divendres, 17 d’agost del 2012

UFO


He de confessar que mai he estat un gran fan d'UFO. Els coneixia i, naturalment, coneixia Michael Schenker (a qui admiro molt com a guitarrista), però jo no sóc dels que va créixer escoltant Strangers in the Night. Per mi, senzillament, UFO no es podien comparar amb Zeppelin o Purple. Amb els anys he anant adquirint la seva discografia, especialment la més fosca, i certament hi ha coses molt interessants i músics també molt interessants, com Paul Chapman.

Però els UFO que més m'agraden són els dels darrers discos, aquells a qui ningú para atenció. Els grups dels setanta tenen la maledicció que tothom recorda la seva "època daurada", la dels discos "clàssics", aquells que van marcar l'adolescència de molta gent, però ningú es molesta a escoltar el que aquests grups han seguit fent. Els seus darrers discos mai seran prou bons a orelles del fan clàssic.

Però amb els UFO a mi no em passa això. Tot el contrari. Des que vaig adquirir You Are Here (2004), he estat incondicional de la banda de Phil Mogg. Amb aquell disc van fitxar Jason Bonham a la bateria, i també nou guitarrista, el virtuós del heavy, Vinnie Moore. Aquest home ha sorprès tothom perquè, lluny de ser el virtuós exhibicionista heavy que molts pensàvem que seria, ha demostrat ser capaç de tocar rock clàssic (i blues!), amb sentiment i bones melodies, però sempre amb aquell toc de qualitat tècnica que molt pocs tenen.

Després va venir The Monkey Puzzle (2006), amb el que van accentuar la línia blusera: aquest és un disc de rock clàssic amb arrel de blues. Fet amb ofici i bon gust. I això es va fer més clar encara amb el següent disc: The Visitor (2009). Blues, slide guitar, olor de fusta. Per mi és el millor dels darrers anys. Ara acaben de publicar Seven Deadly (2012), que segueix la bona línia dels treballs anteriors. A l'edició amb bonus tracks hi trobareu un autèntic blues gravat "amb filtre Instagram" que tanca el disc de manera brillant.

Phil Mogg, treballador incansable del rock. Aquest home canta millor a mesura que passen els anys: la seva veu va adquirint profunditat i expressivitat. Aquella manera de pronunciar les paraules. Canti el que canti te'l creus. Mai entrarà al Hall Of Fame. Morirà amb les botes posades. Com Eric Burdon. Si teniu oportunitat de veure els UFO actuals, naturalment a una sala petita, aneu-hi.