dijous, 24 de desembre de 2009

Una de Tito Schipa



Així com alguns enregistraments de sopranos i baixos dels anys 20 i 30 no suporten bé el pas del temps pel que fa a la càrrega de manierismes del seu estil vocal (tot i que són meravellosos), amb els tenors és diferent: els enregistraments de Caruso, Schipa, Gigli, Fleta i companyia tenen una màgia i una qualitat especial. Feien semblar fàcil allò que és difícil, en paraules del propi Schipa. Just al contrari de Plácido i Carreras.

Tito Schipa em cau bé perquè, a més, tocava la guitarra, com en aquesta filmació tardana. Però no us perdeu com canvia els acords mentre s'acompanya el final de : - Se il mio nome.

I Una Furtiva Lacrima, efectivament, no s'ha de cantar com si fossis Otello.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Ei Ferran, no crec que hi hagi molts blogs on puguis trobar, en una pàgina qualsevol, el Frankie (i the Duke!), Led Zeppelin, tenors de començaments del XX, King Crimson i Metal Gospel de collita pròpia... Ja te tinc a favoritos

F. Nogués ha dit...

Ep, gràcies. Realment, faig una mica de tuti-fruti al blog. Per això no el llegeix ningú! :-D