I Put A Spell On You, de tots colors

Aquí tenim dues interpretacions del clàssic de Screamin' Jay Hawkins, I Put a Spell on You, hereves de la de Nina Simone.
La primera, enregistrada fa pocs dies, és de Jeff Beck amb Joss Stone. La segona és de David Gilmour i Mica Paris que el van interpretar per primer cop l'any 1992 i ho van tornar a fer igual de bé o millor l'any 2004.



Joss Stone fa una interpretació probablement més expressiva que Mica Paris. I Jeff Beck, massa baix a la mescla televisiva, fa coses endiablades amb la guitarra. Però jo, que sempre he dit que Jeff Beck fa coses que no són d'aquest món, crec que les dues versions de Gilmour i Paris són insuperables.





És interessant la versió de Pete Townshend amb David Gilmour. Trobo forçada la de Creedence Clearwater Revival, massa canònica la de Joe Cocker amb Eric Clapton, m'agrada l'arranjament de la de Katie Melua, la dels Animals és molt bona, la que fa el mateix Eric Burdon més de quaranta anys després és també sensacional (res a veure amb la versió discreteta d'Allan Price), la de Terry Reid és pur 1968 (per cert, no sé qui tocava el Hammond amb Reid però era un crack), el de Bill Wyman's Rhythm Kings té la particularitat de veure el solo del gran Albert Lee, la de Bryan Ferry, a banda de tenir un arranjament original, és deliciosament vuitantera i la d'Arthur Brown és extraordinària. Però la més freak és, sense dubte, la de Natacha Atlas.

Revisitant All Things Must Pass

El tòpic diu que Harrison havia acumulat tal quantitat de cançons en època Beatles, fruit de la censura de Lennon i McCartney, que quan el grup es va dissoldre, el seu primer disc en solitari va ser triple i va ser una obra mestra. Això no és cert del tot: dels tres discos, el tercer és un recull de jam sessions que van tenir lloc durant les sessions d'enregistrament. Pel que fa a l'obra mestra, home, té alguna cançó clarament prescindible, d'altres són massa llargues i la producció wall of sound de Phil Spector és molt vintage i tal però, entre nosaltres, és tan horrible com la sobreproducció que va destrossar alguns famosos discos dels anys 80 (Union).

Dit això, cal deixar clar que All Things Must Pass (1970) és un dels grans discos que ens va deixar George Harrison (que no és dir poc), té excel·lents cançons i la versió remasteritzada de l'any 2000 inclou el que personalment crec que és el millor: versions de prova tocades per Harrison amb la guitarra acústica ensenyant les cançons a Phil Spector mentre aquest, sense que Harrison ho sabés, ho estava enregistrant:



Sempre m'ha agradat especialment aquesta versió informal de la cançó que dóna títol al disc i que Harrison va tocar a un programa de TV l'any 1997 en el que crec que va ser la seva darrera interpretació en públic:

Petite Blonde: combinació explosiva

Avui he rescatat un dels millors discos en directe que he sentit en ma vida: "Petite Blonde" de Bill Evans. Sòlid com una pedra, bo de cap a peus. Enregistrat a dues nits europees del 1992. Jazz fusion i funk a càrrec d'una banda que es volia menjar el món. Només cal sentir com tocava Dennis Chambers (el millor bateria de l'època amb permís de Dave Weckl?). Amb ell hi havia Victor Bailey (baix), Mitch Forman (teclats) i Chuck Loeb (guitarra). Les composicions són bones, l'execució és sensacional, els solos són inspirats i el concert ofereix agressivitat i sensibilitat a parts iguals. No es pot demanar més. Bé, i tant que podem demanar més: un altre directe d'aquella gira.



Per cert, a banda de Dennis Chambers, hi ha un altre bateria en aquest món que encara podria tocar aquest disc de memòria :-D

Novetat: antigues cançons de treball

Més arqueologia musical. Quan Alan Lomax va començar a començar a documentar la música tradicional nord-americana, una de les primeres coses que va fer fou anar a les presons del sud perquè va pensar que allà, entre les cançons de treball dels presoners, trobaria els darrers vestigis de cançons de l'època de l'esclavatge. I així va ser. L'àmbit de les presons, on els negres treballaven de sol a sol, va permetre perpetuar aquesta tradició que també va evolucionar cap a un gènere autònom de música negra amb temàtica de presó.

He triat dues d'aquestes work songs i les passat per la trituradora. Fetes i enregistrades en una tarda cadascuna. M'he quedat amb les primeres preses i sense claqueta. Oh, Lord!