Assajant blusos acústics

Estic començant a assajar alguns blusos per a tocar-los en directe, només guitarra i veu. Aquesta tarda he fet aquest Rollin' and Tumblin'. He utilitzat per primera vegada una gravadora digital Panasonic RR-US550 i no m'he adonat que estava configurada per a enregistrar mp3 a 64kbps :-(

Melody Gardot

Tot just he descobert aquesta cantant, pianista, guitarrista i compositora. Finíssima, no es pot ser més cool: mireu-la com actua al show de Letterman amb una audiència que pot ser de tres milions d'espectadors tranquil·lament.

La vida de Melody Gardot ha estat marcada per un accident (un cotxe la va envestir mentre anava en bicicleta) i un procés de recuperació (havia perdut, per exemple, la capacitat de parlar) mitjançant la música. No us perdeu la seva biografia a la Wikipedia.



El blog Sinfonía Azul va dedicar una entrada a la cantant l'any passat.

Versió de Son House

Aquesta tarda he anat a comprar un slide de vidre (el que tenia s'havia trencat feia uns mesos), i també un afinador (el que tenia, de les èpoques d'Electro Leprosilla, s'havia tornat sord). I en tornar a casa he enregistrat aquesta versió del Death Letter de Son House passada pel filtre de Perfect Pair. L'he feta ràpida i gairebé tot en primeres preses:



Son House va exercir una gran influència sobre grans figures del blues com ara Robert Johnson o Muddy Waters (que l'anava a veure cada nit quan House tocava a prop de la plantació on Waters vivia). Va ser tot un luxe i una sort que Son House fos encara viu quan a meitat dels anys seixanta hi hagué el moviment de renaixement del blues, amb la recuperació de vells bluesmen llegendaris i oblidats, que es "descobrien" amb mètodes de pel·lícula de detectius. Son House, que no havia tornat a fer música des dels anys 30, va viure uns darrers anys de glòria i ens va regalar interpretacions de blues fossilitzats en el temps:

Robert Plant i la Band Of Joy

Mentre que Jimmy Page s'ha passat els darrers anys dedicant-se a exercir de llegenda viva (ja sabeu: homenatges, actes benèfics, col·laboracions puntuals amb altres artistes), Robert Plant ha anat facturant una discografia brillant, acompanyada d'uns concerts inigualables.

Molt més inquiet que Page i amb un constant afany d'experimentar només comparable al de John Paul Jones, la darrera sorpresa de Plant ha estat ressuscitar el grup que tenia abans d'entrar a Led Zeppelin: la Band Of Joy.

can Simó d'en Jaume

Avui m'he adonat que el proper setembre farà deu anys que vam fer les "Pedecuni Sessions". Aquell CD incloïa cançons com aquest can Simó d'en Jaume, un homenatge a la toponímia eivissenca amb solos del meu cosí i meus intercalats. Està molt passat de voltes i distorsiona però m'agrada molt. Per cert, a la foto no estic fent de Jimi Hendrix, estic cantant fent passar la veu per les pastilles de la vella Samick.

In The Sky

Un bon dia del 1968, aquesta colla de freaks que eren Frank Zappa and The Mothers Of Invention van anar als estudis de Granada TV i van deixar anar aquest In The Sky (la qual cosa diu molt en favor de la televisió britànica).

Zappa sempre va ser un enamorat del Doo-wop i del R&B, i el que veiem a In The Sky és un destil·lat, un condensat, una anàlisi de laboratori d'aquesta música americana dels 40 i 50. Mireu l'actitud de Zappa i dels Mothers, interpretant el tema amb la precisió d'un quartet de corda vienès. Mereix una menció especial l'execució vocal de Roy Estrada, solemne, marcial.

Blues a l'antiga: Change My Clothes

Com que la reunió d'Illinois Central sembla que no serà fàcil, m'estic plantejant fer una cosa que mai m'havia agradat i és tocar tot sol. Veu i guitarra. No és un format amb el que em senti còmode perquè a mi m'agrada tocar amb gent i poder respirar de tant en tant durant l'actuació, cosa que no pots fer si tot el pes de la música recau damunt de tu mateix. Però estic començant a preparar un repertori que pugui tocar tot sol.

L'any 2002 vaig voler fer un blues a l'estil del Delta, guitarra i veu enregistrats en directe amb un únic micro d'ambient. Vaig triar aquest fosc blues de Bukka White. Aquest curiós bluesman va passar una temporada, com molts d'altres, a la famosa presó de Parchman. Allà va compondre Change My Clothes, sobre la vergonya i la ràbia que li causava haver de dur la roba de presoner (el famós uniforme de ratlles).

I vaig triar aquest blues perquè és inusual: l'estrofa es fa sobre un acord que no està, per dir-ho així, en la tonalitat de la cançó, i la línia vocal crea com una dissonància. El vaig arranjar una mica a la meva manera (aquesta és la gràcia de fer versions) però vaig mirar de ser prou fidel a l'estil de l'original.