dimecres, 1 d’agost de 2012

Talk Talk


Hi ha grups que neixen tenint una personalitat pròpia, un caràcter fort, però que quan assoleixen un cert èxit i entren dins dels engranatges de la indústria musical, són domesticats i modelats de manera que acaben sent un producte que té poc a veure amb aquell grup fresc i original que van ser. Això és un cas paradigmàtic en el món del rock. Talk Talk van ser just el contrari.

El moment clau en la carrera de Talk Talk és l'entrada de Tim Friese-Greene. Amb ell, Mark Hollis troba el seu Paul McCartney i el tàndem poc a poc començarà a donar els seus fruits. Friese-Greene aporta un gran coneixement de la teoria musical, uns arranjaments i un treball de l'harmonia fora de l'abast d'un grup qualsevol de pop-rock.

La de Talk Talk és una trajectòria d'exploració. Disc a disc, Mark Hollis i Tim Friese-Greene es van anar endinsant dins de territori experimental, seguint una direcció clarament establerta, una línia ben definida, i portant la seva missió fins a les darreres conseqüències. Viatge cap al centre del sol.

Els britànics van ser fitxats per EMI com a un grup de pop-rock elegant i melòdic, entre Duran Duran, Bryan Ferry i Spanadu Ballet. El grup va fer un primer disc, The Party's Over (1982), que tenia cançons com el single Today, en una línia comercial i accessible, amb bateries elèctriques i teclats. Després va venir It's My Life (1984).

The Colour of Spring (1986) és el disc més equilibrat del grup: encara no han deixat de fer pop-rock comercial i accessible però encara no s'han convertit en un taller d'experimentació musical i sonora.

De la gira de The Colour of Spring tenim dos documents: el disc "London 1986" i el DVD "Live at Montreux 1986". El grup no va tornar a tocar sobre un escenari: davant la impossibilitat de reproduir en directe el que van fer als discos posteriors a The Colour of Spring, la banda va decidir deixar de fer gires. Salvant les distàncies, als Beatles els havia passat el mateix l'any 1967.

El cim creatiu de Talk Talk va arribar amb Spirit of Eden (1988) i amb el seu successor, Laughing Stock (1991), que va ser el darrer disc del grup. A Spirit of Eden ja no hi ha quatre músics: ens trobem una riquesa instrumental sorprenent (oboè, clarinet, trompeta, volí...). L'inici del disc, amb una nota solitària de trompeta, seguida d'una successió d'acords del conjunt dels músics (una petita joia d'harmonia), i una nota de guitarra elèctrica distorsionada, és tota una declaració de principis. Encara no existia Radiohead (la comparació és insultant, ho sé).

Talk Talk van cometre un suïcidi comercial lent i anunciat. Executat amb decisió i fermesa, i amb la complicitat d'Erik Satie, Miles Davis, King Crimson, Debussy o Brian Eno.

Eren uns freaks. Sentiu Spirit Of Eden. Som l'any 1988. EMI els havia donat un gran pressupost en un intent de fer que els britànics tornessin a produir un disc supervendes. I allà estan els Talk Talk, amb les guitarres acústiques, l'oboè, les elèctriques amb aquell so que sembla que sents com els electrons van passant pels fils de coure i els circuits, els orgues Hammond, el contrabaix i els acords dissonants. Frank Zappa en diria "No comercial potential".

Un so orgànic, allunyat absolutament del món de sintetitzadors i bateries elèctriques d'aquell moment. En això van ser precursors del que va passar als anys 90, amb el retorn al so vintage (però per mi, Talk Talk segueixen sent 100% anys 80 i reconec que no en puc donar una explicació satisfactòria).

Durant la gravació de Spirit of Eden van començar els problemes amb EMI. La discogràfica va acabar demandant el grup per no haver satisfet les expectatives comercials amb el disc. El cas va ser arxivat. Naturalment, no hi va haver gira de Spirit of Eden.

Ja alliberats del contracte amb EMI, l'any 1990 van posar el punt final a la seva carrera enregistrant Laughing Stock (1991), editat de manera significativa per la llegendària discogràfica de jazz Verve (Polydor). Laughing Stock no feia altra cosa que continuar el que ja havia quedat clar amb Spirit of Eden. Lluny quedaven els singles d'èxit i el pop comercial. Talk Talk s'havien consolidat com a factoria experimental, a cavall entre el jazz, el rock més contemplatiu i la música contemporània d'avantguarda.

No hi va haver una separació formal del grup, ni cap disputa o baralla entre els seus membres. Talk Talk simplement havien arribat allà on havien d'arribar. Havien assolit el seu objectiu. Hollis va voler dedicar-se a la seva família i el grup va deixar de funcionar. Tot i això, els seus recopilatoris han seguit tenint vendes sorprenents i la reputació del grup, especialment al Regne Unit, segueix intacta. I tot bon coneixedor del panorama musical des dels anys 90 sap que l'ombra de Talk Talk és molt allargada.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

M'has pillat fora de joc, no coneixia el gir que havien donat. Els recordava com un succedani dels Duran Duran. Que bé que sonen, i que difícil és trobar un disc del 88 que soni bé!

Algú hauria d'investigar qui va inventar això del baix de sintetitzador, potser el crim encara no ha prescrit.

Ferran Nogués ha dit...

ha ha ha! No, això del baix sintetitzador és crim contra la humanitat. No prescriu.

Doncs sí, aquests nanos de singles tecno pop van anar derivant cap a terrenys molt foscos. I sí, sonar així l'any 1988 tenia molt de mèrit. La producció dels seus dos darrers discos és una meravella.