diumenge, 24 març de 2013

The Dark Side of the Moon, 40 anys



Sí, sembla mentida: enguany celebrem els 40 anys de The Dark Side of the Moon, un dels discos més importants del segle XX pel que fa a la música, a l'estètica i al so. Sempre ha estat el meu preferit de l'època clàssica del grup. La influència del Dark Side ha estat immensa. Les seves dades de vendes i èxit són llegendàries. EMI va haver de dedicar una de les seves fàbriques només a fer còpies d'aquest disc degut a la gran demanda. Eren altres temps: la gent comprava bona música. Podeu plorar amb mi.

The Dark Side of the Moon es va enregistrar a finals del 1972 i principi del 73. És impressionant pensar que Pink Floyd l'any 1971 havien fet Meddle (1971) i tot seguit van enregistrar Obscured by Clouds (1972). Però és que durant el 1972 van elaborar la música del disc i la van va estar provant en directe fent concerts en què interpretaven el disc sencer tot i que la gent encara no el coneixia (els pirates d'aquests concerts es van fer famosos). Repeteixo: eren altres temps.

Ara s'ha fet una web oficial commemorativa del 40è aniversari de The Dark Side of the Moon.

Per cert, també és una bona ocasió per a recordar el famós fenomen anomenat popularment Dark Side of the Rainbow. Per als qui no el coneguin, es tracta de la sorprenent sèrie de coincidències de sincronia que es donen entre la famosa pel·lícula The Wizard of Oz i el disc The Dark Side of the Moon. Hi gent que ha dedicat temps a fer la comparació amb subtítols descriptius i el cert és que val la pena veure-ho.


2 comentaris:

David ha dit...

Jo m'inclino més per Wish You Were Here i Animals, encara que, és clar, no és qüestió de menystenir The Dark Side Of The Moon (del qual només em cansa "Money"). Eren altres temps, certament. La llàstima pels Pink Floyd és que després d'Animals el grup fos una mena de Roger Waters & guests. Sempre m'ha semblat que els millors discos dels Floyd són aquells en què Rick Wright va participar més. Salut!

Ferran Nogués ha dit...

Efectivament, malgrat que The Wall i The Final Cut (mai prou valorat), són molt bons discos, el cert és que els Floyd de Meddle fins a Animals tenien aquell component de ser discos de grup, amb un encant especial. Els Floyd de Waters van fer grans discos (The Wall) però trobo que tot era massa pautat. No sé si m'explico. I van abandonar aquells temes d'arrel folk que tant agradaven a Gilmour.