Iron Maiden: millor que mai

Avui he visionat aquest doble DVD de Maiden. Sensacional per dues raons. Perquè el documental i el concert estan molt ben filmats, i perquè la banda està a un nivell impressionant. Es podien fer sonar millor Moonchild o Wasted Years? Maiden ho han fet. La història de Flight 666 ja la sabeu: l'Ed Force One, pilotat pel propi Bruce Dickinson, la gira de recreació de l'etapa daurada de la banda (entre Powerslave i Seventh Son), i una interpretació excel·lent. No sé durant quant de temps podrà Iron Maiden oferir encara un show amb aquest nivell. Sonen millor ara que al Live After Death!

Les dues versions de Slide It In, finalment

L'any 1984, Whitesnake, la banda amb la pitjor web oficial del món, va enregistrar el que molts consideren el seu darrer disc "autèntic", abans de passar-se al so radio friendly que demanava el mercat nord-americà. La formació que va enregistrar Slide It In va ser: David Coverdale (veu), Micky Moody i Mel Galley (guitarres), Colin Hodgkinson (baix), Jon Lord (teclats) i Cozy Powell (bateria). Poc després de publicar el disc, John Sykes va substituir Micky Moody a la guitarra, i el gran Neil Murray va tornar a la banda en substitució del baixista Colin Hodgkinson. Aleshores Geffen (la nova discogràfica de la banda als Estats Units) va demanar una versió remesclada del disc per al mercat americà. La banda va decidir que John Sykes entrés a l'estudi per a re-enregistrar algunes parts de guitarra. A deep-purple.net ho teniu molt ben explicat, amb esquemes inclosos.

En definitiva, hi havia dues versions del disc: l'europea i la dels EEUU, aquesta molt diferent de la primera i molt difícil de trobar a Europa. Jo no l'he vista mai en CD. Durant anys he intentat trobar-la. Ara finalment la podré sentir: Whitesnake ha decidit editar una versió de celebració del 25è aniversari de Slide It In en format de doble CD: la versió europea i l'americana.

Bateries de la vella escola

El gran Alex Ojea m'ha enviat aquest espectacular solo de Buddy Rich. Immediatament m'han vingut al cap les famoses batalles de bateria entre Buddy Rich i Gene Krupa, de les qual n'hi ha una a Youtube (fixeu-vos que Krupa no desaprofita l'ocasió per fer molt breument el seu famós toc d'un pal sobre l'altre, marca de la casa):



I de rebot m'he trobat amb una batalla tres: Krupa, Lionel Hampton (més conegut com a vribrafonista però excel·lent bateria), i el gran Chico Hamilton que en aquesta ocasió crec que és el millor dels tres:



Però, tornant a Buddy Rich, aquest va ser durant molt de temps bateria de la banda de Sammy Davis Jr., i és per això que aquest clip de Youtube és realment un moment màgic:

Dos que no coneixia

Recentment he descobert dues figures que es dediquen al rock and roll estil anys 50. La primera és una fora de sèrie: Imelda May, una irlandesa que ha trobat una excel·lent banda (atenció al contrabaixista Al Gare i al sensacional guitarrista Darrel Higham). Especialment recomanable és aquesta actuació al BoardWalk el 2.12.08 i una impressionant Rollin' And Tumblin' també del BoardWalk. I no us perdeu aquesta versió del Oh Darling dels Beatles i (atenció) el Tainted Love! Imelda May. Sensacional.

L'altre és Eli "Paperboy" Reed, que a estones recorda James Brown i Little Richard però amb un toc soul.

Tot sentint el nou disc de Heaven & Hell

Després de mirar el reportatge del DVD que acompanya The Devil You Know, el nou disc de Heaven & Hell, estic fent una primera audició d'aquest disc de reunió de la mítica formació responsable dels discos Heaven and Hell (1980), Mob Rules (1981) i Dehumanizer (1992).

És aviat per dir si han igualat el nivell dels discos esmentats però, en qualsevol cas, sempre és emocionant sentir nou material d'aquestes quatre llegendes vives. Aquell so, aquella majestuositat, aquella sobrietat, la veu de Dio (67 anys!). Tantes vegades imitats, ningú pot superar l'original.