dijous, 24 de desembre del 2009
Una de Tito Schipa
Així com alguns enregistraments de sopranos i baixos dels anys 20 i 30 no suporten bé el pas del temps pel que fa a la càrrega de manierismes del seu estil vocal (tot i que són meravellosos), amb els tenors és diferent: els enregistraments de Caruso, Schipa, Gigli, Fleta i companyia tenen una màgia i una qualitat especial. Feien semblar fàcil allò que és difícil, en paraules del propi Schipa. Just al contrari de Plácido i Carreras.
Tito Schipa em cau bé perquè, a més, tocava la guitarra, com en aquesta filmació tardana. Però no us perdeu com canvia els acords mentre s'acompanya el final de : - Se il mio nome.
I Una Furtiva Lacrima, efectivament, no s'ha de cantar com si fossis Otello.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ei Ferran, no crec que hi hagi molts blogs on puguis trobar, en una pàgina qualsevol, el Frankie (i the Duke!), Led Zeppelin, tenors de començaments del XX, King Crimson i Metal Gospel de collita pròpia... Ja te tinc a favoritos
Ep, gràcies. Realment, faig una mica de tuti-fruti al blog. Per això no el llegeix ningú! :-D
Publica un comentari a l'entrada