Avui fa 45 anys que es va publicar el disc de debut de Pink Floyd, The Piper At The Gates Of Dawn (1967), considerat per molts com el disc més important del pop-rock juntament amb el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), publicat el mateix any (de fet els joves Floyd i els consagrats Beatles es van conèixer personalment mentre enregistraven els seus respectius discos a diferents dependències dels llegendaris estudis Abbey Road).
S'han escrit rius de tinta, tant divulgatius com acadèmics, sobre aquest disc seminal. La seva influència perdura encara actualment. M'estalviaré els detalls sobre edicions, mescles i outtakes.
Els Pink Floyd que van fer aquell primer disc eren una banda comandada pel geni de Syd Barrett (1946-2006). Barrett va començar una espiral d'LSD que va propiciar una explosió creativa però que el va anar allunyant de la realitat i, en darrer terme, li provocà greus conseqüències mentals, forçant el seu allunyament de la música i una vida de solitud i reclusió.
El curiós és que Pink Floyd eren una banda dual: mentre que en directe es dedicaven a fer llargs desenvolupaments instrumentals destinats a crear ambients en consonància amb el seu pioner light show psicodèlic, en estudi van saber canalitzar i sintetitzar això en forma de cançons curtes, petits concentrats de creativitat pop psicodèlica amb aquell deliciós equilibri genuïnament britànic entre formalitat i excentricitat. Només una cançó de The Piper At The Gates Of Dawn, la instrumental "Interstellar Overdrive", amb gairebé 10 minuts de durada, reflecteix el que els Pink Floyd de Syd Barrett feien en directe.
Barret també ens va deixar uns sensacionals singles de la mateixa època de The Piper At The Gates Of Dawn, però que es van editar per separat: "Arnold Layne", "Candy and a Currant Bun", "See Emily Play", i "Apples and Oranges", totes igual de bones o millors que les caçons que trobem a The Piper At The Gates Of Dawn.
Si algú encara no coneix aquest disc, o no s'hi ha interessat perquè pensava que hi trobaria un grup de penjats fent sorolls en ple viatge psicodèlic, s'equivoca de ple. The Piper At The Gates Of Dawn és una peça d'orfebreria, treballada al detall, exquisida i imaginativa. Tot el pop britànic (com a mínim), des de Bowie fins a The Cure, està en deute, en major o menor grau, amb els Floyd de Syd Barrett i el seu The Piper At The Gates Of Dawn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada