Un 23 de desembre però del 2007 va morir als 82 anys un dels més grans pianistes del jazz: Oscar Peterson. Enèrgic i amb una tècnica brillant, era l'extrem oposat a, per exemple, Monk. Mai va tenir l'aura de misticisme que va envoltar figures com Miles Davis, ni va despertar la fascinació de Chet Baker o Billie Holyday.
Però era un treballador incansable del jazz. I no només era un brillant solista i líder del seu famós trio. Un dels enregistraments que més m'agraden de Peterson és els dos discos que va fer acompanyant Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. Finíssim. Mai em cansaré de reivindicar-lo.
2 comentaris:
Aquesta entrada d'avui et dignifica encara més. Reivindicar Peterson és una tasca més que necessària i oportuna. Per a mi, després de Bill Evans, el més gran pianista de la història. Ah, i una persona encantadora, gens diva i que ajudà a difondre el jazz més enllà de les elits culturalitzades.
Estem d'acord però jo mai he aconseguit "connectar" amb en Bill Evans. Tal volta no he pogut sentir el millor d'ell. Recomana'm algun disc seu!
Publica un comentari a l'entrada