The Battle Rages On, aquell disc

Ja fa 18 anys d'allò. Per a commemorar no recordo ben bé quin aniversari, l'any 1993 va haver-hi una segons reunió de la formació Mark II (clàssica?) de Deep Purple, contra tot pronòstic i amb absoluta sorpresa per part de tothom. Com que ja es coneixien (la darrera baralla entre Gillan i Blackmore havia acabat l'any 91 amb la sortida de Gillan), aquest vegada van acordar fer un disc i la seva gira, i tornar cadascú a casa seva. El disc sí que el van fer però a meitat de gira va ser Blackmore qui va abandonar el grup.

Avui he tronat a sentir The Battle Rages On, probablement un dels discos amb pitjor disseny gràfic. A la seva època va ser maltractat per la crítica i actualment sse'l considera un disc menor. Però ha guanyat amb els anys. Va aparèixer en mala època, just quan neixia el grunge i l'estètica "alternativa". No era el moment per a un nou disc de Deep Purple.

Ara el recordem amb nostàlgia però Perfect Strangers era un disc encotillat, sonava empastat, Ian Paice estava molt discret i Gillan no passava per la seva millor època vocal. Però aquella reunió va arribar en un moment idoni.

Objectivament, The Battle Rages On, en conjunt, resisteix molt bé la comparació. La producció de Battle és agressiva i nítida. Gillan canta molt bé (millor que l'any 1984), el disc és molt variat a nivell estilístic, és un disc valent, i tothom fa una execució de gran qualitat. No sé què esperava la gent. In Rock? Blackmore està funky! No cal dir res més. Bé, sí: és el penúltim enregistrament elèctric que va fer Blackmore abans d'abandonar el rock. I, què collons, és un disc de Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice. L'últim.

El disc mereixeria una edició deluxe, amb remescles, preses alternatives, i amb les versions que Joe Lynn Turner va deixar a mig fer d'alguns dels temes abans que Gillan tornés a la banda.

De la gira va aparèixer el disc Come Hell Or High Water (un bon directe), i el corresponent vídeo/DVD que recull el darrer concert del grup i que estava farcit d'entrevistes amb els Purple restants on explicaven (i es quedaven a gust) les raons que els havien portat a fer fora Blackmore del grup. El mateix vídeo mostra un dels típics numerets de Blackmore llençant un got d'aigua a un dels càmeres. De fet el concert comença sense el guitarrista, que no es digna a aparèixer en escena fins que li toca fer el solo de Highway Star.

L'any 2006 va aparèixer la capsa de 4CD Live in Europe 1993, que recull dos concerts sencers d'aquella gira, el segon dels quals, del 9 de novembre, és la darrera actuació que van fer Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice (la del DVD Come Hell Or High Water, amb tots els seus incidents).

Els Purple d'aquella gira eren una molt bona banda, malgrat les tensions personals. Molts grups joves, després d'un parell de discos han protagonitzat gires mediocres i s'han dissolt. I aquí teníem uns Purple que rondaven els 50 anys i que ja no havien de demostrar res al món, però que encara eren una banda digna de veure en directe.

Com es prepara una òpera al Gran Teatre del Liceu

Recopilació de blues per a Can Jordi (2a part)

Seguim repassant la recopilació de blues que estic preparant per a Can Jordi.



Imelda May no és una cantant de blues però cap amant del blues posarà objeccions a Dealing With The Devil, del primer disc de la irlandesa, No Turning Back.


De Jethro Tull he triat dues cançons dels seus inicis i dues de recents perquè la seva sonoritat és molt diferent i perquè són excel·lents. L'edició de luxe del seu disc de debut, This Was (1968) conté enregistraments en directe fets per a la BBC, entre ells una versió de Stormy Monday. I del propi This Was he triat el blues Someday The Sun Won't Shine For You. Jethro Tull als seus inicis era una banda amb un fort component de blues i l'ha mantingut fins a l'actualitat: l'any 1995, amb el retorn a un so més acústic, van publicar el sensacional Catfish Rising, on hi havia alguns grans blusos com Roll Yer Own i Sleeping With The Dog.



L'any 1988, vuit anys després de la dissolució de Led Zeppelin, Jimmy Page va fer aquest disc en solitari, Outrider, per al qual es va envoltar de gent molt especial. No grans estrelles ni noms coneguts (no li fa cap falta), sinó gent com Tony Franklin, Barriemore Barlow, Robert Plant (aquest sí), i una de les veus més impressionants i personals que ha donat la música popular del segle XX: el bo de Chris Farlowe. Amb ell va enregistrar tres cançons per a Outrider, totes en clau de blues. Aquestes tres joies tenen un clima especial, amb Farlowe cantant com si fos la seva última sessió de gravació. Una excel·lent col·laboració.


Face To Face, disc pòstum de John Lee Hooker. N'he triat un tema amb Johnny Winter. Ni més ni menys.



L'incombustible John Mayall, un dels pares del blues britànic, va publicar l'any 2001 Along For The Ride, un dels discos amb la portada més lletja dels darrers temps però amb alguns bons temes com ara A World Of Hurt.


Jools Holland, conegut pel seu programa televisiu i els discos farcits de grans col·laboracions, va publicar l'any 2001 el disc Small World Big Band Vol.1, que inclou algun moment molt interessant com Seventh Son cantat per Sting, I Put A Spell On You cantat per la Mica Paris amb David Gilmour a la guitarra, o el Horse To The Water, un dels últims enregistraments que va fer George Harrison. Del disc del 2002, More Friends: Small World Big Band Volume 2, he triat la col·laboració amb Jeff Beck: Drown in My Own Tears.


Koko Taylor, la darrera reina del blues, que en pau descansi. Del seu darrer disc, Old School (2007), he triat el blues Bad Avenue però també he volgut incloure Can't Let Go, l'explosiva cançó que obria el seu disc del 1990 Jump For Joy.

Recopilació de blues per a Can Jordi (1a part)

Fer recopilacions és una cosa seriosa. Tot un art. Ara fa temps que no en feia cap però a l'època de les cassettes n'havia fet moltes. Cada cinta era una petita obra d'art. El seu contingut era curosament seleccionat i variava molt depenent del destinatari o del tema.

En aquest cas, aprofitant que a Can Jordi poden funcionar amb mp3, estic preparant un cd amb blusos molt variat i amb no més de dues cançons per artista per tal que pugui sonar sense fer-se monòton. Vejam que hi he posat fins ara.

De Buddy Guy he posat quatre temes perquè la sonoritat dels dos primers és molt diferent a la dels dos segons. Hi ha dues cançons de la seva primera època, tretes del CD The Complete Chess Studio Recordings, i dues més del disc que va tornar a posar Buddy Guy en primera línia l'any 1991, Damn Right I Got the Blues. Blues de Chicago, musculós i enèrgic.

Rosa's Cantina, del disc Purpendicular de Deep Purple (1995). No és un blues però té ànima de blues i va bé per a donar un toc de variació. Una cançó que fa olor de fusta, especialment l'orgue de Jon Lord.

Eric Burdon, a mesura que es va fent vell torna a abraçar el blues. El seu darrer disc en estudi, Soul Of A Man (2005), n'és una prova.

Després d'haver fet molt discos mediocres i haver malgastat el seu talent, l'any 1994 Eric Clapton va entrar a l'estudi i va enregistrar en directe, a l'antiga, un disc de blues clàssic: From The Cradle. Crec que és un dels discos de referència del gènere. Malauradament, no ha tornat a fer res que s'acosti a això.

Després d'uns anys erràtics, el 1992 l'incombustible Glenn Hughes va enregistrar un disc per a la sèrie L.A. Blues Authority. Però Hughes no va agafar el camí fàcil de versionar un grapat de clàssics de Muddy Waters, sinó que va parir una col·lecció de blusos del seu puny i lletra i es va envoltar de músics convidats com ara John Norum, el gran Tony Franklin o Jason Bonham. Blues poderós, agressiu i apassionat com tot el que fa aquest home.

Al disc Ain't Gonna Be Your Dog de Howlin' Wolf podem trobar alguna joia inèdita com ara un grapat de cançons en format acústic que ens permeten veure una de les icones del blues elèctric de Chicago apropant-se a l'estic rural del Delta.

Jeff Beck va iniciar el 1999 una sèrie de discos d'estudi eclèctics i molt elèctrics que a vegades inclouen alguna sorpresa com és el Brush With The Blues del disc Who Else! o la seva versió de Rollin' and Tumblin' cantada per Imogen Heap i que trobem al disc You Had It Coming (2001). Blues progressiu. Ningú fa ni farà mai el que Beck fa. Únic, insòlit i irrepetible.

Can Jordi Blues Station, 13.05.11

Al final la Marina no va poder tocar perquè vam tenir problemes amb el violoncel. Tret d'això, el concert va anar prou bé, especialment tenint en compte que vam rescatar cançons que no havíem tocat des de meitat dels anys 90, assajades el dia abans. El més important és que ens ho vam passar bé. Gran ambient a Can Jordi i, com sempre, excepcional hospitalitat d'en Vicent.

Acústic Pair +

Dimecres a la tarda arriba el meu cosí per al concert de divendres. El dia abans, dijous, farem un assaig (l'assaig) amb na Marina i veurem si funciona l'invent. No és dels concerts que millor m'he preparat però el fet de tocar amb l'Eduard em dóna confiança. Perquè el meu cosí no es posa nerviós. Mai l'he vist nerviós abans d'un concert. Es preocupa per assumptes racionals (aspectes tècnics, de so, de condicions del local), però no es posa nerviós. O ho dissimula molt bé.

Enguany fa 10 anys de la darrera vegada que vaig tocar amb ell en públic. Va ser al concert que Perfect Pair vam fer al festival Sona 9 del Senglar Rock l'any 2001.

Nou llibre dels Who

Tal com el seu títol indica, Won't Get Fooled Again: The Who from Lifehouse to Quadrophenia està centrat en l'època que per a molts és el cim creatiu de Pete Townshend. No l'he llegit però el poso a la llista. Per la portada, promet.