Eric Clapton ha anunciat que ja té a punt un nou disc: Old Sock. Contràriament al que sol passar amb els seus discos en estudi, en aquest cas la cosa té bona pinta perquè només hi ha dos composicions del propi Clapton.
El guitarrista ha triat una sèrie de clàssics i alguna sorpresa:
The new album is a collection of some of Clapton’s favorite songs spanning from his childhood to present day that highlights his vast appreciation and knowledge of music. From Leadbelly to J.J. Cale; Peter Tosh to George Gershwin; Hank Snow to Gary Moore and Taj Mahal.
És agradable veure que Clapton rendeix tribut al difunt Gary Moore enregistrant una versió del seu Still Got The Blues (sí, tots vam odiar aquesta cançó quan ens van saturar posant-la a tota hora per la ràdio, però és un gran blues).
A més, la llista de col·laboradors és de luxe: Paul McCartney, Steve Gadd, Willie Weeks, Chris Stainton, JJ Cale, Chaka Khan, Steve Winwood i Jim Keltner.
De mash-ups n'hi ha molts, sovint molt forçats, fets d'aquella manera. És per això que quan trobes joies com aquesta, les valores com mereixen. Una obra d'orfebreria:
Em va passar el mateix quan vaig sentir Valotte (1984) de Julian Lennon: el timbre de veu i la manera de cantar del fill són tan semblants al seu pare que la cosa fa por i tot. Bé, doncs ara m'ha tornat a passar el mateix amb el darrer disc de Mud Morganfield, "Son Of The Seventh Son" (2012). No us preocupeu, en aquest cas, el fill fa honor al pare. Ha de ser molt difícil ser el fill d'una llegenda com Muddy Maters però Mud Morganfield s'ha guanyat el merescut respecte de la comunitat blusera.
El seu pare li va regalar una bateria quan tenia cinc anys. Mud va començar a cantar a principis dels anys 80 però no va ser fins l'any 2005 (!), després que la cantant Mary Lane el persuadís de pujar a un escenari, que Mud es va plantejar seriosament això de la música. L'any 2007 va aparèixer al Chicago Blues Festival i a partir d'allà el seu ascens ha estat inevitable.
Una cosa que m'agrada especialment de Mud Morganfield (el mateix vaig dir d'Amy Winehouse al seu dia), és que l'home compon la seva música: de les dotze cançons d'aquest disc, n'hi ha set signades pel propi Mud. Enregistrat en només dos dies (com ha de ser), "Son Of The Seventh Son" és un disc de blues clàssic de Chicago, en la línia del llegat del seu pare, però Mud hi afegeix algun toc funk amb subtilesa i molt d'ofici, acompanyat per una banda solvent, on també hi trobem el bateria Kenny "Beedy Eyes” Smith, fill del conegut Willie "Big Eyes" Smith, bateria de Muddy Waters durant molts anys.
Esperem que 'Til Your River Runs Dry segueixi la línia d'aquesta segona joventut que Burdon va iniciar amb My Secret Life (2004) i ha continuat amb Soul Of A Man (2006).
Avui, gràcies a una distesa conversa amb el senyor J. he recordat la gran cançó I Cover the Waterfront. Pertany a Mr. Lucky (1991), un dels darrers discos que va fer John Lee Hooker, en aquella època en què, a vegades mal aconsellat, el vell bluesman es dedicava a fer duets amb tot músic vivent.
En tots aquells discos de costellades, qui sempre repetia era Van Morrison. Entre aquests dos músics hi havia una molt bona relació, molt més enllà d'interessos comercials i de les discogràfiques. Una prova d'això és aquest I Cover the Waterfront, on es veu la comunicació constant entre entre John Lee Hooker i Van Morrison. M'agrada especialment un moment en què Van Morrison imita el bluesman i canta allò de "Lord, lord, lord" amb l'entonació característica de John Lee Hooker, que riu suaument.
Una cançó emotiva, relaxada i que escoltada en determinats moments pot ser letal.
Recordeu els genials Les Luthiers? Bé, doncs mon pare m'ha enviat aquest vídeo sobre una orquestra molt curiosa: The Recycled Orchestra. Gent jove que viu al Paraguai i ha fet els seus instruments a base de transformar deixalles.
Com cada any, el dia de Reis ens ha de servir per a recordar un dels grans genis creatiu del segle XX i que va néixer el 6 de gener del 1946: Syd Barrett:
Qui també celebra el seu aniversari el 6 de gener i esperem que en cara doni molta guerra és el gran Malcolm Young, el motor, la base i la força d'AC/DC, que enguany celebra el seu 60è aniversari.
Acomiadem el 2012, un any en què hem vist coses interessants. Segur que me'n deixo alguna però, per exemple, Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu que té a les les seves files el meu amic i excel·lent bateria Alex Ojea, aquest 2012 van publicar el seu segon disc, Chasing Time, una molt bona col·lecció de cançons de rock progressiu melòdic, treballat com una peça d'orfebreria:
I també enguany s'ha publicat un dels millors discos en directe que sentit en ma vida: de Everybody's Talkin', de la Tedeschi Trucks Band. Rock soul i blues d'altíssim nivell, amb llargs desenvolupaments instrumentals que van fent créixer l'ambient i fan embogir l'audiència:
Van Halen van sorprendre tothom amb un retorn molt en forma i van publicar A Different Kind of Truth, un dels grans discos de hard rock enèrgic i fiestero:
Iron Maiden han seguit aprofitant aquesta segona joventut en què estan immersos des que Dickinson va tornar al grup, i el 2012 van publicar un impressionant CD/DVD en directe: En Vivo!, enregistrat a Chile en la seva gira de presentació del molt recomanable Wild Frontier:
Paul McCartney va publicar el 2012 un disc de standards de jazz, envoltat de músics de luxe: Kisses on the Bottom, i el seu DVD en directe, millor que el propi disc: Live Kisses:
Els meus estimats UFO van publicar Seven Deadly, un altre gran disc de hard rock blusero fet amb molt d'ofici. Des que van reclutar Vinnie Moore a la guitarra, estan fent molt bons discos. Se'ls ha de reivindicar:
Return to Forever, el famós grup pioner del jazz fusió ha tornat el 2012 amb una formació de luxe (Chick Corea, Stanley Clarke, Jean-Luc Ponty, Frank Gambale i Lenny White), i un impressionant CD/DVD en directe: The Mothership Returns:
També ha estat l'any que Ian Anderson ha decidit publicar Thick As A Brick 2, la continuació del llegendari disc de Jethro Tull del 1972. He de dir que encara no l'he sentit perquè he de trobar el moment espiritual adient. Per cert, encara no he trobat una explicació convincent de la raó per la qual aquest ha estat un disc en solitari d'Ian Anderson i no un de Jethro Tull.
El 2012 també ha estat l'any del retorn de The Cult i ho han fet amb un gran disc: Choice of Weapon. Hard rock musculós al mateix nivell de discos com Beyond Good and Evil:
ZZ Top han publicat el seu nou disc en estudi (l'anterior era del 2003), el sensacional La Futura. Sota les ordres de Rick Rubin han recuperat el seu so clàssic i han facturat un àlbum brillant:
L'aneguet lleig del thrash metal, els mítics Kreator, també han tret disc el 2012: Phantom Antichrist, probablement el millor dels últims temps (i n'havien fet de molt bons). És injust que aquests veterans mai hagin rebut el reconeixement mediàtic dels seus companys de generació (Metallica, Slayer, Megadeth i Anthrax):
Uns altres que també tenen el secret de l'eterna joventut són Rush. Els veterans canadencs han publicat el 2012 un dels seus millors discos (i això és dir molt) Clockwork Angels:
2012 també ha estat l'any del retorn de Soundgarden amb King Animal. He de dir que només n'he sentit un parell de cançons però sembla que el disc està a l'alçada del llegat de la banda:
Black Country Communion han publicat Afterglow, el seu tercer disc (i sembla que no en veurem més en un futur immediat):
També ha estat l'any de Flying Colors, el supergrup de Mike Portnoy, Dave LaRue, Casey McPherson, Neal Morse i Steve Morse, que han publicat un espectacular disc de debut i tenen preparat un directe de la seva gira:
I el 2012 ha estat un gran any per als fans de Led Zeppelin per dues coses: primer perquè finalment s'ha editat en DC i DVD el seu concert de reunió (Celebration Day), celebrat l'any 2007 a Londres, i perquè Jimmy Page ha anunciat que el 2013 s'editarà la discografia del grup en format de capsa que inclourà abundant material inèdit, en la l´nia del que han fet Pink Floyd.
