dimecres, 28 de setembre de 2011

Dream Theater ho han tornat a fer



Tothom sap que Mike Portnoy no era només el bateria de Dream Theater, sinó que n'era el líder. Les seves aportacions no eren només compositives sinó que afectaven tot el procés creatiu dels discos i l'activitat general del grup. Però Dream Theater tenen músics prou qualificats com per tirar endavant l'elaboració d'un disc nou i crec que han mantingut el nivell de manera notable.

Després del gir sobtat que la sortida de Portnoy va suposar per al grup, jo esperava un disc que seguís el que suggereix el seu títol. Esperava un disc convuls, agressiu, de reafirmació, un cop de puny sobre la taula per a dir "aquí estem i seguim endavant". Però no. Només cal sentir l'inici del disc: una suau i elegant introducció de guitarra neta. A Dramatic Turn of Events és un disc molt melòdic, optimista, que no s'adiu amb el seu dramàtic títol.

La sortida de Portnoy també ha afectat la producció i mescla: aquest és un disc més equilibrat. La bateria està al nivell de la resta d'instruments i el baix guanya una mica de protagonisme respecte a mescles anteriors, cosa que jo personalment agraeixo. Pel que fa al substitut de Portnoy, Mike Mangini, està sobradament capacitat per a la feina (altrament no seria el bateria de Dream Theater). Comparar Portnoy i Mangini no té sentit. Personalment agraeixo a Mancini que no hagi volgut epatar i fer veure que és un pop que intenta fer-se notar en tot moment com Portnoy. Mangini s'ha posat al servei de les composicions, que és el que s'ha de fer. I pel que fa a James Labrie, aquest home millora amb els anys fins al punt que jo actualment no el canviaria com a cantant de Dream Theater (al contrari del que he pensat durant molt anys). Labrie ha adaptat les línies vocals al seu registre, ha après a ser conscient de les seves capacitats i a treure el millor de la seva veu i amagar el pitjor. Enrere han quedat les desafinades i les estridències.

Si hem de dir alguna cosa negativa és que Dream Theater ja no ens sorprenen. Les cançons d'aquest disc podrien estar perfectament, per exemple, a Octavarium. Sembla que Dream Theater han trobat un lloc on se senten còmodes. Els seus quatre darrers discos, sense caure en la repetició, segueixen una línia força definida i estable. Lluny queden els tombs estilístics. A mi, tot i que m'agrada que les bandes evolucionin, ja m'està bé sempre que les cançons mantinguin el nivell creatiu.

1 comentari:

F. Nogués ha dit...

Un amic, bon coneixedor de la carrera de Dream Theater, m'ha enviat una reflexió interessant sobre el nou disc:

"Estic d'acord amb els primers tres paragrafs totalment, però no del tot amb el darrer. Crec que efectivament la línia és estable, però aquest disc està molt per damunt dels darrers 3 (Octavarium, Systematic Chaos i Black Clouds...). Compositivament és un disc molt més elaborat i melòdic (la intervenció del Rudess ha estat definitiva en aquest disc) que dista dels riffs i la metòdica dels 3 darrers discs. Està treballat pels 3 (Rudess, Petrucci i Myung) i es nota...

Per mi és un dels millors treballs de DT, sense dubte, en el que se'ls veu com alliberats. Per fi deixen de fer el que han fet sempre (el Portnoy era estricte en això) amb un primer tema contundent i amb un darrer apoteòsic i a poder ser un instrumental. Sembla que ho hagin fet expressament de posar un tema tranquil com a darrer i no ser altament canyeros en el primer".