divendres, 1 de febrer de 2013

Sonny Terry


Aquests dies he estat recuperant un disc mític: "Sonny is King" de Sonny Terry. El disc està format per dues sessions de gravació (cinc cançons cada sessió). La primera sessió és del 1960 i Sonny Terry (veu i harmònica) té l'acompanyament a la guitarra de Lightnin' Hopkins (ni més ni menys). La segona sessió és del 1962 i en aquest cas el company de Sonny Terry és un altre monstre: Brownie McGhee (brillant guitarrista i habitual company musical de Sonny Terry).

Ja ho diu el gran Ted Gioia al seu llibre, Delta Blues: el blues primigeni, el que no ha arribat fins als nostres dies, i la música "occidental", van arribar a un acord a mig camí l'un de l'altra, de manera que la música d'arrel africana es va anar encabint en estructures i tempos més o menys estables o regulars. Però les coses no sempre van quedar clares del tot. I a cada regió, cada bluesman feia les coses una mica a la seva manera (i això és interessantíssim perquè ens dóna maneres molt personals i úniques d'interpretar blues). Estem parlant del blues de principis del segle XX (després, tot això es va codificar i uniformitzar encara més, donant com a resultat, per exemple, el blues de Chicago).

Però tornant al disc que ens ocupa, veiem (per exemple a One Monkey Don't Stop The Show), com Sonny Terry i Lightnin' Hopkins (i especialment el seu baixista, Leonard Gaskin), estan tocant el mateix blues però cadascú ho fa amb una estructura (millor dit, una progressió d'acords), una mica diferent. No hem d'oblidar que Sonny Terry és un Piedmont bluesman (de Georgia), mentre que Lightnin' Hopkins és de Texas. Però els dos van tocant i sembla que no molesten en absolut aquestes diferències. En aquest disc tenim blusos festius i alegres però també a blusos com Ida Mae o Bad Luck, que personalment em semblen els millors moments del disc: recorden aquells blusos fora de sèrie, solemnes, que cantava Son House.