Tres pescadors

Avui el Tato m'ha enviat aquest "Je crois entendre" de Kraus. Efectivament, això es canta així (el problema és que ningú canta com Kraus). De tota manera, mentre l'anava sentint no he pogut evitar recordar la que probablement és la millor interpretació, tot i que no canònica, d'aquesta ària. Amb les seves llicències i els seus coneguts pianissimi, Fleta feia una veritable meravella.

I com a curiositat, també he recordat que David Gilmour (sí, sí) va incorporar aquesta peça al repertori de les seves darreres gires i en feia una versió que, evidentment aliena a la tècnica vocal d'òpera, era també sensacional i sense dubte ha contribuït a popularitzar l'obra:

Madonna passada pel filtre Perfect Pair

A finals del 2005 se'm va acudir fer un parell de versions de Madonna i he de dir que amb aquest Into The Groove m'ho vaig passar molt bé. No hi toca ningú més que jo. Tota la culpa és meva.

Abbey Road, patrimoni britànic

El govern britànic ha inclòs els famosos estudis Abbey Road dins del patrimoni britànic. No sé si el famós pas de zebra que creua el carrer davant dels estudis forma part de la declaració o del seu entorn de protecció.

Una de Hiromi: prog rock jazz fusion

Vaig descobrir la Hiromi Uehara quan va treure el seu sensacional disc de debut, Another Mind (2003). Recordo que li vaig posar aquest disc a Joachim Kühn i no li va agradar! Va comentar alguna cosa com que era massa esbojarrada (i això ho deia ell!).

Havia deixat la Hiromi de banda fins que vaig saber que havia fet "Duets", meravellós doble disc en directe amb Chick Corea. Però sent un freak del prog, sempre tindré debilitat pels discos de fusió com aquest de la Hiromi. Mireu aquest video i digueu-me si aquesta noia no és fan del Tarkus i de King Crimson.

Una de Duke Ellington

La discografia de Duke Ellington és mastodòntica, va des dels anys 20 fins als 70 i cadascú té la seva etapa i els seus discos preferits. N'hi ha de més coneguts però aquests són els que més m'agraden:


The OKeh Ellington és un doble CD d'enregistraments dels anys vint i principi dels trenta però lluny de ser una curiositat per a col·leccionistes, aquí ja tenim un bon grapat dels grans èxits de Duke Ellington, peces que són absoluts clàssics del jazz de tots els temps: East St. Louis Toodle-oo, Black And Tan Fantasy, The Mooche, Mood Indigo o Rockin' In Rhythm. Discos de pedra.



Live at the Blue Note és un doble CD del 59 a Chicago. Es van penjar diversos micros per sobre de la banda i els dos sets de la nit es van enregistrar en cinta de tres pistes. L'any 94 es van remesclar les cintes i s'ha de dir que el so és excel·lent. 100% ambient de club (soroll de gots i plats inclòs).


Duke Ellington Octet at the Rainbow Grill 1967. Enregistrat el 17 d'agost a Nova York, aquest no és un Ellington de big band sinó que és un condensat d'Ellington però poca conya: aquí estan Johnny Hodges, Cat Anderson, Lawrence Brown, Paul Gonsalves, Harry Carney, John Lamb i Steve Little. La CBS va enregistrar alguns concerts per a ser emesos per ràdio i les cintes van restar inèdites fins a l'any 2006. Aquest disc m'agrada especialment perquè la cinta va capturar els minuts previs al concert: mentre la banda va prenent les seves posicions i preparant els seus instruments, Ellington va tocant el piano relaxadament i improvisa una medley. És un document insòlit i deliciós.


Duke Ellington's 70th Birthday Concert. Enregistrat al Regne Unit durant una gira europea de celebració dels seus 70 anys, aquest doble disc demostra que l'Ellington del 1969 sonava fresc i sempre sorprenent. En aquesta època l'orquestra incorporava un organista, Wild Bill Davis, que està sensacional.

Novetat mundial de Perfect Pair: Conventional Role

Bé, novetat relativa. Vaig compondre aquesta cançó a finals del 1994 i naturalment tenim algun enregistrament arcaic fet amb el quatre pistes però ara hem decidit posa-la al dia. És un tema simple i primitiu de rock dur, i de fet mai m'ha agradat gaire. No la solíem tocar al local. Però l'altre dia em va donar per aquí i li vaig passar unes pistes de bateria i baix al meu cosí. Com que estem nostàlgics, es va avenir a posar-hi guitarres rítmiques i un solo que m'agrada molt (tot plegat molt setentero). Finalment li vaig passar la veu i apa. Per cert, per primer cop la mescla és seva. També està al nostre Myspace.

A qui no li ha passat això?

L'època daurada del rock: Prog Rock Britannia

Ahir vaig estar mirant el documental de la BBC Prog Rock Britannia i que està penjat en 9 parts a Youtube. Com tot el que fa la BBC, és de molt bon nivell. Hi haurà qui trobi a faltar entrevistes amb algun personatge o més rellevància per a determinats grups (Pink Floyd), però el contingut és prou representatiu.

El documental es centra en un grapat de bandes (entre elles Yes, EL&P, Genesis, King Crimson i Jethro Tull), i explica l'evolució que el rock va experimentar des del 1967 amb Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band fins a la grandiloqüència i la desproporció de finals dels 70.

Certament, el salt qualitatiu que va fer el rock en aquesta època no ha estat superat. I en aquests anys es van donar unes circumstàncies que no s'han tornat a repetir: experimentació per part dels artistes, llibertat creativa per part de les discogràfiques, i èxit massiu de públic i de vendes impensable actualment per a una música d'aquestes característiques.

Nico Muhly: música de disc

Aquests dies estic sentint Speaks Volumes (2006) i Mothertongue (2008), els dos discos del compositor nord-americà Nico Muhly. Els discos d'aquest jove graduat a la Juilliard no estan concebuts com a substituts d'una execució orquestral en directe. L'obra és el disc, l'enregistrament (amb la seva execució, producció i mescla), de la mateixa manera que ho és Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Música orquestral, tractament electrònic i mescla. Música per a ser escoltada, no només llegida. Espero no espantar ningú si dic que aquest noi ha sentit els Crimson de Larks' Tongues in Aspic.

Música sense missatge. Només música. Això s'agraeix.

Quan estava a una banda de punk

El vespre del 24 d'abril del 99, la banda de punk barcelonina Electro Leprosilla va irrompre a l'acollidor i familiar Casal Font d'en Fargues (Barcelona), i va vomitar el seu art davant d'una gent que no en tenia cap culpa. Sembla que els va agradar, però. D'aquest "Stop" només en podeu sentir la meitat perquè la cinta comença tard, al mig del solo del meu cosí. Per sort, tenim el final.

No hi havia gaires bandes que toquessin punk i blues al mateix concert :-D

Tots tenim un passat.