"White Bicycles" la música dels seixanta segons Joe Boyd

"White Bicycles: Making Music in the 1960s". No sé com és que no n'havia parlat abans. Aquest és un gran llibre. El vaig comprar perquè sabia que Joe Boyd havia estat entre d'altres coses el productor d'aquella joia pop que és el primer disc de Pink Floyd però això, vist el nivell i el contingut del llibre, és només una anècdota. Si Brian Eno diu que White Bicycles és "el millor llibre sobre música que he llegit en anys" ho diu per alguna cosa.

Molts són els noms que desfilen per les pàgines del llibre: Muddy Waters, Fairport Convention, Sandy Denny, Jimi Hendrix, Pink Floyd, The Incredible String Band, Bob Dylan, Coleman Hawkins, Stan Getz, etc. Però no és per això que el llibre és bo. Amb un llenguatge senzill però precís i acurat, Joe Boyd factura un llibre entretingut i elegant fins al punt que sembla britànic. No és un llibre només de música i tampoc és un llibre nostàlgic.

Boyd va viure els anys seixanta musicalment en primera persona. Des del swinging London fins a Woodstock passant per Newport. Ell hi era i ho recorda perfectament (cosa que no tots poden dir, bé perquè no recorden gaire cosa, bé perquè són morts).

Sammy Davis Jr

De Sammy Davis Jr. es va dir que era "The Greatest Entertainer in the World" i probablement tenien raó. Ballarí excepcional des dels tres anys, les seves imitacions de personatges famosos eren molt celebrades, i tenia una veu impressionant. El vaig descobrir fa molts anys a la mítica pel·lícula Ocean's Eleven:



Posteriorment vaig comprar en VHS una actuació seva a Paris l'any 1985 (actualment està descatalogada i corre per Youtube en molt baixa qualitat). Tenia 60 anys i estava pletòric. L'actuació cansa només de veure-la. Per sort en podem trobar una de similar i molt recomanable en DVD: "Live in Germany" (1985).

Però val molt la pena mirar-se aquesta actuació al Japó dins la gira que va fer amb Liza Minelli, Dean Martin i Frank Sinatra el 1989. Sammy Davis Jr tenia 64 anys:

Tom Jones, ara sí

Quan vaig veure com interpretava blues al DVD "Red, White and Blues" vaig tenir molt clar que aquest home havia de fer un disc com "Praise and Blame", sobri, auster, cru, amb olor de fusta:

"Uriah Heep Live '73" en edició de luxe, novament

Els setanta van ser la dècada dels grans discos en directe i l'any 1973 (tal com expliquen a la web d'Uriah Heep):

Encara faltava una cosa important. Deep Purple ja tenia "Made In Japan", els Rolling Stones havien publicat "Ger Yer Ya-Ya’s Out", i el "Live At Leeds" de The Who anava en camí d'assolir l'estatus de llegenda. Algú a can Heep (...) es va adonar que amb cinc discos d'estudi, Uriah Heep necessitaven el seu propi enregistrament en viu, preferiblement una edició amb una carpeta doble desplegable d'alt nivell, amb tots els ornaments.

I d'aquesta manera vam tenir "Uriah Heep Live '73", un dels directes amb millor començament que recordo: la veu del presentador (perquè antigament els concerts es presentaven) "Would you welcome please...", que donava pas a "Sunrise". I el final de concert és també dels antològics, amb aquella medley de rock and rolls clàssics.

Aquesta edició de 2010 no és altra cosa que la del 2008, però si algú (com és el meu cas) només té el vinil o el vell CD (retallat), aquesta és una bona ocasió per a recuperar el disc sencer, restaurat i amb material extra.

De tota manera, sempre que es parla d'Uriah Heep convé recordar que, malgrat que sempre seran recordats pels seus grans discos dels setanta, aquest grup té una discografia recent molt digna i en alguns casos, com "Wake The Sleeper", alguna obra mestra.

Illinois Central: el retorn

Fa poc vaig trucar el Xavi per a preguntar-li si volia tornar a tocar aquest estiu. Avui mateix he parlat amb en Nando. El David no estarà disponible però en Xavi té un bateria. Serà el retorn d'Illinois Central. Necessito un bon ampli de guitarra!

Black Country Communion la gran esperança

Estem vivint temps de supergrups. Aquests experiments no sempre funcionen però últimament n'hem vist alguns de molt bons com ara Them Crooked Vultures o Chickenfoot.

Black Country Communion són Joe Bonamassa, Glenn Hughes, Jason Bonham i Derek Sherinian. El disc de debut d'aquesta gent sortirà el proper 21 de setembre.

De moment, com que la banda ha estat de gira escalfant motors, ja en podem trobar algun video a Youtube. Serà molt interessant veure, a banda de les seves pròpies composicions, com tracten clàssics de cadascun del seus membres. Aquí teniu un Mistreated (i no us perdeu el que fa Glenn Hughes amb 58 anys):

El disc pòstum de Badlands. Gran reserva.

Aquest és un dels meus discos de rock preferits de tots els temps, que no és dir poc. I aquest disc és una maqueta, un esborrany.

Badlands va ser un grup de hard rock de finals dels 80 on hi havia un dels guitarristes més fins i elegants que ha donat el gènere, Jake E. Lee, cosa que també es pot dir del cantant que l'acompanyava en aquest projecte, el difunt Ray Gillen. La banda va publicar dos discos els anys 1989 i 1991.

L'any 1993 Ray Gillen va morir a causa de la SIDA. L'any abans, Badlands havien estat enregistrant cançons per a un nou disc. En aquestes sessions de prova van enregistrar noves cançons en un format cru i bàsic per tal que la discogràfica pogués fer-se una idea del que seria el proper disc del grup. El 1998 es va publicar de manera pòstuma "Dusk", el disc que contenia aquest material.

El que trobem a Dusk és un document honest d'un grup tocant en directe al seu estudi. Pràcticament no hi ha postproducció. El que sentim són els quatre músics. Gairebé la totalitat del disc està fet amb una única pista de guitarra (i aquest hauria de ser un treball de referència per a qualsevol guitarrista). La feina del baixista Greg Chaisson és també de molt alt nivell.

El grup havia tingut els seus problemes personals però en aquesta ocasió, de manera similar als Beatles amb Abbey Road, Badlands es van trobar a gust amb el nou material i van facturar un treball espontani i creatiu. Si el disc s'hagués publicat quan es va fer i en aquest format, hauria demostrat que hi havia un lloc per al hard rock dins del panorama musical de meitat dels 90 al costat de grups com Soundgarden. Sempre he pensat que aquest és el millor disc de Badlands i un dels grans discos del rock de tots els temps.

Sempre el Summertime

Summertime, la famosa composició de George Gershwin per a Porgy and Bess (1935). Fa anys que col·lecció Summertimes i això és agraït perquè com que tothom n'ha fet la seva versió, se'n poden trobar de tots colors.

I jo mateix en tinc unes quantes perquè l'he tocada a tots els grups on he estat i això demostra que aquesta composició ho resisteix tot. El setembre del 1994 vaig enregistrar una versió acústica però no amb el meu cosí, com hagués estat normal, sinó amb el Victor Bustos.

Perfect Pair no la vam tocar mai perquè en una banda de metal era difícil fer encaixar un Summertime (tot i que tinc algun assaig on la toquem).

Amb Illinois Central vaig tornar-la a rescatar i la vam convertir en un funk que funcionava molt bé en directe:


I a finals del 2003 vaig voler fer una versió que fos més fidel a l'original però, naturalment, va sortir el que va sortir (la culpa va se de l'orquestra :-P

Raffaella Carrà (sí, sí)

Jo tenia uns quatre o cinc anys. No sabia ni qui eren els Beatles ni com es posava un disc. Aquest de la Raffaella Carrà corria per casa (inexplicablement) i jo li demanava als meus pares que el posessin. Encara recordo la cançó BOBO STEP. Tothom té un passat i el meu és mooooooolt fosc :-D

Actualització: el Sr. Arilla m'ha fet arribar aquesta creació que em sento obligat a compartir amb la resta de la humanitat. Jo ja hi estic enganxat:

Hoochie Coochie Man d'Illinois Central

Avui un cuquet m'ha fet venir records d'aquest concert que Illinois Central vam fer al restaurant Es Barruguet l'1 de març del 2003. Aquí estem el Xavi al baix, David a la bateria, Nando a la guitarra (el primer solo és seu) i jo a la veu i guitarra (el segon solo és meu), fent un Hoochie Coochie Man. Una nit molt agradable. Ens ho vam passar bé.