El disc de debut de Flying Colors

Recordem-ho per als qui no ho sàpiguen: Flying Colors és un supergrup però no de grans estrelles sinó de grans músics: el menys conegut és el cantant, Casey McPherson (Alpha Rev). Als teclats i veu hi ha Neal Morse (Spock's Beard, Transatlantic). També hi ha un dels millors baixistes del jazz/rock: Dave LaRue (la seva feina als discos dels Dixie Dregs i Steve Morse és extraordinària, i té un currículum espectacular). A la bateria hi ha Mike Portnoy, (Dream Theater, Transatlantic), i a la guitarra hi ha el sensacional Steve Morse (Dixie Dregs i actualment a Deep Purple).

Aquest és un disc molt melòdic, amb ecos de, per exemple, els Beatles (Portnoy n'és un fan notori), i també de Supertramp (que ningú s'espanti), i que recupera certs aspectes de l'estètica dels anys 80 (però, sortosament, sense els excessos i la producció sonora que va arruïnar molts discos d'aquella dècada). Però aquest disc sap conjugar tot això amb sonoritats metàl·liques que no decebran el públic amant del rock dur. I naturalment que la qualitat hi és, i l'empremta personal de cada músic és clara i identificable, però que ningú esperi un disc d'exhibicionisme virtuosístic i desenvolupaments instrumentals complexos. Ja hi estic enganxat.

El debut de Flying Colors desprèn l'olor dels grans discos, de les grans produccions, no per ser grandiloqüent o pretensiós, sinó per la seva riquesa de textures (especialment de teclats i guitarres), pel treball vocal i pels arranjaments instrumentals. És un disc preciosista, que té cura dels detalls. No és un disc fruit d'un parell de jam sessions i tira que et segueixo.

Corre per Youtube aquesta insòlita filmació de Neal Morse i Casey McPherson treballant en format acústic una de les cançons del disc:



El torrat del Portnoy té disponible un DVD amb l'enregistrament de les parts de bateria de tot el disc. Una frikada? Què voleu que us digui, ja m'agradaria tenir un DVD com aquest de discos com el Close To The Edge (Yes), Come Taste The Band (Deep Purple), Seasons In The Abyss (Slayer), Quadrophenia (Who), qualsevol disc de Chick Corea amb Dave Weckl o Gary Novak, All Night Wrong (Allan Holdsworth), One Size Fits All (Zappa)...:



Per cert, Neil Peart va fer el mateix amb Test For Echo.