dijous, 7 de juny de 2012

Album de culte: "Ringo" (1973)


Una de les joies més desconegudes de l'univers beatle és aquest disc: "
Ringo" (1973). El simpàtic bateria dels beatles havia fet un parell de discos d'estil retro però es pot dir que aquest va ser el seu primer disc de rock en solitari. Per a l'ocasió va demanar "una petita ajuda als seus amics" (ho sé, el joc de paraules era fàcil), i no hi ha dubte que va obtenir resposta.

La llista de músics que van participar a les sessions del disc és un autèntic luxe i mai podrà ser superada. A més, això no va ser una cosa planificada als despatxos de cap discogràfica, sinó que aquesta gent eren amics: Vini Poncia (un habitual als discos del beatle), Marc Bolan (ni més ni menys), Steve Cropper (Booker T. & the M.G.'s), Klaus Voormann (una llegenda: amic dels Beatles des dels inicis a Hamburg, baixista, gran fotògraf i dissenyador gràfic), Robbie Robertson, Levon Helm, Rick Danko i Garth Hudson (tots quatre The Band), David Bromberg, Billy Preston (una altra llegenda dels teclats i que va conèixer els Beatles a les sessions de Let It Be), Nicky Hopkins (un altre pes pesant del rock britànic), James Booker, Stephen Stills (Buffalo Springfield, Crosby, Stills & Nash [and Young]), Gary Wright, Jim Keltner (una altra llegenda: bateria d'infinitat d'artistes, entre ells molts dels Beatles en solitari i els Traveling Wilburys), Milt Holland, Bobby Keys (el conegut saxo, per exemple, de dels Rolling Stones)
Tom Scott (músic de sessió d'infinitat d'artistes), Jim Horn, Jack Nitzsche, Harry Nilsson (present a totes les festes), Paul McCartney, John Lennon i George Harrison.

Els altres Beatles van contribuir al disc amb composicions i interpretacions però en cap moment toquen els quatre en la mateixa cançó. Això és el més semblant que hi va haver a una reunió dels Beatles (si exceptuem, naturalment, les sessions de l'Anthology).

La versió en vinil era una veritable meravella. Et podies passar una bona estona observant els detalls i els personatges que hi apareixen, de manera semblant a la portada del Sgt. Pepper's. I a l'interior hi havia un llibret amb les lletres de les cançons i per a cadascuna d'elles hi havia una litografia de Klaus Voormann. Tot plegat s'ha mantingut a les edicions en CD però naturalment, en miniatura.

Però no són els grans noms el que fa bo aquest disc. Les composicions són sensacionals i les interpretacions són impecables. I més important que tot això és un ingredient difícil de descriure. És un ambient. Una sensació. Inclou dosis d'optimisme, experimentació i creativitat). Ja dic que no és fàcil de descriure. Només el trobem en alguns discos dels Beatles o alguna obra dels Monty Python. L'última vegada que el vaig detectar va ser als discos dels Traveling Wilburys. Irrepetible.

Sempre m'he preguntat si s'ha conservat més material d'aquestes sessions: preses alternatives, assajos, temes descartats, etc. Això, sens dubte, mereixeria una edició de luxe.

Sentiu I'm The Greatest, que obre el disc, composta per John Lennon. Atenció als músics d'aquesta cançó: Ringo Starr (bateria i veu), John Lennon (segones veus i piano), George Harrison (guitarra), Klaus Voormann (baix) i Billy Preston (orgue):