La discografia de Duke Ellington és mastodòntica, va des dels anys 20 fins als 70 i cadascú té la seva etapa i els seus discos preferits. N'hi ha de més coneguts però aquests són els que més m'agraden:
The OKeh Ellington és un doble CD d'enregistraments dels anys vint i principi dels trenta però lluny de ser una curiositat per a col·leccionistes, aquí ja tenim un bon grapat dels grans èxits de Duke Ellington, peces que són absoluts clàssics del jazz de tots els temps: East St. Louis Toodle-oo, Black And Tan Fantasy, The Mooche, Mood Indigo o Rockin' In Rhythm. Discos de pedra.
Live at the Blue Note és un doble CD del 59 a Chicago. Es van penjar diversos micros per sobre de la banda i els dos sets de la nit es van enregistrar en cinta de tres pistes. L'any 94 es van remesclar les cintes i s'ha de dir que el so és excel·lent. 100% ambient de club (soroll de gots i plats inclòs).
Duke Ellington Octet at the Rainbow Grill 1967. Enregistrat el 17 d'agost a Nova York, aquest no és un Ellington de big band sinó que és un condensat d'Ellington però poca conya: aquí estan Johnny Hodges, Cat Anderson, Lawrence Brown, Paul Gonsalves, Harry Carney, John Lamb i Steve Little. La CBS va enregistrar alguns concerts per a ser emesos per ràdio i les cintes van restar inèdites fins a l'any 2006. Aquest disc m'agrada especialment perquè la cinta va capturar els minuts previs al concert: mentre la banda va prenent les seves posicions i preparant els seus instruments, Ellington va tocant el piano relaxadament i improvisa una medley. És un document insòlit i deliciós.
Duke Ellington's 70th Birthday Concert. Enregistrat al Regne Unit durant una gira europea de celebració dels seus 70 anys, aquest doble disc demostra que l'Ellington del 1969 sonava fresc i sempre sorprenent. En aquesta època l'orquestra incorporava un organista, Wild Bill Davis, que està sensacional.
5 comentaris:
Moltes gràcies per les recomanacions. No conec gaire la seva obra, però és un dels grans de la història del jazz. Okeh i Blue Note, no es pot demanar més!
I tant. Espero que t'agradi. I pensa que Ellington, a diferència d'altres vaques sagrades del jazz clàssic, no va menysprear l'aparició del be-bop. Va col·laborar amb Gillespie (al disc Jazz Party) i té un conegut disc a mitges amb John Coltrane.
Un disc amb en Coltrane! No ho sabia. El buscaré!
Mi disco de Duke sigue siendo el que homenajea a sus dos grandes instrumentistas de principios de los 40, Jimmy Blanton y Ben Webster.
El del 72, no? Me lo apunto.
Publica un comentari a l'entrada