dimarts, 22 de desembre de 2009

El disc de Sinatra i Ellington



Sunny

Només una vegada van tocar plegats el millor cantant de jazz (amb permís de Sammy Davis Jr) i el millor músic de jazz. I el resultat és només mitja horeta de música. La carrera de Sinatra té discos més explosius i la d'Ellington, naturalment, en té de més ambiciosos, però aquest és un condensat, un pot d'essència on cadascú va donar el millor que tenia.

El darrer dia d'enregistrament va coincidir amb l'aniversari de Sinatra, el 12 de desembre del 1967. Si una sessió d'estudi de Sinatra sempre era un esdeveniment (li agradava tenir un cert nombre de gent a l'estudi perquè deia que no podia cantar sense públic), imagineu-vos si la sessió era el dia del seu aniversari i amb l'orquestra de Duke Ellington. Però el disc no és una festa esbojarrada. Tot i que no m'agrada utilitzar aquest terme, és un disc d'ambient cool: sentiu aquest Sunny.

Però és que, a més, és un dels discos amb més bona producció que he sentit i no per als estàndards del 1967: és dels discos amb millor so que recordo haver sentit (i només conec l'LP i la primera edició en CD; el remaster del 1999 ha de ser impressionant). Com a productor consta Sonny Burke però no he pogut esbrinar ni l'estudi concret ni els enginyers de so responsables d'aquesta meravella.

En una maniobra arriscada, Sinatra va incorporar a la sessió el seu veterà arranjador, Billy May. Va encertar de ple. Allò probablement va alliberar Ellington de part de les seves responsabilitats habituals i es va sentir més còmode al piano regalant-nos tocs marca de la casa com les insistents notes de l'inici de Sunny.

L'adquisició del CD està doblement recomanada perquè inclou unes genials notes a càrrec de Stan Cornyn ("king of liner notes"): Sinatra had given May instructions: let these men play. These will be concert recordings, extended by far beyond the 2:30 barrier of pop singles. And, this band and these soloists will play indeed.

La selecció de cançons inclou un títol original d'Ellington: I Like The Sunrise. I aquí la cosa ja es posa seriosa. La composició té prou tela però no us perdeu la línia vocal (una putada per al cantant), amb salts d'una octava. Poca conya.

1 comentari:

Dr.Krapp ha dit...

No conozco ese disco, lo apunto e iré a la caza. Gracias