Discos que ens van treure dels 80: Frizzle Fry

Reprenem la sèrie de "Discos que ens van treure dels 80" i en aquesta ocasió és el torn del Frizzle Fry (1990) dels inimitables Primus.

Abans que res, hauríem de recordar què sonava a la ràdio l'any 1990: Gloria Estefan, Tracy Chapman, MC Hammer, Celine Dion, Suzanne Vega, New Kids on the Block, Mariah Carey, Pet Shop Boys i Whitney Houston. Actualment qualsevol anunci de Fanta pot tenir música de Pantera, però en aquella època Anthrax, Iron Maiden, Slayer, Tesla o Megadeth, que també van publicar disc l'any 90, no sonaven a la ràdio o apareixien a la TV ni per casualitat. Convé recordar-ho.

I va ser en aquest panorama que van aparèixer els Primus. El seu primer disc va ser un directe (el meravellós Suck on This), però havia passat absolutament desapercebut, especialment a casa nostra. El seu primer disc d'estudi, doncs, va ser Frizzle Fry. Mai s'havia sentit res similar ni de lluny al que feia aquest trio, liderats per un baixista (Les Claypool) que tocava el seu instrument com qui toca un ukelele i cantava d'aquella manera que em veig incapaç de descriure, un guitarrista (Larry LaLonde) que es movia entre el metal i la psicodèlia (ha de ser molt difícil ser guitarrista a Primus), i un bateria (Tim "Herb" Alexander) contundent i detallista alhora. Tot ells amb una gran tècnica però amb una estètica que semblava sortida d'un còmic. I naturalment aquelles grans lletres que mostraven la gran capacitat narrativa i el ric imaginari personal de Les Claypool, on el mar i la pesca hi són sempre presents.

Aquesta gent ho tenien clar. No van haver de trobar el seu so. No van haver de madurar. Ja eren Primus tal com els coneixem. I el seu disc de debut estava farcit de grans clàssics que encara ara sonen en directe. I tenia un petit homenatge a Rush. I aquella portada! Tot això, l'any 1990, era glòria.