El senyor J., que sempre em fa arribar coses interessants, m'ha enviat l'article "Lennon en la cola del paro", de Diego A. Manrique. Es veu que s'estrenarà una sèrie televisiva, anomenada Snodgrass, basada en una novel·la d'Ian R. MacLeod i adaptada per David Quantick, que especula sobre el que hagués passat amb uns Beatles sense Lennon:
"Sin la acidez de Lennon, los Beatles de MacLeod triunfan pero no se transforman en fenómeno cultural; quedan eclipsados por los Rolling Stones. Su repertorio incluye temas que ahora conocemos como hitos de McCartney en solitario".Com podeu veure, és el tòpic. Però Manrique encerta de ple el comentari:
"De acuerdo, no pasa de ser un entretenimiento de sobremesa, un trivial pursuit para amantes de la especulación. Un viaje a un universo paralelo donde John nunca conoció a Yoko y su acerado cinismo impidió algo tan baboso como Imagine. Mira, en eso último sí que hubiéramos ganado".Al projecte se li hauria de donar un vot de confiança només pel fet que al darrere hi ha David Quantick, bon coneixedor dels Beatles (el seu llibre sobre el White Album és molt bo).
Ara bé, aquestes especulacions, com sempre, s'han d'agafar amb pinces. Posats a jugar a la història ficció, la idea d'uns Beatles sense Lennon hauria pogut donar un altre resultat: l'any 1969, un John Lennon fart dels Beatles abandona el grup i s'uneix als Rolling Stones, que han perdut la figura creativa de Brian Jones i necessiten algú de talent que els faci ser alguna cosa més que una banda de r&b amb un cantant carismàtic. Però Keith Richards se sent desplaçat, veu que la seva banda està oblidant les arrels de blues i decideix abandonar els Stones. Pocs anys després, Mick Jagger no pot resistir tenir al seu costat un personatge del pes de Lennon i el fa fora del grup, que inicia un clar declivi. Ja ningú recorda els gloriosos dies de Lady Jane.
Mentrestant, els Beatles han proporcionat una col·lecció de composicions que són més de grup que no d'autor, on un McCartney deslliurat de la forta personalitat de Lennon ha permès que Harrison doni sortida al seu talent compositiu, i aquesta etapa dels Beatles després del 69 ens ha deixat discos molt més progressius i revolucionaris que els de la psicodèlia àcida. Durant els 70 han estat uns clars rivals de Led Zeppelin però amb l'adveniment del pop electrònic als 80 s'han dissolt. Glorificats pel grunge i l'estètica retro-alternativa, es reuneixen l'any 1995 i interpreten brutals versions de Helter Skelter amb convidats com Kurt Cobain o Chris Cornell. Refusen l'oferiment de Lennon per a tornar al grup i l'acusen públicament d'oportunista.
Què, aquesta versió de la història no us agrada tant, oi? M'ho imaginava.
Per cert, estic d'acord amb en Manrique pel que fa a Imagine.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada