dilluns, 26 d’abril de 2010

I Put A Spell On You, de tots colors

Aquí tenim dues interpretacions del clàssic de Screamin' Jay Hawkins, I Put a Spell on You, hereves de la de Nina Simone.
La primera, enregistrada fa pocs dies, és de Jeff Beck amb Joss Stone. La segona és de David Gilmour i Mica Paris que el van interpretar per primer cop l'any 1992 i ho van tornar a fer igual de bé o millor l'any 2004.



Joss Stone fa una interpretació probablement més expressiva que Mica Paris. I Jeff Beck, massa baix a la mescla televisiva, fa coses endiablades amb la guitarra. Però jo, que sempre he dit que Jeff Beck fa coses que no són d'aquest món, crec que les dues versions de Gilmour i Paris són insuperables.





És interessant la versió de Pete Townshend amb David Gilmour. Trobo forçada la de Creedence Clearwater Revival, massa canònica la de Joe Cocker amb Eric Clapton, m'agrada l'arranjament de la de Katie Melua, la dels Animals és molt bona, la que fa el mateix Eric Burdon més de quaranta anys després és també sensacional (res a veure amb la versió discreteta d'Allan Price), la de Terry Reid és pur 1968 (per cert, no sé qui tocava el Hammond amb Reid però era un crack), el de Bill Wyman's Rhythm Kings té la particularitat de veure el solo del gran Albert Lee, la de Bryan Ferry, a banda de tenir un arranjament original, és deliciosament vuitantera i la d'Arthur Brown és extraordinària. Però la més freak és, sense dubte, la de Natacha Atlas.

4 comentaris:

David ha dit...

Déu n'hi do la quantitat de versions que se n'han fet, oi? N'hi ha que estan molt bé, però jo em quedo amb la Nina Simone. Per cert, no creus que en Gilmour (una mica a la seva manera) sempre ha tocat blues?

F. Nogués ha dit...

Estem d'acord: sempre he pensat que Gilmour és un dels grans guitarristes de blues, el que passa és que ha no exercit dins d'una banda de blues sinó dins de Pink Floyd.

Dr. Krapp ha dit...

La versión de la escelente Joss Stone comparada con la original es algo parecido a lo de la Bella y la Bestia.
Estoy de acuerdo en la apreciación sobre Gilmour como bluesman, algo que comparte con casi todos los grandes guitarristas británicos de su generación.

F. Nogués ha dit...

De la versió de Joss Stone crec que cal destacar la seva sobrietat i el fet que evita fer una còpia dels dels manierismes de la tradició vocal afroamericana (que és el que fa tothom).