dimarts, 16 d’agost de 2005

La fina línia d'Octavarium


Aquests dies estic sentint el darrer disc de Dream Theater, 'Octavarium'. Cal dir que, com tot disc d'aquesta banda, sempre ofereix un alt nivell compositiu i una interpretació tècnicament destacable. Hi ha dues coses, però, que sorprenen. La primera és que no hi ha sorpreses. Jo sóc dels que creu que Dream Theater haurien d'arriscar una mica més, en la línia d'alguns moments de Six Degrees Of Inner Turbulence, encara que el resultat no ens acabi d'agradar. A Octavarium hi ha una gran qualitiat general però no trobem res que no coneguessim abans. Què s'ha accentuat? Els homenatges a algunes de les bandes dels anys 70 més influents per al grup. La qüestió, però, és on posem la línia que separa l'homenatge del plagi. A Octavarium hi ha moments que la banda sona descaradament a U2 i fa una progressió d'acords i una línia vocal (I walk beside you) que no fan per a una banda que hauria de ser capdavantera del rock progressiu. A Train of Thought ja recordaven a Metallica en alguns fragments. Cap problema. Però dels molt evidents homenatges a Pink Floyd i a Yes (i no és el primer cop), que trobem a Octavarium, què voleu que us digui? No comença a passar de la ratlla? Bé, com a mínim tornem a sentir el teclat de Jordan Rudess. Ja és alguna cosa.