30 anys del darrer concert dels Beatles

El 30 de gener del 1969, avui fa trenta anys, els Beatles van oferir sense anunciar-ho el seu mític concert al terrat de l'edifici d'Apple, amb la comprensible sorpresa de la gent que caminava pel carrer. No havien tocat en directe des del 1966 i aquesta fou la seva darrera actuació, part de la qual va ser inclosa al film Let It Be, editat en VHS però mai reeditat com cal i pel que sembla haurem d'esperar anys abans de veure un DVD amb la imatge i el so restaurats, i amb totes les preses que es van interpretar aquell matí. I aquest és el seu Don't Let me Down.

[Confesso que m'ho ha recordat en Xavier Caballé]

UKZ, el nou projecte d'Eddie Jobson

Efectivament, UKZ són Eddie Jobson, Trey Gunn, Alex Machacek, Marco Minnemann i Aaron Lippert. De moment han publicat l'EP Radiation. El grup sembla una barreja entre els King Crimson dels 90, una guitarra solista tipus Allan Holdsworth, un toc de Dream Theater i un altre de Porcupine Tree. No està malament. Espero que el disc tingui una mica més d'originalitat que la que veiem en aquest clip, però en qualsevol cas sempre s'agraeix poder gaudir d'un grup com aquest, amb un Jobson en plenes facultats. Per cert, algun dia veurà la llum el fallit disc de UK del 1997? Un altre dia en parlaré.

Tot redescobrint John Bonham

Sempre he pensat que John Bonham és un dels millors bateries que ha donat el rock però el recordava per l'estereotip que s'ha creat de John Bonham: el bateria de força, dels ritmes contundents i pesants. Però l'altre dia vaig tornar a visionar el DVD de Led Zeppelin al Royal Albert Hall 1970 i vaig redescobrir un Bonham que no recordava: subtil, amb treball de canell, amb una sorprenent independència cap/peus (poc usual a l'època), i molt imaginatiu. I em vaig empassar encantat el llarg solo de Moby Dick, del qual poso aquest fragment de Youtube. I feia temps que tenia aparcats els primers Zeppelin (últimament només escoltava Presence i In Through The Out Door) però ara m'estic reconciliant amb els primers Zeppelin. Ara només falta que algun dia s'editin per separat les actuacions senceres que apareixen fragmentades el doble DVD editat l'any 2003.

Electro Leprosilla, filmats l'any 93

He passat les velles cintes de video originals d'Electro Leprosilla a DVD. Ha estst molt dur visionar-les: érem molt dolents, especialment als inicis l'any 1993. Bé, l'Alex Ojea ja era bo i l'Edu, malgrat que no feia meravelles, ho tocava tot correctament (que és justament allò que ha de fer el bon músic). Jo feia molt més del que hauria hagut de fer, i el Rugi... anava fent. Demano perdó a títol personal als espectadors d'aquelles quatre nits a l'Eixample Jazz Club. Estic mirant d'editar la filmació per poder treure'n algun fragment que no ens faci avergonyir i penjar-lo. El millor de tot, sens dubte, són les imatges. Amb el seu silenci.

Déu salvi els Sex Pistols

L'altre dia veia un fragment d'un documental sobre els Clash, tan tristos, preocupats, políticament tan concienciats, i alguns encara diuen que eren punks. Collonades. Grups punk només n'hi ha hagut un, els Sex Pistols. La resta, amb les seves crestes i tot plegat, no han entès res. I els Pistols han obert la seva web a Myspace, on es poden sentir quatre cançons de la seva actuació a l'Illa de Wight el 2008 (també hi són a Youtube). Els Pistols són molt millors ara que fa trenta anys i se'ls enfot tot molt més ara que fa trenta anys. Déu salvi els Sex Pistols.

Katy Perry, en directe

Jo no donava un duro per Katy Perry. El seu darrer disc, One For The Boys, és molt fluix (sobreproduït i excessivament comercial) però una noia que té un single com I Kissed a Girl havia de tenir alguna cosa i, efectivament, les seves cançons guanyen moltíssim en directe. Un bon exemple n'és aquesta versió de "Mannequin". En aquests temps de crisi, ella ha anomenat la seva gira "Opulence Tour". Això és actitud.

Mr. Hurricane Band, una troballa

Mr. Hurricane Band. No coneixia aquesta excel·lent banda de blues.

Nou llibre de Ted Gioia

M'he assabentat que Ted Gioia, autor d'una de les millors històries del Jazz que s'han escrit, ha publicat un nou llibre: Delta Blues. Ja n'he encarregat una còpia.

El supergrup de Holdsworth

Això era un supergrup, el que tenia Allan Holdsworth a meitat dels 80, amb un dels grans cantants i també un gran oblidat: Paul Williams. Amb aquesta formació va publicar els discos I.O.U. (1982), Road Games (1983), Metal Fatigue (1985) i el meravellós directe I.O.U. Live aparegut en format CD posteriorment sense el consentiment de Holdsworth i extret d'una actuació a Tokyo l'any 1984 que va ser filmada. Aquest fragment de Youtube és d'aquest concert.

L'any 2005 vaig fotografiar el seu concert a Terrassa.