Em resulta molt difícil resumir en quatre línies l'aportació d'aquest monstre a la música popular del segle XX. Aquest home va definir la manera d'utilitzar l'orgue Hammond en el rock. No només a nivell estilístic sinó també sonor: ell va decidir prescindir del sistema de so que té incorporat el Hammond i passar el senyal a través d'un amplificador de guitarra Marshall (amb la seva distorsió). El resultat és el que podem sentir a Made In Japan, aquella inimitable barreja de guitarra i orgue que tants grups han replicat.
Lord va ser membre fundador de Deep Purple i va participar a totes les encarnacions de la banda fins que l'any 2002 va anunciar que abandonava el grup per a dedicar-se a la música d'una manera més relaxada, especialment pel que fa a les continuades gires mundials.
Durant els anys que Deep Purple van deixar d'existir (entre el 1977 i el 1984), Lord va formar part de l'etapa daurada d'una altra de les grans bandes de rock clàssic: Whitesnake. Discos com Trouble (1978), Ready an' Willing (1980) o el doble en directe Live...in the Heart of the City (1978-80), formen part de la discografia essencial del rock.
1984 fou l'any de la reunió de Deep Purple i Lord va sortir de Whitesnake (que es convertirien en un grup comercial i supervendes, allunyant del so blues rock de l'etapa clàssica), per tornar al seu antic grup. Amb Purple va fer grans discos, especialment Perfect Strangers (1984) però a mi m'agrada reivindicar el seus últims treballs amb els Deep Purple de Steve Morse: Purpendicular (1995) i Abandon (1998) són excel·lents discos de rock clàssic de la vella escola, amb un talent i un ofici pràcticament impossibles de trobar actualment.
Al mig queden les seves obres orquestrals i una discografia que permet anar descobrint petits tresors amagats.
Lord, igual com Ronnie James Dio, serà recordat no només pel seu llegat musical sinó per ser un autèntic gentleman, sobri i cordial. Cap altre teclista hagués estat capaç de suportar Ritchie Blackmore tants anys.
En el moment de la seva mort m'han vingut al cap dues coses. La primera és l'intent fallit, que va tenir lloc fa pocs anys, de reunir els Deep Purple de Burn: David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord i Ian Paice. Tots hi estaven d'acord però la cosa no va funcionar. Un altre dia en parlarem.
L'altra és el que jo més m'estimo de Jon Lord. Aquests dies molta gent rescatarà de l'armari discos com Machine Head (1971), Made in Japan (1972) o Ready an' Willing (1980), però si voleu sentir un Jon Lord creatiu, fresc i imaginatiu com mai, feu-me cas i localitzeu un disc enregistrat en directe durant la primera època de Deep Purple: Scandinavian Nights, reeditat com a Live in Stockholm l'any 2003. En aquella època, Deep Purple feien veritables jam sessions en directe, amb llargs desenvolupaments instrumentals improvisats, i és en aquests passatges quan Jon Lord es treia de la màniga variacions de Chopin o Duke Ellington, a ritme de boogie frenètic. Impagable. Descansi en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada