Black Country Communion

Rock clàssic, de la vella escola, fresc i ben fet. Això és el que prometia la notícia del supergrup format per Glenn Hughes, Jason Bonham, Derek Sherinian i Joe Bonamassa, i això és el que trobem al seu disc de debut. Enregistrat en quatre dies amb Kevin Shirley (que aquest cop ha sabut fer sonar el disc correctament), amb instruments vintage, tocant en directe i donant per bones les primeres preses. Tal com es feia a l'època daurada del rock. Feia anys que el baix de Glenn Hughes no sonava a baix de Glenn Hughes. I per cert, ni Keith Richards, ni Jimmy Page, ni res: el pacte amb el diable el va fer Hughes, un músic que va maltractar el seu als anys setanta i vuitanta, i que ara amb 58 anys sembla conservat en formol. Feu la prova: sentiu Burn (1973) i sentiu Black Country Communion (2010). La veu és la mateixa.

Però discos com aquest tenen un sabor agredolç, i és que actualment són principalment els veterans qui tiren endavant i lideren el panorama del rock: Them Crooked Vultures, AC/DC, Faith No More, Slayer, Kiss, Chickenfoot, Jeff Beck, etc.