dissabte, 29 de desembre del 2012

Homeatge a Led Zeppelin (Kennedy Center Honors)

Com cada any, el John F. Kennedy Center for the Performing Arts ha celebrat la seva cerimònia de reconeixement i homenatge a diverses personalitats del món de la cultura.

Enguany, els honors han estat per a Buddy Guy, Dustin Hoffman, David Letterman, Natalia Makarova, i Led Zeppelin. Aquest vídeo mostra l'homenatge a Led Zeppelin, des del discurs inicial de Jack Black, fins a la cloenda amb un sensacional Stairway To Heaven interpretat per Heart amb Jason Bonham a la bateria, una secció de corda i un cor de gospel. Tot sota la mirada del president Obama i dels propis Jimmy Page, Robert Plant i John Paul Jones:

dilluns, 24 de desembre del 2012

Oscar Peterson

Un 23 de desembre però del 2007 va morir als 82 anys un dels més grans pianistes del jazz: Oscar Peterson. Enèrgic i amb una tècnica brillant, era l'extrem oposat a, per exemple, Monk. Mai va tenir l'aura de misticisme que va envoltar figures com Miles Davis, ni va despertar la fascinació de Chet Baker o Billie Holyday.

Però era un treballador incansable del jazz. I no només era un brillant solista i líder del seu famós trio. Un dels enregistraments que més m'agraden de Peterson és els dos discos que va fer acompanyant Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. Finíssim. Mai em cansaré de reivindicar-lo.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Ha mort Dave Brubeck

S'acaba de saber que Dave Brubeck ha mort aquest dimecres als 91 anys. Aquest pianista, amb les seves ullres de pasta i el seu aspecte de professor universitari, té entre els seus mèrits el d'haver fet un dels discos més aclamats, d'aquells que sempre ocupen un dels primers llocs dels llistats de millors discos de jazz: Time Out. Mestre del compàs (probablement és pianista més estimat pels bateries), i excel·lent compositor, desapareix una de les icones del jazz.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Uncle Sal a Can Jordi


Ahir es va muntar un bon pollastre a Can Jordi. Els Uncle Sal van estar tocant durant hores mentre queia la pluja a l'exterior i la gent es concentrava a l'interior de la blues station. Però no per això els Uncle Sal van afluixar volum, no. Van atronar com si fos un vespre d'estiu a l'aire lliure. "Es pot tocar millor però no més fort", Soulman Sandro dixit (em faré una samarreta amb aquesta frase).

Els Uncle ho van donar tot. Van descarregar el seu rock amb sabor de Jack Daniels i la gent s'ho va passar molt bé. Jo em vaig dedicar a fer fotos i vaig acabar tocant algunes cançons amb ells! Bona música, bon ambient i bona companya.



diumenge, 25 de novembre del 2012

Les Roms des foins a Can Jordi

Les Roms des foins van tocar ahir a Can Jordi. Clarinet, acordió i percussió. Algunes cançons instrumentals i d'altres cantades. Ells es defineixen com a música balcànica.

Compassos complexes, ritmes ballables, bon humor i bona execució. Semblen sortits d'una pel·lícula d'Emir Kusturica. Ahir a Can Jordi van muntar una bona festa i van acabar a l'exterior amb la gent ballant. Una música i un espectacle insòlit a Eivissa. Va ser una sort poder-los veure.

IMG_5453

IMG_5462

IMG_5472

IMG_5492----94



dissabte, 17 de novembre del 2012

Queen City, un film amb molt de blues

El 2013 s'estrenarà Queen City, una pel·lícula policíaca ambientada a la ciutat de Buffalo a principis dels 80. Però el film està ben farcit de blues i jazz. Atents als personatges que hi apareixen: Susan Tedeschi, Allen Toussaint, Maria Muldaur, James Cotton, Sharon Jones, Average White Band, Magic Slim i Toni Lynn Washington:

dilluns, 12 de novembre del 2012

Nova edició de la discografia de Led Zeppelin


Fa temps que tothom veia que el catàleg de Led Zeppelin en CD estava desfasat. Jimmy Page va ser un dels pioners en la remasterització de discos clàssics en CD. L'any 1990, Led Zeppelin van posar el terme "remaster" en el vocabulari musical de la gent quan van remasteritzar tota la seva discografia. Ja en fa més de vint anys.

Bé, doncs Jimmy Page està treballant en una nova edició de la discografia de Led Zeppelin i aquesta vegada cada disc serà tractat com mereix: editat com a box-set i amb material inèdit. Una gran notícia.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Cloud Nine: 25 anys


El 2 de novembre ha fet 25 anys que es va publicar Cloud Nine (1987), un dels grans discos de l'univers Beatle i probablement el millor de George Harrison, amb permís del triple All Things Must Pass (1973).

Aquest va ser el resorgiment d'un George Harrison que havia passat gran part dels anys 80 sense pena ni glòria. Però, a més, Cloud Nine va ser l'embrió dels Traveling Wilburys (recordem que a les sessions de Cloud Nine hi havia Jeff Lynne com a productor, a més de Jim Keltner a la bateria), i a Clud Nine ja trobem el so dels Traveling Wilburys, tot i que aquests sonaven més una mica més orgànics, per dir-ho així.

Entre els músics que van participar a Cloud Nine, a banda de Jeff Lynne i Jim Keltner, hi trobem Ringo Starr, Eric Clapton (que fa solos a That's What It Takes i Wreck of the Hesperus), Elton John i Gary Wright. La colla d'amics, vaja. Cloud Nine forma part de l'univers Wilbury juntament amb altres discos com ara Mystery Girl (1989) de Roy Orbison o Full Moon Fever (1989) de Tom Petty.

Harrison la va encertar de ple. Amb Cloud Nine va fer un disc comercial però ple d'excel·lents cançons. El so era encara una mica 80s però era un disc basat en guitarres. I feia olor de clàssic.

Els videos de Cloud Nine mostren l'humor britànic i aquella creativitat beatle. Són When We Was Fab (un meravellós homenatge a l'època beatle, amb un videoclip sensacional que va tenir la participació d'il·lustres convidats), Got My Mind Set On You, i This is Love:



divendres, 5 d’octubre del 2012

Love Me Do: 50 anys



Avui fa 50 anys que els Beatles van publicar el seu primer single: Love Me Do. Jo hi he tornat amb el pas dels anys, a revisitar la primera època dels Beatles i us recomano que feu el mateix: poseu-vos, per exemple, el seu primer LP, Please Please Me. Aquelles "cançonetes tontes" de dos minuts eren veritables obres d'orfebreria i actualment m'ho passo d'allò més bé descobrint petits tresors amagats al mig d'aquelles cançons.

Aquella primera època dels Beatles, a més, serveix per entendre el perquè de tot plegat: no va ser només per haver revolucionat el rock amb Sgt. Pepper's (tot i que sempre he pensat que ja ho van fer amb Revolver), ni per haver prefigurat el rock dels anys 70 amb el White Album (1968), ni per haver fet durant els últims dies de vida del grup un dels millors discos de la història del rock (Abbey Road). No va ser només per tot això. Eren les composicions però era l'execució.

Aquells nanos eren bons. I ho eren abans de fer el primer disc. Sentiu els directes d'Hamburg: gravacions pirates, sense trampa ni cartró, amb unes Beatles tocant borratxos durant nits senceres amb l'ajuda d'amfetamines. Per això els discos sonen com sonen: tant el treball de guitarres com les línies de baix de McCartney (el millor instrumentista del grup), com principalment les harmonies vocals.

Pel que fa a les veus, cap altre grup de la seva generació resisteix comparació. Agafeu cançons de la primera època dels Who, dels Stones, Yardbirds, Animals, tant se val: fins i tot en disc hi ha desafinades notòries. Això no passava mai amb els Beatles. Les seves harmonies vocals no tenien rival. L'execució global de les cançons era precisa. I els arranjaments eren perfectes. Però sonaven frescos, espontanis. Això marcava la diferència. I encara faltaven uns anys per a revolucionar el rock (i la cultura popular) definitivament.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Filmacions de Deep Purple fetes per Ian Gillan



Tot un document. Aquest és un recull de fragments filmats en la seva gran majoria per Ian Gillan (n'hi ha que ho estan per algun membre de l'equip Purple), i que mostren escenes casolanes del grup, principalment entre els anys 1995 i 2001. Hotels, taxis, proves de so, aeroports, etc.

Especialment emotives són les imatges en què apareix Jon Lord, recentment desaparegut, i també n'hi ha algun fragment en què podem veure Ronnie James Dio. La simpatia, generositat i bon humor d'aquests dos músics fa encara més trista la seva desaparició.

Espero que algun dia la crítica atorgui el reconeixement que mereixen els discos que Deep Purple van fer amb Steve Morse mentre Jon Lord encara era a la banda: Purpendicular (1995) i Abandon (1998). El mateix es pot dir d'aquelles gires, que sortosament van ser ben documentades amb divsersos discos i DVDs.

diumenge, 30 de setembre del 2012

Live Kisses, nou DVD de McCartney



Quan Paul McCartney va publicar Kisses On The Bottom (el disc de standards que va fer amb la banda de la Diana Krall i convidats de luxe), estava cantat que més que un disc en estudi, el que seria veritablement interessant és veure això mateix però interpretat en directe.

Live Kisses
és precisament això: un DVD de factura impecable que recrea en directe (amb els mateixos músics), el que hi havia al disc. Per als que ens agraden els standards i no ens importa que McCartney faci un disc d'aquestes característiques (que no hauria de sorprendre ningú, per cert), aquests DVD serà una delícia.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Tarkus per a orquestra i percussió japonesa

Mentre que a occident molta gent segueix ridiculitzant les grans bandes de rock progressiu dels 70 a causa dels seus excessos i megalomania (arguments en tenen, és cert), al Japó mai han deixat d'admirar les grans obres de Yes, King Crimson o EL&P i tractar-les com a clàssics del segle XX.

Tarkus, d'Emerson, Lake & Palmer, desperta una especial admiració allà i músics de primer nivell com Hiromi Uehara l'interpreten en directe.

Bé, aquí en tenim un altre exemple: Yutaka Sado dirigeix la Siena Wind Orchestra amb Eitetsu Hayashi (un mestre de la percussió tradicional japonesa que ha tocat amb la Filharmònica de Berlín), fent un Tarkus amb arranjament d'una noia de 26 anys, la Miho Kazama, sobre orquestració de Takashi Yoshimatsu. I es transmet per televisió. Quina enveja de país.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Nou disc de Marillion

Avui s'ha posat a la venda oficialment el nou disc de Marillion, Sounds That Can't Be Made. Com a mínim des que van publicar Marbles (2004), la banda de rock progressiu melòdic està en estat de gràcia, i diuen que aquest disc és el millor d'aquesta darrera època. Jo encara no l'he sentit però si fos així estem davant d'una obra excepcional.

dijous, 13 de setembre del 2012

Countdown to Extinction: edició de 20è aniversari



Megadeth han anunciat l'aparició de Countdown to Extinction: 20th Anniversary Edition.
Déu meu, com passa el temps. Recordo perfectament la sensació que tenia quan sentia Countdown to Extinction l'any 1992: sonava a nou, a fresc i a sofisticat. Guitarres molt esmolades i comprimides, bateria amb molt atac (aquell bombo), prefigurava les produccions irreals de discos com els de Pantera. A més, Megadeth és dels pocs grups que tracten bé el i no l'enterren dins un mur de guitarres sinó que li donen la importància que mereix.

Segueixo pensant que Countdown to Extinction és el millor disc de la primera època de Megadeth, per damunt del sobrevalorat Rust in Peace. És cert que Rust in Peace va donar a conèixer el grup a molta gent, en part gràcies a la participació de Megadeth a la gira Clash Of The Titans (amb Slayer, Testament i Suicidal Tendencies), de la que ja en vaig parlar al blog.

Però Countdown to Extinction és un disc més rodó. A l'època es va dir que Megadeth havien volgut ser més accessibles (i encara havia d'arribar Youthanasia, amb el single més conegut del grup: À Tout le Monde).

Aquesta edició de 20è aniversari té un primer CD que és el disc remasteritzat, i un segon CD amb un concert al San Francisco Cow Palace l'any 1992. S'haurien agraït algunes demos o versions amb solos alternatius, però és el que hi ha.



divendres, 7 de setembre del 2012

Led Zeppelin O2 en DVD oficial


Encara no ho han confirmat a la web oficial de Zeppelin, però Internet en va plena: al novembre, just a temps per al Nadal, s'editarà el DVD/CD del concert de reunió que Led Zeppelin van oferir a l'O2 de Londres l'any 2007. Ja era hora.

divendres, 24 d’agost del 2012

Tot esperant BCC III

Ja falta menys per al nou disc de Black Country Communion, "Afterglow". Sortosament sembla que el Hammond de Derek Sherinian tindrà més protagonisme i ajudarà a recrear el clàssic so Purple:

dijous, 23 d’agost del 2012

Aniversari: Keith Moon

Avui faria 66 anys el bateria més boig i perillosament simpàtic de tots els temps, Keith Moon. És un tòpic allò de "no hi haurà ningú com ell", però en el cas de Moon és més cert que mai: la seva manera de concebre i tractar l'instrument en conjunt (la bateria), era diferent de qualsevol altre bateria que hagi donat el rock:

Magical Mystery Tour restaurada



Els Beatles publicaran el proper 8 d'octubre una versió restaurada (i que inclou material inèdit) de la seva pel·lícula Magical Mystery Tour (1967).

Sempre s'ha dit que aquest va ser el gran fracàs de la carrera dels Beatles. Després d'haver fet pe·lícules divertides i comercials com A Hard Day's Night (1964) i Help! (1965), aquesta va ser acollida com una decepció, una obra menor. I en certa manera ho és, però és que no pretenia ser altra cosa.

Som l'any 1967. Paul McCartney va tenir la idea de reunir un grup d'amics, muntar en un autobús amb un equip de filmació i veure què en sortia. Era l'època de fer aquest tipus de bogeries i els Beatles tenien els diners i la llibertat per a fer una cosa com aquesta. Magical Mystery Tour ha de ser entesa com això: un divertiment.

El problema d'aquest film és que la responsabilitat era de McCartney. Si hagués estat obra de John Lennon, probablement la crítica aclamaria aquesta obra com una genialitat, un referent de l'experimentació i la lliure creativitat. És el que hi ha.

divendres, 17 d’agost del 2012

UFO


He de confessar que mai he estat un gran fan d'UFO. Els coneixia i, naturalment, coneixia Michael Schenker (a qui admiro molt com a guitarrista), però jo no sóc dels que va créixer escoltant Strangers in the Night. Per mi, senzillament, UFO no es podien comparar amb Zeppelin o Purple. Amb els anys he anant adquirint la seva discografia, especialment la més fosca, i certament hi ha coses molt interessants i músics també molt interessants, com Paul Chapman.

Però els UFO que més m'agraden són els dels darrers discos, aquells a qui ningú para atenció. Els grups dels setanta tenen la maledicció que tothom recorda la seva "època daurada", la dels discos "clàssics", aquells que van marcar l'adolescència de molta gent, però ningú es molesta a escoltar el que aquests grups han seguit fent. Els seus darrers discos mai seran prou bons a orelles del fan clàssic.

Però amb els UFO a mi no em passa això. Tot el contrari. Des que vaig adquirir You Are Here (2004), he estat incondicional de la banda de Phil Mogg. Amb aquell disc van fitxar Jason Bonham a la bateria, i també nou guitarrista, el virtuós del heavy, Vinnie Moore. Aquest home ha sorprès tothom perquè, lluny de ser el virtuós exhibicionista heavy que molts pensàvem que seria, ha demostrat ser capaç de tocar rock clàssic (i blues!), amb sentiment i bones melodies, però sempre amb aquell toc de qualitat tècnica que molt pocs tenen.

Després va venir The Monkey Puzzle (2006), amb el que van accentuar la línia blusera: aquest és un disc de rock clàssic amb arrel de blues. Fet amb ofici i bon gust. I això es va fer més clar encara amb el següent disc: The Visitor (2009). Blues, slide guitar, olor de fusta. Per mi és el millor dels darrers anys. Ara acaben de publicar Seven Deadly (2012), que segueix la bona línia dels treballs anteriors. A l'edició amb bonus tracks hi trobareu un autèntic blues gravat "amb filtre Instagram" que tanca el disc de manera brillant.

Phil Mogg, treballador incansable del rock. Aquest home canta millor a mesura que passen els anys: la seva veu va adquirint profunditat i expressivitat. Aquella manera de pronunciar les paraules. Canti el que canti te'l creus. Mai entrarà al Hall Of Fame. Morirà amb les botes posades. Com Eric Burdon. Si teniu oportunitat de veure els UFO actuals, naturalment a una sala petita, aneu-hi.

divendres, 10 d’agost del 2012

Llibre d'entrevistes amb Jimmy Page


M'encanten els llibres d'entrevistes. I aquest proper mes d'octubre es posarà a la venda un de molt especial: "Light & Shade: Conversations with Jimmy Page" (Crown, ISBN-10: 0307985717, ISBN-13: 978-0307985712).

Es tracta d'entrevistes fetes al guitarrista de Led Zeppelin per Brad Tolinski durant vint anys. Té mèrit perquè Jimmy Page ha estat tradicionalment un home de poc contacte amb la premsa (això ve de l'època de Led Zeppelin, en què el grup, empipat amb el tracte que rebia dels mitjans de comunicació, especialment els britànics), va decidir no parlar pràcticament amb periodistes. Però ara ja fa anys que Page es troba còmode en el paper de llegenda viva del rock i és possible que en els darrers temps hagi estat més fàcil fer-lo parlar.

Actualment Page és un simpàtic i adorable senyor de cabells platejats que, si hom té sort, t'explicarà alguna anècdota i sense pels a la llengua parlarà amb humilitat del seu passat. És el que podem veure al film documental It Might Get Loud.

Però cal recordar que Jimmy Page va ser durant els anys setanta un personatge fosc. No com Blackmore, no. Fosc de veritat. Que feia por. Introvertit, salvatge, apassionat per l'ocultisme (no com a un simple hobby: aquest home té una relació molt especial amb Aleister Crowley fins al punt d'haver comprat una casa seva).

Page, l'home que va ser notícia perquè l'any 1977 concedí una llarga entrevista a un afortunat periodista, Steven Rosen, per a Guitar Player. Aquest és l'home sobre el que es fa el llibre. Esperem que la publicació estigui a l'alçada de la llegenda.

diumenge, 5 d’agost del 2012

The Piper At The Gates Of Dawn: 45 anys


Avui fa 45 anys que es va publicar el disc de debut de Pink Floyd, The Piper At The Gates Of Dawn (1967), considerat per molts com el disc més important del pop-rock juntament amb el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), publicat el mateix any (de fet els joves Floyd i els consagrats Beatles es van conèixer personalment mentre enregistraven els seus respectius discos a diferents dependències dels llegendaris estudis Abbey Road).

S'han escrit rius de tinta, tant divulgatius com acadèmics, sobre aquest disc seminal. La seva influència perdura encara actualment. M'estalviaré els detalls sobre edicions, mescles i outtakes.

Els Pink Floyd que van fer aquell primer disc eren una banda comandada pel geni de Syd Barrett (1946-2006). Barrett va començar una espiral d'LSD que va propiciar una explosió creativa però que el va anar allunyant de la realitat i, en darrer terme, li provocà greus conseqüències mentals, forçant el seu allunyament de la música i una vida de solitud i reclusió.

El curiós és que Pink Floyd eren una banda dual: mentre que en directe es dedicaven a fer llargs desenvolupaments instrumentals destinats a crear ambients en consonància amb el seu pioner light show psicodèlic, en estudi van saber canalitzar i sintetitzar això en forma de cançons curtes, petits concentrats de creativitat pop psicodèlica amb aquell deliciós equilibri genuïnament britànic entre formalitat i excentricitat. Només una cançó de The Piper At The Gates Of Dawn, la instrumental "Interstellar Overdrive", amb gairebé 10 minuts de durada, reflecteix el que els Pink Floyd de Syd Barrett feien en directe.

Barret també ens va deixar uns sensacionals singles de la mateixa època de The Piper At The Gates Of Dawn, però que es van editar per separat: "Arnold Layne", "Candy and a Currant Bun", "See Emily Play", i "Apples and Oranges", totes igual de bones o millors que les caçons que trobem a The Piper At The Gates Of Dawn.

Si algú encara no coneix aquest disc, o no s'hi ha interessat perquè pensava que hi trobaria un grup de penjats fent sorolls en ple viatge psicodèlic, s'equivoca de ple. The Piper At The Gates Of Dawn és una peça d'orfebreria, treballada al detall, exquisida i imaginativa. Tot el pop britànic (com a mínim), des de Bowie fins a The Cure, està en deute, en major o menor grau, amb els Floyd de Syd Barrett i el seu The Piper At The Gates Of Dawn.



dimecres, 1 d’agost del 2012

Talk Talk


Hi ha grups que neixen tenint una personalitat pròpia, un caràcter fort, però que quan assoleixen un cert èxit i entren dins dels engranatges de la indústria musical, són domesticats i modelats de manera que acaben sent un producte que té poc a veure amb aquell grup fresc i original que van ser. Això és un cas paradigmàtic en el món del rock. Talk Talk van ser just el contrari.

El moment clau en la carrera de Talk Talk és l'entrada de Tim Friese-Greene. Amb ell, Mark Hollis troba el seu Paul McCartney i el tàndem poc a poc començarà a donar els seus fruits. Friese-Greene aporta un gran coneixement de la teoria musical, uns arranjaments i un treball de l'harmonia fora de l'abast d'un grup qualsevol de pop-rock.

La de Talk Talk és una trajectòria d'exploració. Disc a disc, Mark Hollis i Tim Friese-Greene es van anar endinsant dins de territori experimental, seguint una direcció clarament establerta, una línia ben definida, i portant la seva missió fins a les darreres conseqüències. Viatge cap al centre del sol.

Els britànics van ser fitxats per EMI com a un grup de pop-rock elegant i melòdic, entre Duran Duran, Bryan Ferry i Spanadu Ballet. El grup va fer un primer disc, The Party's Over (1982), que tenia cançons com el single Today, en una línia comercial i accessible, amb bateries elèctriques i teclats. Després va venir It's My Life (1984).

The Colour of Spring (1986) és el disc més equilibrat del grup: encara no han deixat de fer pop-rock comercial i accessible però encara no s'han convertit en un taller d'experimentació musical i sonora.

De la gira de The Colour of Spring tenim dos documents: el disc "London 1986" i el DVD "Live at Montreux 1986". El grup no va tornar a tocar sobre un escenari: davant la impossibilitat de reproduir en directe el que van fer als discos posteriors a The Colour of Spring, la banda va decidir deixar de fer gires. Salvant les distàncies, als Beatles els havia passat el mateix l'any 1967.

El cim creatiu de Talk Talk va arribar amb Spirit of Eden (1988) i amb el seu successor, Laughing Stock (1991), que va ser el darrer disc del grup. A Spirit of Eden ja no hi ha quatre músics: ens trobem una riquesa instrumental sorprenent (oboè, clarinet, trompeta, volí...). L'inici del disc, amb una nota solitària de trompeta, seguida d'una successió d'acords del conjunt dels músics (una petita joia d'harmonia), i una nota de guitarra elèctrica distorsionada, és tota una declaració de principis. Encara no existia Radiohead (la comparació és insultant, ho sé).

Talk Talk van cometre un suïcidi comercial lent i anunciat. Executat amb decisió i fermesa, i amb la complicitat d'Erik Satie, Miles Davis, King Crimson, Debussy o Brian Eno.

Eren uns freaks. Sentiu Spirit Of Eden. Som l'any 1988. EMI els havia donat un gran pressupost en un intent de fer que els britànics tornessin a produir un disc supervendes. I allà estan els Talk Talk, amb les guitarres acústiques, l'oboè, les elèctriques amb aquell so que sembla que sents com els electrons van passant pels fils de coure i els circuits, els orgues Hammond, el contrabaix i els acords dissonants. Frank Zappa en diria "No comercial potential".

Un so orgànic, allunyat absolutament del món de sintetitzadors i bateries elèctriques d'aquell moment. En això van ser precursors del que va passar als anys 90, amb el retorn al so vintage (però per mi, Talk Talk segueixen sent 100% anys 80 i reconec que no en puc donar una explicació satisfactòria).

Durant la gravació de Spirit of Eden van començar els problemes amb EMI. La discogràfica va acabar demandant el grup per no haver satisfet les expectatives comercials amb el disc. El cas va ser arxivat. Naturalment, no hi va haver gira de Spirit of Eden.

Ja alliberats del contracte amb EMI, l'any 1990 van posar el punt final a la seva carrera enregistrant Laughing Stock (1991), editat de manera significativa per la llegendària discogràfica de jazz Verve (Polydor). Laughing Stock no feia altra cosa que continuar el que ja havia quedat clar amb Spirit of Eden. Lluny quedaven els singles d'èxit i el pop comercial. Talk Talk s'havien consolidat com a factoria experimental, a cavall entre el jazz, el rock més contemplatiu i la música contemporània d'avantguarda.

No hi va haver una separació formal del grup, ni cap disputa o baralla entre els seus membres. Talk Talk simplement havien arribat allà on havien d'arribar. Havien assolit el seu objectiu. Hollis va voler dedicar-se a la seva família i el grup va deixar de funcionar. Tot i això, els seus recopilatoris han seguit tenint vendes sorprenents i la reputació del grup, especialment al Regne Unit, segueix intacta. I tot bon coneixedor del panorama musical des dels anys 90 sap que l'ombra de Talk Talk és molt allargada.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Bianciotto: "El rock’n’roll que apassiona i enalteix"

En Jordi Bianciotto, un dels millors periodistes musicals que tenim (jo el segueixo des que escrivia a Popular 1), ha publicat un bon article sobre el darrer concert que Springsteen va fer a Barcelona. Fins i tot si no sou grans fans del Boss (jo no ho sóc), val la pena llegir-lo: "El rock’n’roll que apassiona i enalteix".
En un moment en què els xous busquen el més difícil encara, va Bruce Springsteen amb la seva E Street Band i omple, o gairebé, dues nits l’Estadi Olímpic, el 17 i 18 de maig. Una tropa de tipus de 60 anys tocant rock’n’roll amb vistes a Elvis Presley, Phil Spector, el folk de Woody Guthrie, el soul de Stax Records...

Screaming For Vengeance, edició de 30è aniversari



Sí, m'he sentit molt vell quan he sabut que Judas Priest han preparat una edició del "Screaming For Vengeance Special 30th Anniversary Edition" (CD/DVD). L'edició d'aniversari inclou temes en directe i un DVD amb un concert a San Bernadino CA, l'any 1983.

Ara en quatre línies no sintetitzaré la importància que Judas Priest tenen dins del rock però sí que vull destacar Screaming For Vengeance com a disc sòlid, sense febleses, una gran col·lecció de cançons a càrrec d'un grup en el seu moment més àlgid. En aquella època Judas estaven establint els estàndards del heavy metal però discos com aquest, amb els anys, han esdevingut obres de rock clàssic.

Des del seu inici, amb una de les millors introduccions de disc que recordo, passant per Electric Eye, Riding On The Wind o You've Got Another Thing Coming. Un gran disc.

diumenge, 22 de juliol del 2012

El DVD de Muddy Waters i els Rolling Stones



Finalment s'ha editat "Muddy Waters and the Rolling Stones: Live at the Checkerboard Lounge 1981 on 8th July 2012".

Els fans dels Stones coneixen bé aquesta filmació, fragments de la qual han aparegut sempre aquí i allà. L'àudio també ha estat fàcil de trobar en CDs pirates, però ara per primer cop tenim la filmació original sencera i restaurada. La història és senzilla: l'any 1981, durant la gira de Tattoo You, els Stones van aprofitar un dia lliure per anar a veure Muddy Wayers, de qui agafen el nom els Stones, i que aquella nit també tocava a Chicago. Es va arranjar la cosa per tal que toquessin algunes cançons plegats.

La filmació té un valor principalment documental, no només pel que fa a la música. Per exemple, l'entrada dels Stones (taula reservada a primera fila), al "garito" on està tocant el Muddy, és de pel·lícula. La Memphis Mafia no ho hauria escenificat millor. Bé, sí.

Era l'època en què la gent podia seure a un bar de Chicago i fumar mentre mirava com toca just davant seu el gran Muddy Waters.

Speak Of The Devil en DVD



Quan Randy Rhoads va morir, Ozzy va publicar un doble en directe amb el gran Brad Gillis a la guitarra. Aquest disc es va anomenar "Speak Of The Devil" (1982) i estava format únicament per cançons de l'època de Black Sabbath. Durant molts anys s'ha considerat, irònicament, el millor disc en directe de Black Sabbath. Amb raó.

Ara s'ha editat un DVD d'Ozzy anomenat "Speak Of The Devil". Això no és l'equivalent al famós doble disc en directe, sinó una filmació de la mateixa gira. Inclou el repertori habitual d'Ozzy en aquella època: cançons dels seus dos discos en solitari i clàssics de Black Sabbath. La resta del grup era format per Rudy Sarzo (baix), Tommy Aldridge (bateria) i Don Airey (teclats). Un gran directe.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Ha mort Jon Lord


El món de la música està de dol (i portem una temporada molt dolenta). Jon Lord, compositor i teclista, més conegut per haver format part de Deep Purple i Whitesnake, ha mort a conseqüència d'un càncer de pàncrees.

Em resulta molt difícil resumir en quatre línies l'aportació d'aquest monstre a la música popular del segle XX. Aquest home va definir la manera d'utilitzar l'orgue Hammond en el rock. No només a nivell estilístic sinó també sonor: ell va decidir prescindir del sistema de so que té incorporat el Hammond i passar el senyal a través d'un amplificador de guitarra Marshall (amb la seva distorsió). El resultat és el que podem sentir a Made In Japan, aquella inimitable barreja de guitarra i orgue que tants grups han replicat.

Lord va ser membre fundador de Deep Purple i va participar a totes les encarnacions de la banda fins que l'any 2002 va anunciar que abandonava el grup per a dedicar-se a la música d'una manera més relaxada, especialment pel que fa a les continuades gires mundials.

Durant els anys que Deep Purple van deixar d'existir (entre el 1977 i el 1984), Lord va formar part de l'etapa daurada d'una altra de les grans bandes de rock clàssic: Whitesnake. Discos com Trouble (1978), Ready an' Willing (1980) o el doble en directe Live...in the Heart of the City (1978-80), formen part de la discografia essencial del rock.

1984 fou l'any de la reunió de Deep Purple i Lord va sortir de Whitesnake (que es convertirien en un grup comercial i supervendes, allunyant del so blues rock de l'etapa clàssica), per tornar al seu antic grup. Amb Purple va fer grans discos, especialment Perfect Strangers (1984) però a mi m'agrada reivindicar el seus últims treballs amb els Deep Purple de Steve Morse: Purpendicular (1995) i Abandon (1998) són excel·lents discos de rock clàssic de la vella escola, amb un talent i un ofici pràcticament impossibles de trobar actualment.

Al mig queden les seves obres orquestrals i una discografia que permet anar descobrint petits tresors amagats.

Lord, igual com Ronnie James Dio, serà recordat no només pel seu llegat musical sinó per ser un autèntic gentleman, sobri i cordial. Cap altre teclista hagués estat capaç de suportar Ritchie Blackmore tants anys.

En el moment de la seva mort m'han vingut al cap dues coses. La primera és l'intent fallit, que va tenir lloc fa pocs anys, de reunir els Deep Purple de Burn: David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord i Ian Paice. Tots hi estaven d'acord però la cosa no va funcionar. Un altre dia en parlarem.

L'altra és el que jo més m'estimo de Jon Lord. Aquests dies molta gent rescatarà de l'armari discos com Machine Head (1971), Made in Japan (1972) o Ready an' Willing (1980), però si voleu sentir un Jon Lord creatiu, fresc i imaginatiu com mai, feu-me cas i localitzeu un disc enregistrat en directe durant la primera època de Deep Purple: Scandinavian Nights, reeditat com a Live in Stockholm l'any 2003. En aquella època, Deep Purple feien veritables jam sessions en directe, amb llargs desenvolupaments instrumentals improvisats, i és en aquests passatges quan Jon Lord es treia de la màniga variacions de Chopin o Duke Ellington, a ritme de boogie frenètic. Impagable. Descansi en pau.

dissabte, 14 de juliol del 2012

Fletxa Negra a Can Jordi

Ahir vam viure una gran nit de space rock a Can Jordi. El veterà multi-instrumentista, luthier i cantautor, Pere Vergés, al capdavant dels Fletxa Negra, ens va portar de viatge a un lloc perdut entre els clubs de blues de Chicago i el festival de Woodstock. Sense moure'ns de Can Jordi.

Gran part del concert el fa amb una guitarra acústica, a la qual hi ha incorporat una pastilla, i el senyal de la guitarra passa per una pedalera Boss (i un delay digital), que en Pere manipula al mig de la batalla sonora amb la naturalitat amb què s'agafa un llapis. També va utilitzar una flaüta, va fer sonar un gran cargol de mar, i va treure un instrument de corda que admeto que no havia vist mai, format per tres màstils (entre un berimbau i un violí), i que es toca amb arc.

Quan veus en Pere saps que estàs davant d'un dels grans. No perquè sigui un virtuós o un gran cantant. En Pere té molt d'ofici però jo em refereixo a una altra cosa. Quelcom que és difícil d'explicar. Hi ha gent que ho té i n'hi ha que no ho té. Em va fer recordar la nit que vaig veure Eric Burdon, que va començar el concert amb un blues sobri i auster i quan va cantar les dues primeres frases jo ja sabia que estava presenciant una cosa excepcional.


IMG_3322 1280


IMG_3256 1280



dissabte, 30 de juny del 2012

Discos que ens van treure dels 80: Frizzle Fry



Reprenem la sèrie de "Discos que ens van treure dels 80" i en aquesta ocasió és el torn del Frizzle Fry (1990) dels inimitables Primus.

Abans que res, hauríem de recordar què sonava a la ràdio l'any 1990: Gloria Estefan, Tracy Chapman, MC Hammer, Celine Dion, Suzanne Vega, New Kids on the Block, Mariah Carey, Pet Shop Boys i Whitney Houston. Actualment qualsevol anunci de Fanta pot tenir música de Pantera, però en aquella època Anthrax, Iron Maiden, Slayer, Tesla o Megadeth, que també van publicar disc l'any 90, no sonaven a la ràdio o apareixien a la TV ni per casualitat. Convé recordar-ho.

I va ser en aquest panorama que van aparèixer els Primus. El seu primer disc va ser un directe (el meravellós Suck on This), però havia passat absolutament desapercebut, especialment a casa nostra. El seu primer disc d'estudi, doncs, va ser Frizzle Fry. Mai s'havia sentit res similar ni de lluny al que feia aquest trio, liderats per un baixista (Les Claypool) que tocava el seu instrument com qui toca un ukelele i cantava d'aquella manera que em veig incapaç de descriure, un guitarrista (Larry LaLonde) que es movia entre el metal i la psicodèlia (ha de ser molt difícil ser guitarrista a Primus), i un bateria (Tim "Herb" Alexander) contundent i detallista alhora. Tot ells amb una gran tècnica però amb una estètica que semblava sortida d'un còmic. I naturalment aquelles grans lletres que mostraven la gran capacitat narrativa i el ric imaginari personal de Les Claypool, on el mar i la pesca hi són sempre presents.

Aquesta gent ho tenien clar. No van haver de trobar el seu so. No van haver de madurar. Ja eren Primus tal com els coneixem. I el seu disc de debut estava farcit de grans clàssics que encara ara sonen en directe. I tenia un petit homenatge a Rush. I aquella portada! Tot això, l'any 1990, era glòria.



divendres, 29 de juny del 2012

Soap&Skin

He de dir que fa temps que vaig sentir alguna cosa d'aquesta noia però no hi vaig parar l'atenció que mereix. El Sr. Jordi A., com sempre, em fa arribar coses interessants i ha estat ell qui m'ha fet notar el caràcter desconcertant d'aquesta cantant austríaca que es diu Anja Plaschg però actua sota el nom de Soap&Skin:

La nena "tant es casca una versió ben original i potent d'un blues del Robert Johnson, com li dóna per rescatar allò del "Voyage Voyage" dels 80, o ajuntar-se amb uns tals Nino Aus Wien per a perpretar la pitjor versió de Dylan des de les que feia el Shatner als anys 60, i mentrestant va deixant peces d'orfebreria pròpies com aquest "Wonder":







dissabte, 23 de juny del 2012

Una de Sant Joan

Perfect Pair - The Guitar Player Club, L'Hospitalet (Barcelona), 31 mar. 2000

No m'agraden els petards. Són desagradables i no tenen res a veure amb l'ancestral celebració del solstici d'estiu i els seus rituals vinculats al foc. Res. Els petards són pur soroll. Cap contingut estètic, cap transcendència. Pam i ja està. Són una cosa molt primària.

Al meu cosí Eduard tampoc li agraden. Gens ni mica. Durant molts anys, quan jo vivia a Barcelona i tocava amb ell al llegendari grup que dóna nom a aquest blog, el que fèiem era planificar un assaig o una sessió de gravació just la nit de Sant Joan. Ens ho passàvem molt bé. A més, és l'única nit de l'any que pots assassinar algú sense por que se senti el tret de la pistola.

Celebrem-ho recordant aquesta versió del Brilliant (una de les meves cançons més freaks). És increïble que toquéssim això en directe (i que la gent ho escoltés):

divendres, 22 de juny del 2012

ABWH



Ara ja ningú recorda els Yes. A la gent, com a molt li resulta familiar la cançó Owner of a Lonely Heart. I actualment els Yes són una paròdia d'ells mateixos, arrossegant pel món el nom i el prestigi del grup amb un imitador (literalment) com a cantant, i fent gires per circuits de segona.

Però hi va haver un temps en què Yes eren molt grans. Banda d'estadis. La formació clàssica de Yes es va mantenir sense gairebé cap canvi durant els setanta però quan va arribar el 1980 van fitxar el guitarrista Trevor Rabin i van canviar el seu so (com tants altres grups van fer a l'època): van passar del barroc progressiu a un pop tècnic més americanitzat i radio-friendly (Owner of a Lonely Heart). Amb èxit.

Però l'any 1989, la veu de Yes, Jon Anderson, va pensar que havia arribat el moment d'una reunió dels Yes clàssics. Ja hi havia uns Yes en funcionament (els de Trevor Rabin) i dins d'aquests Yes hi havia Chris Squire, baixista original i co-propietari dels drets del nom del grup. Si ell no ho acceptava, els altres Yes (els originals, per dir-ho ràpid), no podien fer servir el nom de Yes.

I és així com va sorgir Anderson Bruford Wakeman Howe: de la impossibilitat de dir-se Yes. Però necessitaven un baixista (Chris Squire estava amb "els altres Yes"). L'escollit fou el gran Tony Levin, que havia estat durant els anys 80 amb Bill Bruford a King Crimson.

ABWH van fer un primer disc homònim), i de la seva gira en va sortir un doble disc i vídeo en directe (amb Jeff Berlin al baix degut a una malaltia de Tony Levin): An Evening of Yes Music Plus. Aquest directe és molt curiós perquè posa so dels anys 80 al repertori dels Yes dels anys 70. I funciona! Jo no hi vaig poder anar però encara recordo els preciosos cartells amb il·lustracions de Roger Dean enganxats pels carrers de Barcelona.

ABWH anaven a fer un segon disc (corren molts pirates amb outtakes), però va arribar una mena de reconciliació entre les dues famílies Yes i això va propiciar l'edició del disc Union (i la seva gira, també coneguda com el gran circ dels Yes). Però d'això ja en parlarem un altre dia, que la telenovel·la es fa massa llarga.

Per cert: aquella roba!



dijous, 7 de juny del 2012

Album de culte: "Ringo" (1973)


Una de les joies més desconegudes de l'univers beatle és aquest disc: "
Ringo" (1973). El simpàtic bateria dels beatles havia fet un parell de discos d'estil retro però es pot dir que aquest va ser el seu primer disc de rock en solitari. Per a l'ocasió va demanar "una petita ajuda als seus amics" (ho sé, el joc de paraules era fàcil), i no hi ha dubte que va obtenir resposta.

La llista de músics que van participar a les sessions del disc és un autèntic luxe i mai podrà ser superada. A més, això no va ser una cosa planificada als despatxos de cap discogràfica, sinó que aquesta gent eren amics: Vini Poncia (un habitual als discos del beatle), Marc Bolan (ni més ni menys), Steve Cropper (Booker T. & the M.G.'s), Klaus Voormann (una llegenda: amic dels Beatles des dels inicis a Hamburg, baixista, gran fotògraf i dissenyador gràfic), Robbie Robertson, Levon Helm, Rick Danko i Garth Hudson (tots quatre The Band), David Bromberg, Billy Preston (una altra llegenda dels teclats i que va conèixer els Beatles a les sessions de Let It Be), Nicky Hopkins (un altre pes pesant del rock britànic), James Booker, Stephen Stills (Buffalo Springfield, Crosby, Stills & Nash [and Young]), Gary Wright, Jim Keltner (una altra llegenda: bateria d'infinitat d'artistes, entre ells molts dels Beatles en solitari i els Traveling Wilburys), Milt Holland, Bobby Keys (el conegut saxo, per exemple, de dels Rolling Stones)
Tom Scott (músic de sessió d'infinitat d'artistes), Jim Horn, Jack Nitzsche, Harry Nilsson (present a totes les festes), Paul McCartney, John Lennon i George Harrison.

Els altres Beatles van contribuir al disc amb composicions i interpretacions però en cap moment toquen els quatre en la mateixa cançó. Això és el més semblant que hi va haver a una reunió dels Beatles (si exceptuem, naturalment, les sessions de l'Anthology).

La versió en vinil era una veritable meravella. Et podies passar una bona estona observant els detalls i els personatges que hi apareixen, de manera semblant a la portada del Sgt. Pepper's. I a l'interior hi havia un llibret amb les lletres de les cançons i per a cadascuna d'elles hi havia una litografia de Klaus Voormann. Tot plegat s'ha mantingut a les edicions en CD però naturalment, en miniatura.

Però no són els grans noms el que fa bo aquest disc. Les composicions són sensacionals i les interpretacions són impecables. I més important que tot això és un ingredient difícil de descriure. És un ambient. Una sensació. Inclou dosis d'optimisme, experimentació i creativitat). Ja dic que no és fàcil de descriure. Només el trobem en alguns discos dels Beatles o alguna obra dels Monty Python. L'última vegada que el vaig detectar va ser als discos dels Traveling Wilburys. Irrepetible.

Sempre m'he preguntat si s'ha conservat més material d'aquestes sessions: preses alternatives, assajos, temes descartats, etc. Això, sens dubte, mereixeria una edició de luxe.

Sentiu I'm The Greatest, que obre el disc, composta per John Lennon. Atenció als músics d'aquesta cançó: Ringo Starr (bateria i veu), John Lennon (segones veus i piano), George Harrison (guitarra), Klaus Voormann (baix) i Billy Preston (orgue):

Documental: Honeyboy and the History of the Blues

S'ha publicat el DVD del documental "Honeyboy and the History of the Blues", dedicat a la vida David ‘Honeyboy’ Edwards, anomenat The Last of the Great Mississippi Delta Bluesmen. Al documental hi participa gent com Joe Perry i Keith Richards, i és que aquest home va conèixer Robert Johnson i Charlie Patton (!).

Honeyboy es va mantenir en actiu fins que va morir l'any passat, havent-nos deixat la seva autobiografia "The World Don't Owe Me Nothing: The Life and Times of Delta Bluesman Honeyboy Edwards".



Honeyboy and the History of the Blues from Producer Rob Perkins on Vimeo.

dimarts, 5 de juny del 2012

King Of Dreams acústic

Una altra de prova per al repertori acústic: King Of Dreams, un títol fosc i poc conegut de Deep Purple (1990) transformat en un blues:

dilluns, 4 de juny del 2012

U. K. (1978)



U. K. Aquest va ser veritablement un súper grup. Amb músics de luxe. Poques vegades funcionen els projectes com aquest, dissenyats en laboratori, i en aquesta ocasió la cosa només va durar un disc (després la formació va canviar).

Que no s'espantin els alèrgics al rock progressiu dels 70. Tot i que aquest grup estava format per quatre de les vaques sagrades del gènere, van tenir el talent i l'encert de no caure en els excessos que a vegades caracteritzaren alguns discos de l'època daurada del prog rock.

En aquest cas, naturalment que hi ha temps, compassos i estructures complexes, però tot està al servei d'exquisides melodies i composicions variades que fan que el disc "entri" molt bé.

Recordem que aquí es van ajuntar Bill Bruford (un dels bateries més creatius i tècnics que ha donat el rock, que s'havia format dins del jazz, i que havia estat a Yes i King Crimson). També hi havia John Wetton, que havia estat amb Bruford a King Crimson, i que en aquest disc va fer un treball vocal excel·lent. També hi havia el teclista i violinista Eddie Jobson (Crimson, Zappa, Jethro Tull), i el geni de les sis cordes Allan Holdsworth.

Tots van estar a l'alçada de les expectatives i en aquesta ocasió el dream team fa facturar una obra mestra però que té l'encant dels discos de culte, perduts en la foscor i la decadència de finals dels 70.

dijous, 31 de maig del 2012

dimecres, 30 de maig del 2012

I Won't Back Down, acústic

Estic fent proves de repertori per a tocar en format acústic. Vull veure com queda i també comprovar si sóc capaç de tocar i cantar cada títol amb certa comoditat. La idea seria fer algun concert amb un repertori i un ventall estilístic més ampli que el d'Illinois Central i amb alguns amics que m'hi vulguin acompanyar. Podríem incloure una mica de folk, versions acústiques de Pink Floyd i Led Zeppelin, o coses com aquest I Won't Back Down de Tom Petty:

dilluns, 28 de maig del 2012

Soundgarden > Badmotorfinger

No ho sembla però ja fa més de vint anys que va aparèixer Badmotorfinger (i això em fa sentir mooooolt vell). Actualment pot semblar difícil d'entendre però en aquella època l'aparició de discos com aquest eren una veritable entrada d'aire fresc.

A inicis dels anys 90 encara hi havia la ressaca dels pitjors defectes i excessos dels anys 80. Encara retronaven les produccions grandiloqüents, amb aquelles reverbs, aquells teclats, on semblava que tothom volia jugar a ser Phil Spector. Aquells videoclips de Whitesnake, tant de maquillatge i perruqueria... I aleshores apareixen bandes com aquesta, que beuen del rock dur clàssic però sense ser barroques. A mig camí entre Black Sabbath i el punk, però sense aquella cosa postissa i fàcil de Nirvana (sé que em guanyaré alguns retrets per dir-ho).

1991 i Soundgarden van i deixen caure aquest disc, amb la seva complexitat rítmica, amb la seva agressivitat calculada, amb un so cru però treballat. Allò va fer un impacte. Van publicar el disc i van sortir de gira com a teloners de Guns N' Roses a la gira del Use Your Illusion. Imagineu-vos: Axl Rose en plena megalomania decadent (ja aleshores), cantant November Rain al piano i fent evident l'eternitat que separava tot allò de l'Appetite For Destruction. Compareu-ho amb el que oferien els teloners:





dissabte, 26 de maig del 2012

You Gotta Move


L'altre dia hi vaig pensar i aquesta tarda he aprofitat una estona per a fer aquesta versió del famós blues de Fred McDowell i el reverend Gary Davis, You Gotta Move.

N'he fet un arranjament que incorpora una progressió d'acords que no hi és a l'original i també algun acord menor. Pràcticament tot han estat primeres preses (amb les seves imprecisions). Tant de bo algun dia la puguem tocar amb Illinois Central.

La lletra que es van treure de la màniga aquests dos simpàtics personatges pertany a la temàtica fatalista i relativa al caràcter passatger i fugaç de la nostra existència. Una mica com la gent de del Barroc (molt alegres també), ens recorden que només som carn i ossos, i que en qualsevol moment la cosa s'acaba: quan el Senyor diu que és l'hora, és l'hora:
You may be high
You may be low
You may be rich, child
You may be po'
But when the Lord gets ready
You've got to move
Simpàtics, oi?

Bruce Springsteen parla

El Sr. Jordi A. m'ha fet arribar aquest sensacional document. És una xerrada de gairebé una hora de durada, que Springsteen va oferir el passat 15 de març en el marc de la South By Southwest Conference, a Austin, TX.

Springsteen bàsicament repassa les seves arrels musicals, fa homenatge als músics que l'han precedit (les seves influències), però el que fa, de fet, és un comentari personal a la història de la música popular del segle XX i ho fa amb encert, amb bon humor, amb humilitat (ningú ha inventat res), i parlant clar.

Especialment emotiu (i sorprenent!) és el fragment que dedica als Animals d'Eric Burdon. I al llarg de la xerrada, de tant en tant agafa la guitarra per tal de fer més didàctic el discurs i poder explicar coses que senzillament s'han de sentir.

Per cert, a la web de la revista Rolling Stone tenen la transcripció íntegra del discurs.

dimecres, 23 de maig del 2012

Una de pirates



Ja fa dies que de tant en tant penjo alguna foto d'un disc pirata, preferiblement de Led Zeppelin, a Instagram. Però avui, mantenint una conversa amb en Lluís Ridao via Twitter, hem recordat l'època daurada dels bootlegs. Des dels vinils fins als CDs. Des de les edicions numerades (n'hi havia que estaven numerades a la funda i n'hi havia que ho estaven al propi vinil), fins als impersonals CD-R actuals.

Les portades. Igual com els ha passat als discos normals, els pirates també han perdut el valor del seu disseny gràfic. Actualment amb Photoshop i un parell de fotos tretes d'Internet ja pots fer una tirada de CDs. Abans hi havia vinils pirates amb unes il·lustracions, sí, d'il·lustrador, que eren una absoluta meravella. Actualment no tinc la meva col·lecció de vinils a casa però algun dia en penjaré alguna d'aquelles portades. recordo un pirata de Zeppelin, "Mudslide" (primera edició, una joia per a qualsevol expert en Zeppelin), que a la portada tenia enganxada una foto (sí, sí, paper fotogràfic), de Robert Plant!

I les botigues. Abans hi havia les botigues mainstream de discos, i les especialitzades en pirates. Després, les botigues normals, veient que el negoci anava baixant, es van apuntar al tema dels pirates. A Barcelona n'hi havia de llegendàries. N'hi havia una petiteta (no en recordo el nom) al carrer del Carme, on jo hi havia comprat coses que mai més he vist ni en llibres. Una vegada, jo era un tendre preadolescent, vaig anar allà i hi vaig sortir amb un gloriós pirata de Jethro Tull (portada blava amb un dibuix tipus còmic de l'Ian Anderson sobre una cama. A pocs metres de la botiga em van venir a trobar tres nanos (que segurament no tenien més de disset anys però em passaven dos pams), i amablement em van obligar a desfer-me del meu vinil :-( Aleshores a la Barcelona preturística passaven aquestes coses.

També hi havia una altra botiga mítica: Papermusik, situada al carrer de la Riera Baixa. Allà, a més de discos pirates selectes, hi havia molta revista (per això la botiga es deia com es deia). Revistes, posters, postals, memorabilia diversa que a l'època preinternet era una total luxúria. Allà vaig comprar, per exemple, un vinil amb outtakes dels primers Pink Floyd, principalment època Syd Barrett (és on vaig sentir per primera vegada "Scream Thy Last Scream".

I les fires del disc de col·leccionista, les subhastes d'en Jordi Tardà...

En una altra ocasió parlaré dels pirates (i la seva bibliografia) de Led Zeppelin.


dissabte, 19 de maig del 2012

Ha mort Dietrich Fischer-Dieskau



El món de l'òpera està de dol. Podrós, elegant i precís, Dietrich Fischer-Dieskau fou dels més grans barítons de la segona meitat del segle XX, i un especialista en lieder (a més de musicòleg i autor de diversos llibres).

Serà recordat principalment per les seves interpretacions de Wagner, Schubert i Mahler, però jo tinc un especial afecte per un disc menys conegut: "Famous Duets", una costellada que va fer amb un altre gegant, Carlo Bergonzi:

diumenge, 13 de maig del 2012

Nou disc de Kreator: Phantom Antichrist

Kreator tenen nou disc. Aquesta banda em cau bé perquè malgrat formar part de la fornada de pioners del thrash metal de principis dels anys 80, mai han arribat a tenir la fama i difusió d'altres grups de la mateixa generació.

Fidels a un thrash metal sobri i auster en la línia de Slayer, han fugit de les concessions comercials d'una sonoritat més accessible com han fet Megadeth, Metallica i Anthrax, i per això segueixen sent un grup de culte. Els seus darrers discos, Violent Revolution (2001), Enemy of God (2005) i Hordes of Chaos (2009), han mantingut un molt bon nivell. Esperem el mateix d'aquest Phantom Antichrist.



dilluns, 7 de maig del 2012

Li agrada el metal


Fa temps vaig llegir (no recordo on era), que a Lady Gaga li agraden Saxon. I ara el Charlie Benante (Anthrax) ha penjat al seu Facebook aquesta foto i diu "Hahahaha, She's wearing the Shirt I gave her, Love to GaGa- Charlie". Ves per on.

dilluns, 30 d’abril del 2012

Dia Mundial del Jazz

"Al novembre del 2011, durant la Conferència General de la UNESCO, la comunitat internacional va proclamar el 30 d'abril com a "Dia Internacional de Jazz". El Dia té com a objectiu sensibilitzar la comunitat internacional sobre les virtuts del jazz com a eina educativa, i com a força per a la pau, la unitat, el diàleg i la cooperació reforçada entre la gent. Molts governs, organitzacions de la societat civil, institucions educatives, i ciutadans particulars que actualment participen en la promoció del jazz podran aprofitar l'oportunitat per a fomentar una major apreciació no només per a la música, sinó també per la contribució que pot aportar a la construcció de societats més inclusives".

dijous, 26 d’abril del 2012

Beatles: "The Lost Concert"

Ha aparegut el material original de la filmació que es va fer del primer concert que van oferir els Beatles quan van arribar als Estats Units, inicialment pensat per a projectar-se a les sales. "The Lost Concert", que es projectarà en algunes sales de cinema i teatres nordamericans, inclou el concert sencer al Washington Coliseum. Que ningú esperi llargs repertoris: els concerts d'aquella època eren molt curts. L'edició inclou un breu documental amb periodistes i gent com Chuck Berry, Steven Tyler, Joe Perry, i segurament complementarà aquell documental del 1991 anomenat The First U.S. Visit.

La gent no es fa idea del mèrit que suposava actuar en directe en les condicions tècniques i de so del 1964, sense monitors (és a dir, els bafles que es posen encarats cap als músics per tal que puguin sentir el que estan tocant), sense pedals d'afinació per a guitarres i baix, sense efectes de guitarra (compressors, sustain....). A anys llum del que és actualment un concert de rock. A mitja actuació els mateixos Beatles agafen els instruments i amplificadors, i els mouen 180º de tal manera que el públic que fins aquell moment tenien al darrere pugui veure la segona part del concert amb els Beatles de cara. El que deia: una altra època.

I ara que parlem dels primers Beatles vull remarcar l'alt nivell de les seves execucions vocals en directe. No hi ha cap grup dels anys 60 (Rolling Stones, Who,...) que resisteixi comparacions amb ells pel que fa a les harmonies vocals. Els Beatles eren d'una altra galàxia.

dissabte, 21 d’abril del 2012

"Chasing Time", el nou disc de Harvest

Avui s'ha posat a la venda "Chasing Time", el segon disc de la banda barcelonina de rock progressiu Harvest, de la que n'he seguit la trajectòria des del seu començament. Amb una producció de luxe, el disc sona esplèndid, i hi col·laboren Alan Reed i Steven Rothery. Jo ja n'he encarregat la meva còpia, i la samarreta :-D



diumenge, 15 d’abril del 2012

Vídeos de "My Valentine" amb Natalie Portman i Johnny Depp

Paul McCartney ha estrenat dues versions del vídeo (filmat en 35mm) del seu single "My Valentine", amb Natalie Portman i Johnny Depp. També s'ha muntat una tercera versió que barreja les interpretacions dels dos actors. Per a la seva versió, Johnny Depp va enregistrar en directe el seu propi solo de guitarra (l'original al disc és d'Eric Clapton), que després va ser mesclat dins la cançó i masteritzat:



dijous, 12 d’abril del 2012

El disc de debut de Flying Colors



Recordem-ho per als qui no ho sàpiguen: Flying Colors és un supergrup però no de grans estrelles sinó de grans músics: el menys conegut és el cantant, Casey McPherson (Alpha Rev). Als teclats i veu hi ha Neal Morse (Spock's Beard, Transatlantic). També hi ha un dels millors baixistes del jazz/rock: Dave LaRue (la seva feina als discos dels Dixie Dregs i Steve Morse és extraordinària, i té un currículum espectacular). A la bateria hi ha Mike Portnoy, (Dream Theater, Transatlantic), i a la guitarra hi ha el sensacional Steve Morse (Dixie Dregs i actualment a Deep Purple).

Aquest és un disc molt melòdic, amb ecos de, per exemple, els Beatles (Portnoy n'és un fan notori), i també de Supertramp (que ningú s'espanti), i que recupera certs aspectes de l'estètica dels anys 80 (però, sortosament, sense els excessos i la producció sonora que va arruïnar molts discos d'aquella dècada). Però aquest disc sap conjugar tot això amb sonoritats metàl·liques que no decebran el públic amant del rock dur. I naturalment que la qualitat hi és, i l'empremta personal de cada músic és clara i identificable, però que ningú esperi un disc d'exhibicionisme virtuosístic i desenvolupaments instrumentals complexos. Ja hi estic enganxat.

El debut de Flying Colors desprèn l'olor dels grans discos, de les grans produccions, no per ser grandiloqüent o pretensiós, sinó per la seva riquesa de textures (especialment de teclats i guitarres), pel treball vocal i pels arranjaments instrumentals. És un disc preciosista, que té cura dels detalls. No és un disc fruit d'un parell de jam sessions i tira que et segueixo.

Corre per Youtube aquesta insòlita filmació de Neal Morse i Casey McPherson treballant en format acústic una de les cançons del disc:



El torrat del Portnoy té disponible un DVD amb l'enregistrament de les parts de bateria de tot el disc. Una frikada? Què voleu que us digui, ja m'agradaria tenir un DVD com aquest de discos com el Close To The Edge (Yes), Come Taste The Band (Deep Purple), Seasons In The Abyss (Slayer), Quadrophenia (Who), qualsevol disc de Chick Corea amb Dave Weckl o Gary Novak, All Night Wrong (Allan Holdsworth), One Size Fits All (Zappa)...:



Per cert, Neil Peart va fer el mateix amb Test For Echo.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Union Sundown Boogie

Avui he enregistrat un tema amb la intenció que el toquem aviat amb Illinois Central. És una versió d'un cançó fosca de Bob Dylan que aparegué al disc Infidels (1983). Jo l'he accelerada i l'he feta amb slide i ritme boogie woogie.

dissabte, 31 de març del 2012

"L'amor feliç"



Mishima no inventen res. Fan pop convencional. Les harmonies, les progressions d'acords, els compassos, les línies vocals, tot és molt normal. Però tenen bon gust i tenen la personalitat d'en David Carabén. Amb això n'hi ha prou.

Estava sentint el seu nou disc, "L'amor feliç", i pensava "aquesta gent el que haurien de fer és publicar un directe perquè segur que els seus temes guanyen molt enregistrats davant del públic". I en aquell precís moment ha començat a sonar "No et fas el llit" enregistrat en directe. Està clar. Els Mishima a partir d'ara haurien d'enregistrar els seus discos de cançons noves en directe: fer una sèrie de nits seguides a una sala i després publicar el directe amb les millors preses.

Però, vaja, en qualsevol cas, "L'amor feliç" és un bon disc. I que consti que no és el meu estil. D'aquests grupets de pop indie, i qualsevol cosa que s'hi assembli, normalment en fujo. Però pel que fa als Mishima, l'important no és el que hi ha sinó allò que em suggereixen. Em fan pensar en Barcelona (i la trobo a faltar des que visc a Eivissa), em suggereixen civilitat. El to de veu, l'estètica general, em produeixen una sensació de benestar, una sensació que tot funciona.

Per cert, en Carabén és els pocs cantants que parla bé. No em refereixo a les lletres. Les seves entrevistes m'agraden gairebé tant com les seves cançons. No és que tingui una parla excessivament sofisticada o culta. Simplement parla bé. I això, malauradament, destaca. D'entrevistes n'hi ha algunes a Internet (i en vindran més, ara que presenten nou disc). Tenim la del programa Bestiari Il·lustrat, la d'Ànima, o la de Vilaweb:



dilluns, 26 de març del 2012

Vulgar Display Of Power, edició d'aniversari


Igual com va fer mitja humanitat, jo vaig descobrir Pantera quan van publicar Vulgar Display Of Power (1991). L'altre mitja ho va fer amb el següent disc del grup: Far Beyond Driven (1994).

Vulgar Display Of Power, disc de títol i portada autodescriptius, va consolidar un so que esdevindria icònic i reproduït per molts altres grups. Un autèntic mur de guitarra, una bateria directa i incisiva, gairebé irreal, donaven la sensació que tot plegat s'havia fet amb els controls pujats fins el límit. Era el so adient per a l'estil dels Pantera. Metal pesant però dinàmic. On el thrash i el heavy clàssic donaven la mà al punk, el hardcore i el rock industrial. Sí, sí, totes aquelles bandes de nu metal haurien d'haver pagat drets d'autor a Pantera (i a Black Sabbath, ja posats), per cada disc venut.

Després va venir Far Beyond Driven, número 1 als EEUU contra tot pronòstic. Però Vulgar Display Of Power va ser la fita i ara se'n prepara la Deluxe Edition de celebració del seu 20è aniversari. Inclou un tema inèdit de les sessions, descobert recentment, i una filmació al Monsters Of Rock de Reggio Emilia (Itàlia) el setembre del 1992.



divendres, 3 de febrer del 2012

Vintage McCartney

Paul McCartney té a punt el seu nou disc, Kisses On The Bottom, en què recrea les cançons de la seva infantesa, els estàndards i les melodies populars de la postguerra, juntament amb alguna composició pròpia.

dimecres, 25 de gener del 2012

Eric Burdon canta Dylan



El gran Eric Burdon ha contribuït al disc "Chimes of Freedom", de de celebració del 50è aniversari d'Amnistia Internacional, amb aquesta versió de "Gotta Serve Somebody" de Bob Dylan. Ara que hi penso, el seu darrer disc, Soul of a Man, ja és del 2006. Estaria bé tenir una altra bona col·lecció de r&b a càrrec d'Eric Burdon per al 2012.

dilluns, 23 de gener del 2012

Animals: 35è aniversari


El 23 de gener de 1977 es va publicar Animals, el disc de culte de Pink Floyd. El millor secret de la seva discografia. Un disc fosc però intens. La música, la portada, les versions (íntegres) que se li han dedicat... es podria escriure un llibre només d'aquest disc. Si algú encara no l'ha sentit, que ho faci immediatament.

divendres, 20 de gener del 2012

Etta James

Ha mort Etta James. Una cantant... poderosa. Ja vaig parlar en aquest blog d'una memorable actuació editada al seu dia sota el nom de "A Blues Session: B. B. King and Friends". Bé, aquella nit dos dels músics convidats eren Etta James i Dr. John, que tenien un número sensacional al mig del show. No us el perdeu. Això és seriós. Aquí hi ha màgia de veritat. No només la química entre els dos personatges. Etta James es permet improvisar lletra i melodia. El públic es torna boig. Ah, i no s'ha editat mai en DVD. Imperdonable. Descansi en pau, Etta James:



dimarts, 17 de gener del 2012

Sarah Jarosz



He descobert Sarah Jarosz amb el seu disc Follow Me Down (2011). Les sonoritats country-americana-bluegrass-alternative folk o com vulgueu dir-ne, em recorden Gillian Welch però en aquest cas amb menys sobrietat, amb una mica més de color. I es nota que la nena en sap:
"Instead of going straight to work as a full-time musician, as many before her have done, she left her hometown—30 miles outside of Austin—and headed to Boston’s New England Conservatory to study contemporary improvisation on a NEC Presidential Merit scholarship".

dissabte, 14 de gener del 2012

Què li demano al 2012 en matèria de música?

Demanar és fàcil. Alguns desitjos ràpids...

Improbable però no impossible: la reunió de Supertramp. L'any 1983 el grup va continuar sense Roger Hodgson, cosa que, salvant totes les distàncies, és com si els Beatles haguessin continuat sense Paul McCartney. Durant els darrers anys han estat de gira cadascú per separat. Supertramp sense Hodgson han anat publicant discos decents però lluny d'obres com Breakfast In America:




Molt improbable: retorn de Rainbow. Ritchie Blackmore va decidir l'any 1997 penjar la Fender i formar el grup de folk ensucrat Blackmore's Night. Des d'aleshores hi ha hagut una forta pressió per aconseguir una reunió de Rainbow. Dio hi hauria accedit però ara és massa tard i crec que tots ens conformaríem amb una reunió amb Joe Lynn Turner. Em temo, però, que no ho veurem.




Jimmy Page fa anys que es troba còmode vivint el seu status de llegenda viva del rock, recollint premis i assistint a homenatges, però no ens ha proporcionat gaire activitat musical. A banda del solitari concert de reunió de Led Zeppelin a l'O2 (2007), i l'aparició del guitarrista a la pel·lícula documental It Might Get Loud (2009), poques coses hem sabut. Però el cert és que Page va repetint que té idees per a un nou disc en solitari i que sembla ser que n'hauria enregistrat una part. Crec que tothom estaria més que satisfet amb un disc com Outrider.




Roger Waters és un altre que també viu còmode com a llegenda viva del rock. A diferència de Jimmy Page, el seu nivell d'activitat ha estat intens, especialment després d'haver portat el seu espectacle de The Wall per mig món durant els darrers dos anys. Tot això està molt bé però molta gent encara espera un nou disc de Waters. El seu darrer treball en estudi va ser el sensacional Amused To Death però això era l'any 1992. Durant els darrers anys, Waters ha fet declaracions esporàdiques en què parlava de la preparació d'un proper disc en estudi però el tema sempre ha acabat aparcat en favor d'altres projectes com ara l'òpera Ça Ira. Esperem que havent acabat la gira de The Wall, l'any 2012 puguem tenir noves composicions de Roger Waters.




Jethro Tull és un altre grup que s'ha trobat molt còmode exercint de clàssics del rock. Tot i que se'ls ha de reconèixer una notable activitat en directe i un bon grapat d'edicions de concerts i reedicions de material antic, el cert és que la banda va fer el seu darrer disc amb cançons noves l'any 1999 amb J-Tull Dot Com (no podem dir que The Jethro Tull Christmas Album fos un disc nou de Jethro Tull en tota regla). Les gires constants i les edicions de luxe dels seus clàssics estan molt bé però Ian Anderson és un dels millors compositors que ha donat el rock i ja va sent hora.




Rolling Stones. Des dels anys 90, encara estem esperant un gran disc dels Stones. Pensem-hi un moment: Steel Wheels, Voodoo Lounge, Bridges to Babylon, A Bigger Bang. Tots tenen alguna excel·lent cançó però cap d'ells serà recordat com un gran disc en conjunt. La celebració l'any 2012 dels seus 50 anys com a grup seria una bona ocasió per a fer un bon disc.





Aerosmith
. Malgrat les petites (o grans) disputes entre Tyler i Perry, fa temps que la banda està treballant en un nou disc produït per Jack Douglas i que no arriba mai. El darrer disc bo de la banda va ser Nine Lives (1997). Després vindria el mediocre Just Push Play (2001).




Earl Greyhound va ser un dels grans descobriments de fa un parell d'anys. El seu disc Suspicious Package (2010) és un sensacional treball. El trio ha estat de gira des d'aleshores i el 2012 tocaria que fessin nou disc.




Super 400 són un altre grup del que espero amb moltes ganes el seu proper disc. No han deixat de girar i fins i tot han passat per Bercelona però el seu darrer disc, el brillant Sweet Fist, ja és del 2009 i en volem més:




Sobre les sessions de Get Back/Let It Be ja en vaig parlar. Bàsicament el tema és que el 30 de gener del 1969 els Beatles van pujar al terrat de l'edifici d'Apple i van oferir un concert per sorpresa. Va ser l'última vegada que van tocar en públic. Una bona part de l'actuació va apa`reixer al film Let it be. Als anys 80 es podia aconseguir en vídeo però mai més s'ha reeditat, naturalment tampoc en DVD. Ja seria hora, no?




Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu va publicar Underground Community l'any 2009. Des d'aleshores han actuat regularment en directe (teloners de Marillion al Sant Jordi Club), han consolidat un estil que beu del rock progressiu a cavall de grups com Pink Floyd i Porcupine Tree, però amb una versatilitat que no els impedeix abraçar el folk acústic, i han esdevingut una màquina de precisió. Actualment estan enllestint el seu segon disc que promet ser una obra d'orfebreria. Imprescindible veure'ls el directe si en teniu oportunitat.




Them Crooked Vultures, la superbanda que van formar Dave Grohl (Foo Fighters), John Paul Jones (Led Zeppelin), i Josh Homme (Queens of the Stone Age), va publicar un impressionant disc de debut l'any 2009. La seva barreja de rock clàssic i sonoritats progressives va funcionar a la perfecció. Des del 2010 han estat treballant en el proper disc. Esperem que aparegui el 2012.




Sammy Davis va oferir un concert per a UNICEF a Paris l'any 1985. És un espectacle d'entertainment integral i de la més alta qualitat. Coses així ja no es poden veure. L'actuació es va editar en VHS però està descatalogada i mai ha estat editada en DVD. Això està entre els meus desitjos per al 2012.




Un altre desig: l'any 1984, Frank Sinatra va fer el seu darrer veritable disc de material nou (després van venir coses com els duets, però allò ja era una altra història). Amb una big band de luxe comandada per Quincy Jones, Sinatra va convidar un grapat d'amics (no li agradava enregistrar sense tenir públic a la sala, per petit que fos perquè deia que sinó no es motivava), i va facturar un disc brillant a tots els efectes. Enregistrat en directe, naturalment, sense trampa ni cartró. Entre els músics de la humil big band hi havia Michael i Randy Brecker, George Benson, Steve Gadd, Lionel Hampton i Ray Brown. El disc que en va sortir ja el coneixem: L.A. Is My Lady. La qüestió és que les sessions van ser filmades i el documental es va editar en VHS amb el títol Frank Sinatra: Portrait Of An Album (jo el tinc), però mai s'ha editat en DVD. Ja van sent hora, no?




Ja hem parlat al blog de la super sessió de blues que va donar lloc al disc de Sonnyboy Williamson anomenat Don't Send Me No Flowers, en què hi van prendre part, entre d'altres, Brian Auger i Jimmy Page. L'any 1991 es va editar breument en CD però fa vint anys que està descatalogat. Mereixeria una edició a l'alçada del seu valor històric.

Bé, podríem seguir però crec que amb això de moment n'hi ha prou :-)