ja n'havia fet una al setembre) de "Go Down Moses", un antic gospel passat pel filtre heavy metal de Perfect Pair.

L'any 2006 vaig enregistrar la darrera cançó de TID. Des d'aleshores he intentat tornar a fer una altra col·lecció de cançons com aquella però enregistrades amb més qualitat (sobretot les bateries) i amb la col·laboració del meu cosí com a mínim. De moment hem fet el Dealer, que ha pagat el preu de ser la primera, però en tenim dues més a la cuina i ara aquest Go Down Moses. Mica en mica.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Una de Megadeth



Aquests dies estic sentint el darrer disc de Megadeth. No és una obra mestra, d'acord, però és un altre gran disc de thrash metal, que no és poc. Megadeth pertanyen a la primera generació de bandes de thrash, a inicis dels 80. El seu líder, Dave Mustaine, a banda de ser coautor de quatre joies del disc de debut de Metallica, és un supervivent (i tot un professional sobre l'escenari). El fet de ser el cap visible de Megadeth, i personatge polèmic per la seva personalitat i les seves declaracions, ha eclipsat les seves excel·lents habilitats com a guitarrista. No només els seus solos estan a l'alçada dels de Marty Friedman o Al Pitrelli, sinó que hi ha pocs músics capaços de cantar i tocar d'aquesta manera les complexes parts de guitarra del repertori de Megadeth.

Sovint es diu que el seu millor disc és Rust In Peace (1990) però jo sempre he preferit Countdown to Extinction (1992). Sentiu aquesta recent versió de la cançó que l'obria: això és un riff de thrash metal. La crítica actual idealitza aquella etapa de la banda però espero que amb els anys s'atorgui el mèrit que li correspon al que jo crec que és el millor disc de Megadeth, The System Has Failed (2004). Per a aquella ocasió, Mustaine va incorporar al grup el brillant guitarrista Chris Poland i els seus solos al llarg de The System Has Failed són creatius fins al punt que recorden Jeff Beck. Però aquella sessió va tenir a la bateria ni més ni menys que a Vinnie Colaiuta (feu una ullada a la seva discografia). El vídeo que he triat pertany a aquest disc (a les imatges apareixen els músics de la formació de Megadeth que va sortir de gira, no els que van gravar el disc).

Sentint el darrer disc de Voivod



Pioners del thash i el speed metal a principis del 80, sempre progressius i a l'avanguarda del metal, Voivod van assolir el seu cim creatiu a discos com Dimension Hatröss i Nothingface. Tenen un estil inconfusible, gràcies en gran part al seu guitarrista Denis D'Amour ("Piggy"). La seva mort l'any 2005 víctima d'un càncer de còlon fou una tràgica notícia: els guitarristes moderns que en sentir-los se'ls reconeix a l'instant, es poden comptar amb els dits de la mà. L'any 2004, Piggy va deixar enregistrades al seu ordinador personal les guitarres del que havia de ser el proper disc de Voivod. Des de l'any 2007 el grup ha estat treballant amb aquest material per tal de construir el disc al voltant d'aquests enregistraments. Aquest disc, Infini, ha estat publicat ara i sense dubte és un dels millors de la seva discografia. Les parts de guitarra, que sonen sorprenentment bé tenint en compte que no eren un enregistrament definitiu, probablement es beneficien del fet d'haver estat executades de manera més informal i sonen fresques i espontànies. Hi ha fragments que en podríem dir Hendrix meets Voivod.

L'art gràfic del grup era sempre obra del seu bateria, Away. En podeu veure una excel·lent mostra en aquesta web. Aquells vinils originals (i les seves fundes) de discos com Dimension Hatröss, no tenen preu.

Pareu atenció a l'estètica del vídeo de Tribal Convictions: és l'any 1988 i podria haver estat filmat perfectament després de l'estrena de The Matrix l'any 1999.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Harvest: "Underground Community"



No és primer cop que parlo de Harvest. Aquest excel·lent grup de rock progressiu melòdic està masteritzant el que serà el seu primer disc, que ja té nom i portada. A Youtube i a la web de Harvest a Myspace podeu sentir un avanç del disc que es posarà a la venda l'1 de desembre.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Tot sentint Eric Burdon & War



Tobacco Road

M'acaba d'arribar el disc Eric Burdon Declares "War". El disc és força bo i sense dubte és de les millors coses que ha fet Burdon. Amb guitarra, orgue i secció de vent, té un rock amb forta influència de blues, soul i funk, una mena de fusió pròpia dels setanta i que m'ha recordat discos com el Teaser (1975) de Tommy Bolin. Però una de les coses que més m'ha sorprès del disc és com sona de bé (i això, dit d'un disc dels anys 70, és dir molt). L'enginyer de so va ser Chris Huston, a qui jo no coneixia fins ara, i que mereix un lloc destacat al costat de Glyn Johns, Andy Johns, Eddie Kramer o Martin Birch. Aquest Eric Burdon Declares "War" és una de les produccions més nítides, amb més cos i més immediatesa que recordo haver sentit d'aquesta època.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Quint figurant


A finals del 2003 vaig recuperar un recull de poesia que en Carles Torres m'havia passat l'any 2001, vaig triar-ne una i vaig posar-hi música. Quint figurant és un enregistrament que m'estimo molt, entre d'altres coses perquè és la segona (i darrera) vegada que he posat música i melodia vocal a una lletra que ja estava feta.

L'inici de bateria m'agrada especialment i la cançó està feta a base de dues guitarres rítmiques netes tocades amb la Fender. Els solos estan fets amb la Cort però el veritable protagonista de la cançó, a banda de la lletra, és el baix (Washburn XS-5). És un enregistrament net i que s'allunya del que normalment faig amb Perfect Pair. No està assajada, està enregistrada alla prima i així és com va sortir.

Segué arran del penya-segat
L'aire del salobre fregava el seu rostre d'arrugues fermes
Els rastres dels dies del món
les excuses fortes d'un ca
Va estar d'aquella manera
una estona dubtant, mirant
Damunt la mar estesa, nuda

Trobaren el seu cos desfet, com ell volia
Ben amb seny, havia col·locat dos rocs damunt la gorra, que no volàs
Els rastres dels dies del món
les excuses fortes d'un ca

King Crimson a The Old Grey Whistle Test



He sentit moltes actuacions d'aquesta formació de King Crimson i acabo de descobrir aquesta que és de les millors. Només dues cançons del grup a l'actuació que va fer al famós programa de la BBC The Old Grey Whistle Test durant la gira de Beat (1982).

El primer és aquest Elephant Talk, una mica pixelat en aquesta versió que de Youtube. Robert Fripp, sempre seriós, distant i concentrat, en aquesta ocasió riu i fa broma! I el solo de guitarra de Belew és sensacional. L'altra cançó que he trobat d'aquesta actuació és un Frame By Frame, també d'allò més inspirat. Mai entendré com podien desfasar la melodia inicial de guitarres i tornar a sincronitzar-les sense perdre's. Llàstima que aquella nit no enregistressin un concert sencer per els hauria sortit el millor directe dels 80. Una formació insòlita amb un so únic. Qui deia que el rock progressiu és avorrit?

dijous, 1 d’octubre del 2009

Llibre sobre el White Album



He de dir que vaig comprar (a Londres i per 2.99£!) i vaig començar a llegir "Revolution. The making of the Beatles' White Album" sense gaire convenciment, i és que hi ha tones de mediocritat en el món de la literatura lligada al rock. No coneixia el seu autor, David Quantick, i tenia por de trobar-me un altre il·luminat que vol descobrir la sopa d'all o que es dedica a elaborar originals teories sobre el significat d'aquella frase o d'aquell títol de cançó. Sortosament no és així.

Quantick és un professional i fa el que s'espera que faci en escriure un llibre que és un "making of". I ho fa amb un llenguatge planer però inspirat, i amb abundants dosis d'humor, cosa que s'agraeix. Quantick s'encarrega de la sempre necessària tasca de desmuntar, en la seva justa mesura, alguns aspectes del mite Lennon, i de desmuntar igualment alguns absurds tòpics que s'han penjat sobre l'esquena de McCartney per part dels qui no el consideren prou cool (i això també s'agraeix). Aquest és un llibre on fins i tot els doctorats en Beatles com jo hi trobaran algun detall que no coneixien, i un llibre que inclou paràgrafs com aquest:
Singles such as She Loves You, Strawberry Fields, Hey Jude, We Can Work It Out, and I Am The Warlus continually altered people's perceptions of what a pop song could be or do. Albums such as With The Beatles, A Hard Day's Night, Rubber Soul, Revolver, and Sgt. Pepper also turned the concept of the album upside down on an annual basis between 1963 and 1966.

dimecres, 30 de setembre del 2009

Novetat de Perfect Pair: Dealer

DSC05976 1024



Em fa molta il·lusió presentar aquest Dealer. L'hem enregistrat entre juliol i agost. És la primera cançó que fem a distància, via ADSL. Es tracta d'una fosca versió d'una cançó que aparegué al magnífic i mai prou valorat "Come Taste The Band" (1976) de Deep Purple.

L'original està cantat per David Coverdale i té una estrofa cantada per Tommy Bolin. Nosaltres hem volgut fer el mateix cantant jo les parts de Coverdale, i l'Eduard la part de Bolin. La bateria i el baix són meus mentre que totes les guitarres, inclòs aquest solo tan... mmm... particular, són de l'Edu }:-)

Ian Paice va enregistrar una pista de pandereta per sobre de la bateria, cosa que fa el tema més ballable, i jo hagués volgut fer el mateix. De fet, ara mateix refaria diverses coses (tot i que mantindria la pista de baix). En qualsevol cas, estic convençut que aquesta serà la primera d'una sèrie de noves cançons que han de venir i que sonaran millor. De fet ja en tenim una gairebé enllestida.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Nou disc de Super 400



Aquests dies estic sentint Sweet Fist, el nou disc de Super 400, i el seu primer single és el debut com a cantant solista de la seva baixista, Lori Friday (que evidentment no se sent gaire còmoda rodant videoclips). El disc segueix la línia i manté el nivell del seu predecessor, 3 And The Beast (que és dir molt!), i té una producció (i mescla) exquisides.

Aquesta gent no inventa res. Les influències del trio són clares (i transcric de la seva web a Myspace: Led Zeppelin, Motown, Muscle Shoals, Stax, The Meters, Nick Drake, Chet Atkins, Blind Faith, David Bowie, Humble Pie, Bob Dylan, The Band, Cream, The JBs, Traffic, Debashis Bhattacharya, Donny Hathaway, Yes, Van Halen, Rage, Sabbath, Humble Pie, Traffic), però tenen molt d'ofici, molt bon gust i treballen molt la composició, cosa que no es pot dir de la majoria de bandes d'aquest tipus.

La portada de Sweet Fist és ni més ni menys que de Klaus Voormann (l'autor de la portada de Revolver, a més d'amic i col·laborador dels Beatles). Un detall de luxe per a un disc de luxe.

Autobiografia d'Eric Burdon


He acabat de llegir Don't Let Me Be Misunderstood, l'autobiografia d'Eric Burdon. No és una autobiografia acadèmica, de les que segueix un ordre cronològic, amb profusió de dades i noms, etc. És un recull d'anècdotes explicades en un to informal i llenguatge de conversa. Tot plegat s'adiu molt amb la personalitat d'Eric Burdon.

No cal dir que el llibre proporciona matèria primera molt interessant per a una pel·lícula on hi desfilarien els Beatles, els Stones, Hendrix, Sonny Boy Williamson, Chuck Berry, Jerry Lee Lewis, John Lee Hooker i Steve McQueen entre d'altres. També hi surten les clavegueres del negoci del rock, amb les mentides, les estafes, les traïcions, i la droga. Llàstima que el llibre acaba l'any 2001 perquè els darrers anys de Burdon des del seu My Secret Life són molt interessants.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Sentint Please Please Me



El primer remaster dels Beatles que m'ha arribat és el seu primer disc, Please Please Me. S'ha de dir que pel que fa a l'aspecte gràfic, aquesta edició reprodueix fidelment el vinil original.

Comparats amb els enregistraments d'altres grups dels anys 60 (Stones, Who, Animals, Yardbirds), es fa evident la superioritat dels Beatles en l'execució, especialment pel que fa a les veus. Les segones veus de la resta de bandes dels 60 són en general justetes, sovint desafinades, i d'harmonies molt simples. Els Beatles van enregistrar el seu primer disc en 9 hores i tres quarts, i hi van incloure vuit composicions originals amb joies del calibre de "I Saw Her Standing There", "Ask Me Why", "Please Please Me", "Love Me Do" o "Do You Want to Know a Secret" (el primer disc dels Rolling Stones, del 1964, només tenia una cançó pròpia).

El CD que estic sentint és la versió estèreo del disc (també s'han posat a la venda els remasters en vesrió mono). L'exagerada separació d'instruments i veus, pròpia de l'època, té el seu encant i el seu interès: permet sentir amb detall de laboratori les interpretacions. Això és l'antítesi del Wall of sound: aquí no hi ha efectes, ni orquestracions, ni instruments addicionals, ni edició, ni postproducció. És un enregistrament auster i honest, els instruments pelats i pràcticament tot en directe. És el que es feia a l'època.

No us perdeu l'anàlisi que com a musicòleg en fa Allan Kozinn al seu llibre The "Beatles" (20th-Century Composers), un dels millors llibres que s'ha fet sobre el grup (des del rigor acadèmic, una raresa).

dissabte, 12 de setembre del 2009

dimecres, 9 de setembre del 2009

David Gilmour i Mica Paris



I Put a Spell On You. Es veu que aquest espectacular blues els agrada. El van enregistrar l'any 1992 amb Jools Holland. El van tornar a tocar al programa de Jools Holland l'any 2001, i van repetir al Royal Albert Hall l'any 2004 (la millor de totes tres). Està clar que haurien de fer un disc de blues.

Naturalment, res comparable a l'original de Screamin Jay Hawkins. No us perdeu aquesta versió en directe!

Slow Blues in C



Un dels millors blusos que s'han fet. Original d'Alvin Lee quan estava a Ten Years After, els acords, la lletra, tota la cançó fa olor de clàssic. Comparable al Red House de Hendrix. No sóc l'únic que creu que Alvin Lee és un dels millors guitarres de blues de la història, al costat de Hendrix, Clapton, Beck, Page, Gilmour i Blackmore.

La versió de Slow Blues in C més incendiària que he trobat a Youtube és la que encapçala aquest escrit i que és de la gira que Alvin Lee va fer l'any 1994 en solitari (amb una molt bona banda, per cert). N'hi ha una de molt semblant, de la mateixa gira i una altra sensacional del 1987. De l'època de Ten Years After n'hi ha una de principis dels setanta dels arxius de Bill Graham (algun dia ho veurem en DVD?), també una del 1983 que podem trobar al DVD Live at The Marquee, i una de quan es van reunir l'any 89 i van fer un parell de gires.

Quan just abans d'atacar el primer solo, Alvin Lee es mira la guitarra, com des d'una certa distància, i diu "Play the blues"... màgia.

Ets prou fan dels Beatles?



So you think you are the biggest fan of the Beatles. But how many of the following facts did you know? Aquí hi ha "20 coses que no sabies sobre els Beatles". No vull semblar pedant però... les sabia totes! :-D

Web i ràdio de blues antic



Tot just he descobert Big Road Blues, un programa de ràdio que té una excel·lent web (de fet, és un blog de Wordpress). Això és vintage blues, no apte per a tots els públics.

The Beatles: avui és el dia


Avui (09.09.09) es posa a la venda la llargament esperada edició restaurada dels discos dels Beatles.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Filmació de Faith No More al Hurricane Festival



Han aparegut a Youtube set cançons de l'inici del concert que Faith No More van oferir el 20 de juny del 2009 al Hurricane festival d'Alemanya. Filmació professional en espectacular estèreo. Llàstima no tenir el concert sencer.
Reunited
Caffeine
Surprise! You're Dead!
Introduce Yourself
Epic
Fuck You (Lilly Allen) + Chinese Arithmetic
We Care A Lot

Spaghetti alla bolognese al foc de llenya






Molta ceba, molt d'all, força pastanaga, pebrot entrevirat, tomàquet triturat, carn picada (50% vedella-porc) i un bon foc de llenya. N'hem menjat i n'hem sopat.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Addicte a Chickenfoot


visit chickenfoot.us for more info<

Aquests dies estic sentint a tota hora el gran disc de Chickenfoot, del que ja vaig parlar anteriorment. Sensacional. Tant de bo la cosa no quedi en un disc aïllat i puguem gaudir de més música d'aquesta gent. Com que serà impossible veure'ls en directe, esperem que editin un bon DVD de la gira que estan fent.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Sean Costello: el blues



Aquest era Sean Costello, excel·lent bluesman nord-americà. Ho tenia tot: cantava bé, tocava bé i, atenció, componia bé. Gent que fa blues n'hi ha molta però aquest noi tenia talent. Va morir l'abril del 2008 el dia abans de fer 29 anys. El Jeff Buckley del blues. Jo destacaria aquest It's My Own Fault o el seu Hard Luck Woman. Sean Costello.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Nou supergrup: Them Crooked Vultures



Them Crooked Vultures, un nou supergrup:


Myspace
Web
Facebook
Twitter

diumenge, 2 d’agost del 2009

Directe de Bruford & Moraz



Acaba d'aparèixer "In Tokyo", el primer enregistrament oficial en directe de la col·laboració entre el pianista Patrick Moraz i el bateria Bill Bruford. Per als qui admirem els seus dos únics discos, "Music for Piano and Drums" (1983) i "Flags" (1985), aquest és el complement que esperàvem.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Tarkus, de totes maneres


Cada dia m'agrada més la música per a un instrument sol. De petit no m'agradava el piano perquè em semblava que el seu so era estrident. Amb els anys he canviat radicalment de parer. Els japonesos estan torrats, per bé i per mal, i per això són especials. Aquí en teniu un, del qual en desconec el nom, interpretant Tarkus d'Emerson, Lake & Palmer (s'ha de tenir valor), i (atenció!) el Presto Vivace dels magnífics U.K. Però veritablement impressionant és la interpretació que Isao Horikoshi fa de Tarkus. Es veu que la mítica peça d'ELP té èxit entre els pianistes. Mauro Mulas en fa una interpretació un xic romàntica, Michael Gough en fa una de molt personal, i també hi ha qui s'atreveix fins i tot amb el solo del propi keith Emerson. El Sr. Yamaha també el toca.

I aquest és l'original interpretat el 1997.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Imelda May a Dublin


Ja he parlat d'Imelda May en alguna ocasió però en torno a parlar perquè tot just he descobert aquesta versió del Oh! Darling dels Beatles enregistrada a Dublin (la terra natal d'Imelda May). Espectacular. He trobat dos enregistraments, el que teniu en pantalla i aquest altre.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Directe de Melanie C



Ja tinc una edat en què no m'he d'amagar de certes coses, com ara que sóc fan de Melanie C. La Spice Girl esportista. Amb una discografia el solitari prou sòlida, on jo destacaria el seu disc "Beautiful Intentions" (2005), Melanie C té un cosa que dins del mercat del rock comercial no sovinteja: personalitat. La seva veu no és bonica però es reconeix a l'instant. I escriu bones cançons. Ara ha publicat un DVD en directe d'un concert benèfic en format acústic, "Live at the Hard Rock Cafe", enregistrat a Londres quan ja estava visiblement embarassada. De Youtube recomano el seu Beautiful Intentions de l'Illa de Wight.

dissabte, 11 de juliol del 2009

Una dels B-52's


Avui he tingut la necessitat de sentir una banda que estimo molt però no escolto habitualment. Els B-52's. He trobat a Youtube l'actuació sencera que la banda va fer a Benicassim l'any 2007. Són, en paraules de Jay Leno si no m'equivoco, "the most infectious dance band". I es mantenen en plena forma. Molt recomanable també és aquest Cosmic Thing de 1990 i aquest Hot Pants Explosion.

dijous, 18 de juny del 2009

The Visitor, un altre clàssic d'UFO


Aquests dies estic sentint The Visitor, el nou disc d'UFO. Un altre clàssic. Des de l'any 2004, quan van reclutar el gran Vinnie Moore com a guitarrista, UFO han facturat tres grans discos de rock clàssic: You Are Here (2004), The Monkey Puzzle (2006) i aquest The Visitor (més el directe Showtime). La banda mostra una lleugera tendència a incorporar cada cop més elements de blues a cada nou disc, fins als punt que aquest The Visitor s'inicia amb una guitarra acústica tocada amb slide. L'encerten de ple. El gran Phil Mogg cada dia s'assembla més a un vell bluesman.

divendres, 12 de juny del 2009

Faith No More: videos de la Brixton Academy



Ja corren alguns videos de Faith No More a la Brixton Academy del passat 10 de juny, pràcticament tots amb un so molt dolent. L'excepció és aquest Stripsearch amb una intro sorpresa. Està dividit en dues parts: --1-- i --2--.

Era el primer show en 11 anys i el comencen amb aquesta versió de Reunited. Quan el punk es vesteix de seda. Només Faith No More poden fer una cosa així.

Crònica del concert i fotos a My Brixton.

diumenge, 7 de juny del 2009

Adéu, Koko Taylor


No m'ho puc creure! Ha mort Koko Taylor. Ja tenia anys però vist el seu darrer disc, Old School, i les seves recents actuacions com aquest Ernestine, Koko Taylor semblava incombustible. Gran coneixedora del blues, crec que forma part de la generació perduda del blues. Tothom esmenta sempre Bessie Smith i Ma Rainey però i la Koko?

Habitual visitant del Festival de Blues de Cerdanyola, va tenir una època de flirteig amb el funk que va donar discos molt recomanables com ara Jump For Joy (1992), de la gira d'aquell disc podeu veure un impressionant Can't Let Go. La seva veu musculada i el seu gran sentit de l'humor la feien irresiteble en directe. Descansi en pau.

dissabte, 6 de juny del 2009

Neil Murray: el baix



Al This Is Rock d'aquest mes, a banda d'un sensacional article sobre Jimmy Page i una bona entrevista amb Jeff Beck, hi ha una raresa que agradarà molt els amants i bons coneixedors del rock clàssic: una entrevista amb Neil Murray, un dels millors baixistes que ha donat el rock, amb un currículum de luxe, aquest home coneix el rock, coneix les discografies, el negoci, i té una memòria prodigiosa.
De Youtube destacaria un Guilty Of Love a Tokyo 1984 amb John Sykes a la guitarra, Un Trouble + Lie Down al conegut programa de la BBC The Old Grey Whistle Test l'any 1978, i M3 (o com haurien de ser Whitesnake actualment) fent un Fool For Your Loving i un extraordinari Criying In The Rain d'M3 cantat per Doogie White.

dimecres, 3 de juny del 2009

Supergrup: Chickenfoot



Els supergrups són sempre un risc però en aquest cas que que l'han encertada: Chickenfoot són Sammy Hagar, Michael Anthony, Chad Smith i Joe Satriani. Sempre he pensat que els guitarristes tipus Satriani, Vai, Vinnie Moore o Tony Macalpine treuen el millor d'ells mateixos quan són dins d'una banda.

Esperem que a Chickenfoot no els passi com a Soul Sirkus, excel·lent banda formada per Neal Schon, Jeff Scott Soto, Marco Mendoza i Deen Castronovo (substituït per Virgil Donati), i que només van fer un disc i una gira.

dimecres, 27 de maig del 2009

Iron Maiden: millor que mai


Avui he visionat aquest doble DVD de Maiden. Sensacional per dues raons. Perquè el documental i el concert estan molt ben filmats, i perquè la banda està a un nivell impressionant. Es podien fer sonar millor Moonchild o Wasted Years? Maiden ho han fet. La història de Flight 666 ja la sabeu: l'Ed Force One, pilotat pel propi Bruce Dickinson, la gira de recreació de l'etapa daurada de la banda (entre Powerslave i Seventh Son), i una interpretació excel·lent. No sé durant quant de temps podrà Iron Maiden oferir encara un show amb aquest nivell. Sonen millor ara que al Live After Death!

dimarts, 26 de maig del 2009

Les dues versions de Slide It In, finalment


L'any 1984, Whitesnake, la banda amb la pitjor web oficial del món, va enregistrar el que molts consideren el seu darrer disc "autèntic", abans de passar-se al so radio friendly que demanava el mercat nord-americà. La formació que va enregistrar Slide It In va ser: David Coverdale (veu), Micky Moody i Mel Galley (guitarres), Colin Hodgkinson (baix), Jon Lord (teclats) i Cozy Powell (bateria). Poc després de publicar el disc, John Sykes va substituir Micky Moody a la guitarra, i el gran Neil Murray va tornar a la banda en substitució del baixista Colin Hodgkinson. Aleshores Geffen (la nova discogràfica de la banda als Estats Units) va demanar una versió remesclada del disc per al mercat americà. La banda va decidir que John Sykes entrés a l'estudi per a re-enregistrar algunes parts de guitarra. A deep-purple.net ho teniu molt ben explicat, amb esquemes inclosos.

En definitiva, hi havia dues versions del disc: l'europea i la dels EEUU, aquesta molt diferent de la primera i molt difícil de trobar a Europa. Jo no l'he vista mai en CD. Durant anys he intentat trobar-la. Ara finalment la podré sentir: Whitesnake ha decidit editar una versió de celebració del 25è aniversari de Slide It In en format de doble CD: la versió europea i l'americana.

diumenge, 17 de maig del 2009

Bateries de la vella escola



El gran Alex Ojea m'ha enviat aquest espectacular solo de Buddy Rich. Immediatament m'han vingut al cap les famoses batalles de bateria entre Buddy Rich i Gene Krupa, de les qual n'hi ha una a Youtube (fixeu-vos que Krupa no desaprofita l'ocasió per fer molt breument el seu famós toc d'un pal sobre l'altre, marca de la casa):



I de rebot m'he trobat amb una batalla tres: Krupa, Lionel Hampton (més conegut com a vribrafonista però excel·lent bateria), i el gran Chico Hamilton que en aquesta ocasió crec que és el millor dels tres:



Però, tornant a Buddy Rich, aquest va ser durant molt de temps bateria de la banda de Sammy Davis Jr., i és per això que aquest clip de Youtube és realment un moment màgic:

dilluns, 11 de maig del 2009

Dos que no coneixia



Recentment he descobert dues figures que es dediquen al rock and roll estil anys 50. La primera és una fora de sèrie: Imelda May, una irlandesa que ha trobat una excel·lent banda (atenció al contrabaixista Al Gare i al sensacional guitarrista Darrel Higham). Especialment recomanable és aquesta actuació al BoardWalk el 2.12.08 i una impressionant Rollin' And Tumblin' també del BoardWalk. I no us perdeu aquesta versió del Oh Darling dels Beatles i (atenció) el Tainted Love! Imelda May. Sensacional.

L'altre és Eli "Paperboy" Reed, que a estones recorda James Brown i Little Richard però amb un toc soul.

dijous, 7 de maig del 2009

Tot sentint el nou disc de Heaven & Hell


Després de mirar el reportatge del DVD que acompanya The Devil You Know, el nou disc de Heaven & Hell, estic fent una primera audició d'aquest disc de reunió de la mítica formació responsable dels discos Heaven and Hell (1980), Mob Rules (1981) i Dehumanizer (1992).

És aviat per dir si han igualat el nivell dels discos esmentats però, en qualsevol cas, sempre és emocionant sentir nou material d'aquestes quatre llegendes vives. Aquell so, aquella majestuositat, aquella sobrietat, la veu de Dio (67 anys!). Tantes vegades imitats, ningú pot superar l'original.

dimecres, 29 d’abril del 2009

Directe de Thin Lizzy: Still Dangerous


Thin Lyzzy han publicat “Still Dangerous”, un concert de la formació Lynott, Downey, Gorham, Robertson. Alguna d'aquestes cançons va servir per a compilar el directe "Live and Dangerous" però ara es presenten sense agefits.

Per a restaurar i remesclar les cintes originals han tret del seur retir al mític Glyn Johns. Atès que aquest CD s'ha fet amb els enregistraments de dues nits (22 i 23 d'octubre del 77), caldria que en un futur s'editessin els dos concerts sencers. En qualsevol cas, aquest CD està a l'alçada de "Live and Dangerous" i, a més dels clàssics de l'època, inclou versions de Soldier Of Fortune i Opium Trail. Excel·lent.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Un de Jeff Beck


Jeff Beck, sempre introvertit i poc comunicatiu, ha començat el seu propi blog! Segueix de gira amb la increïble banda que inclou Vinnie Colaiuta a la bateria i l'extraordinària baixista de només 21 anys Tal Wilkenfeld.

A banda del DVD del Crossroads Guitar Festival 2007, aquesta banda es pot veure al DVD Jeff Beck - Performing This Week - Live At Ronnie Scott's (2007), que recull les actuacions que van fer els dies 29 i 30 de novembre del 2007 al club londinenc i que van tenir com a convidat especial en algunes cançons a Eric Clapton. Les dues nits van ser enregistrades i corre el pirada (amb qualitat de so professional) anomenat Exhaust Note.

De Tal Wilkenfeld és molt recomanable aquesta actuació a la televisió i aquest clínic de l'any 2006!

I especialment emotiva és l'aparició de Jimmy Page l'actuació de Jeff Beck el passat 5 d'abril a Cleveland (Hall of Fame) on podem veure Beck tocar un fragment d'Immigrant Song i Page acompanyar Beck's Bolero! També podeu veure les declaracions de tot dos i el breu discurs de Page lloant el seu vell amic durant la cerimònia que, per cert, va acabar amb una de les grans costellades que recordo i que podeu veure a Youtube: una (bona!) versió del Train Kept a Rollin' amb Metallica acompanyats per Jason Newsted, Beck, Page, Ron Wood, Joe Perry i Flea.

Nou disc d'Ian Gillan


He fet una primera audició al nou disc d'Ian Gillan, One Eye To Morocco. Tal com havia llegit, és un disc més proper a la barreja de blues, soul, i rock and roll com la que va fer a l'extraordinari disc de Gillan & Glover, Accidentally On Purpose, que no als discos de Gillan més de hard rock com ara Toolbox. És aviat per fer una valoració del disc però d'entrada m'ha impressionat un blues lent, gènere que Gillan domina especialment.

Pel que fa al disc de Gillan & Glover, del qual no hi va haver gira, només en conec dues interpretacions en directe, a la televisió: Dislocated i Via Miami.

divendres, 17 d’abril del 2009

Pegasus: gira del 2009


La mítica banda de jazz fusió que ja al 2008 va fer algun concert de reunió, sortirà de gira per commemorar els seus 25 anys d’història. Tocaran a deu municipis catalans fins al 31 de juliol de 2009. I coincidint amb aquest aniversari convindria que es fes una bona edició del seu llegendari concert al Montreux Jazz festival del 1984. Per si no el coneixeu, no us podeu perdre, a banda de Transmediterrania Express, la seva Conga con ganas i paelles.

I també és molt recomanable el ha fet el Kitflus Kuartet, on podem sentir dos membres de Pegasus, el seu teclista Josep Mas "Kitflus" i el baixista Rafael Escoté (un dels millors instrumentistes, i gran compositor, d'aquest país). Per cert, és incomprensible que Pegasus no tinguin web pròpia ni a Myspace (o jo no l'he sabut trobar). Aquest és el seu espai a Facebook.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Marillion: nous DVDs


Força activitat a Marillion últimament. La banda tot just ha publicat el DVD This Strange Convention (2007) i han anunciat que el seu doble CD en directe Happiness is Cologne s'editarà en DVD properament.

divendres, 10 d’abril del 2009

Gallows: punk metal britànic

The Vulture (Act II)


És conegut l'afany dels britànics en trobar cada cins minuts la següent next big thing. Aquest grup no ho serà perquè el seu so no és per a tots els públics però qualitat no els en falta. A Gallows se'ls qualifica de punk/hardcore però tenen un 50% de metal. Gran treball de guitarres i excel·lent bateria.

dimarts, 7 d’abril del 2009

09.09.09: els remasters dels Beatles



Al setembre es destapava la notícia que els esperats remasters dels Beatles, estaven gairebé enllestits. Ara la web dels Beatles n'ha fet públics els detalls i la data en què es posaran a la venda: el 09.09.09.

Cada disc reproduirà la carpeta original i tindrà un llibret com es mereix. Durant un breu període de temps, a cada disc s'hi afegirà un DVD amb un documental sobre l'enregistrament. Han estat quatre anys de treball i molts anys d'espera per part dels fans.

diumenge, 29 de març del 2009

Five Peace Band, un supergrup de fusió



Gairebé per casualitat m'he assabentat de la recent formació d'aquest supergrup de jazz anomenat Five Peace Band: John McLaughlin (guitarra), Chick Corea (teclats), Kenny Garrett (saxo), Christian McBride (baix) i Vinnie Colaiuta (bateria). Cap d'ells necessita presentació. Tenen a punt de ser publicat el seu primer disc, Five Peace Band Live. Seleccions de Youtube: aquest tema de novembre del 2008 i aquesta jam d'Ankara,