Dark Side of The Moon: més elegància

Darrerament parlo de discos sofisticats i elegants. Un cosí meu s'acaba de comprar una versió en doble vinil de The Dark Side of the Moon. Això és nivell. Personalment crec que és el millor disc de Pink Floyd i hauria d'estar entre els deu millors discos de rock. Avui he fet una audició amb auriculars de la versió SACD editada per al seu 30è aniversari. Com es podia fer sonar d'aquesta manera un disc enregistrat entre 1972 i 73? Els discos ja no sonen així. Volia incloure un vídeo per il·lustrar aquest post i he anat a topar amb la interpretació, arranjada per a l'ocasió, que la banda va fer a la seva fugaç reunió del 2005 al festival Live8 i, sincerament, crec que és la millor interpretació en directe d'aquest tema que Pink Floyd ha fet (i n'he sentit un bon grapat).

Nancy Wilson i Cannonball Adderley: l'elegància

L'any 1961 es va publicar un disc que conté una de les sessions de jazz vocal més elegants de tots els temps. El quintet de Cannonball Adderley va convidar Nancy Wilson a enregistrar en disc el que ja havien provat en directe. El resultat: "Nancy Wilson and Cannonball Adderley".

La formació del quintet era de luxe i la cantant va estar a l'alçada. Wilson modulava, no sabia desafinar, carregava les cançons d'expressivitat però sempre dins d'aquella elegància finíssima. Malgrat l'amistat i el bon record que va deixar aquella sessió, només van fer aquest disc (i només la meitat de les cançons són cantades). Res més. Mai més. Una llàstima.

Pat Metheny - la garantia

Pat Metheny és aquell guitarrista incansable, mirat amb recel per part dels amants del jazz més tradicional, però vist com a massa elegant i melòdic per part dels amants de la música més extrema (els que no han sentit la bestialitat de Zero Tolerance for Silence). Acom,panyat del seu fidel pianista, l'elegantíssim Lyle Mays, aquest home fa anys que no publica un disc fluix. Personalment em quedaria amb dos directes, Travels (1983) i The Road to You (1993). Com a discos d'estudi, recomanaria dos enregistraments recents: Imaginary Day (1997) i The Way Up (2005). Ordre i pau espiritual. I garantia de qualitat.

Un altre dels grans

M'ha acaba de caure a les mans el darrer traball del cantant britànic de blues Chris Farlowe: un CD i DVD en directe enregistrat al conegut programa de TV Rockpalast. Aquest home també és un dels grans. Pocs tenen una manera tan personal de cantar. Otis Redding, quan el va conèixer en persona no es creia que aquell era Chris Farlowe perquè, havent-lo sentit cantar, pensava que era negre! L'únic que li falla a aquesta bèstia dels escenaris és el repertori. Si substituís algunes de les cançons que actualment interpreta per clàssics de blues, arrasaria. De la seva discografia, personalment recomanaria la seva contribució a tres cançons del disc de Jimmy Page "Outrider" (1988). Impressionant. A les meves oracions he demanat per enguany una gira conjunta de Chris Farlowe amb Eric Burdon. I Déu sap que he estat bon minyó.