dimecres, 8 de desembre de 2010

Miles Davis



Avui tocaria parlar de John Lennon però no ho faré.

Per sort o per desgràcia, vaig poder veure dos dels més grans músics i trompetistes del jazz a les respectives darreres gires que van fer abans de morir. Un va ser Dizzy Gillespie (Palau de la Música) i l'altre Miles Davis (Palau dels Esports 1989).

Miles presentava un excel·lent disc: Amandla (1989), que era bàsicament una col·lecció de composicions del gran baixista i compositor Marcus Miller. Personalment, el trobo superior al lloat Tutu (1986).

Marcus Miller no formava part de la seva banda de gira però Miles va fer un concert llarg, amb cançons que tenien desenvolupaments llargs, i se'l va veure molt motivat. De la seva banda tothom destacava la presència de Kei Akagi però crec que tant o més important que el teclista era l'aleshores jove saxo Kenny Garrett que era capaç d'interactuar amb el mestre com cap altre saxo ho ha fet.

Era el final dels 80, un decenni idoni per a un personatge com Miles Davis que vivia del canvi i la innovació constants. Mai va reviure el seu passat, mai va fer cap concessió a cap època daurada seva. Miles sempre anava amb les estètiques més avantguardistes. Podríem dir que va morir quan el segle XX va deixar d'innovar estèticament. Als anys 90 vam veure com s'iniciava una època (que no hem acabat) de constants revivals, retorns a sons clàssics, modes retro, vintage, o el que sigui. Allò hagués estat fatal per a Miles Davis.

Vaig enregistrar el concert en un modest Walkman. El so és deficient però allà està, en cassette, el maratonià concert. És una llàstima perquè sempre he pensat que els directes oficials que s'han publicat de les darreres gires de Miles Davis no fan justícia al que moltes nits es va veure dalt de l'escenari, per exemple a Barcelona.

"Miles Davis, el mago que sabe deslizarse sobre las modas sin comprometerse" (La Vanguardia, 08.11.1989).

"Kenny Garrett y Miles the Kid, juntos en el escenario" (crítica del concert a càrrec de Mingus B. Formentor, La Vanguardia, 10.11.1989).

2 comentaris:

Maurici ha dit...

Quina enveja, cabró! Vas poder veure en Miles en persona! I sí, en Kenny Garrett és una bèstia musical. Aleshores, se'l menjava (a en Miles). Bé, he de reconèixer que el genial Miles se m'acaba cap al 1970. És tot l'anterior que em fascina; la resta, psè.
L'enhorabona pel bloc.

F. Nogués ha dit...

T'entenc, jo també m'ho passo molt bé amb l'època Prestige, Birth Of The Cool, Kind Of Blue i els discos amb Gil Evans però la seva darrera època té coses que m'agraden molt.