Aquest és del 1988 però forma part d'un escollit grup de discos que a finals de la dècada ens van ajudar a sortir d'aquell malson de sintetitzadors i caixes de ritmes, introduint aire fresc i sonoritats que anunciaven temps millors.
Nothing's Shocking és el primer disc en estudi de Jane's Addiction. Recordo perfectament el dia que vaig comprar la meva còipia de Nothing's Shocking, en vinil, naturalment, a una petita botiga de Ginebra. Allò sonava nou, tenia màgia. Les composicions i el so. Fresc, innovador, valent. Una explosió de creativitat. I més de vint anys després segueix sonant nou, cosa que diu molt poc en favor del panorama del rock actual. No hi ha res sobrer en aquest disc. Les 11 cançons són imprescindibles. I el disc desborda personalitat. El rock no ha donat gaires cantants com Perry Farrel. Una veu única i un home de talent que va més enllà del cant: només cal mirar les portades de Jane's Addiction, començant per aquesta de les siameses amb el cap en flames (una escultura de Perry Farrel).
Després de Nothing's Shocking van publicar Ritual de lo Habitual (1990), també un excel·lent disc. La banda es va disoldre i no va fer més discos fins a la decebedora reunió de Strays (2003). Esperem que el seu proper disc, The Great Escape Artist, previst per a l'estiu, ens recordi una mica els Jane's Addiction de Nothing's Shocking.
2 comentaris:
Hola Ferran. Jo crec que els 80's han sigut anatemitzats d'una manera molt injusta, associant-los al que dius: sintetitzadors cutres i caixes de ritmes de llauna. Obviament no hi estic gens d'acord. Tu creus que podem deslligar als 80's del Bruce Springsteen, The Smiths, R.E.M., The Police, Tom Waits, U2, Aeroesmith, Metallica, Peter Gabriel, Guns and Roses, Talking Heads, Pixies i un llarguísim etcètera? Recordo perfectament l'exemplar del Popular 1 on sortia el Nothing's Shocking com a disc del mes i al cantó el New York del Lou Reed amb la màxima puntuació també. Crec que la música manofacturada de sintetitzadors cutres va ser una mínima part, inclòs jo puc veure en aquelles cançons alguns temes de qualitat comparat amb molta de la música que es fa avui i que està en les llistes d'èxit. Afegiria que el periode que va del 1986 fins a 1992 va ser la culiminació la música Rock i Pop que va engegar en els 50's, tinguen els anys 1987 i 1991 com anys culmens de producció d'obres mestres. Salutacions!
És interessant el que dius. Naturalment que no tot el que es va fer als anys 80 va ser horrible. A més dels artistes que esmentes, podríem incloure-hi coses amb un so "més 80s" com The Cure o King Crimson (la formació 80s), que també van fer grans discos. I no hem d'oblidar l'apogeu del heavy metal clàssic: Judas Priest, Iron Maiden, Ozzy, van tenir el seu moment de més èxit durant aquesta dècada.
Ara bé, el que triomfava comercialment, el que arrasava a l'MTV, el que sonava a les ràdios, no era ni Metallica, ni Aerosmith, ni Tom Waits, ni Jane's Addiction. Als Estats Units és possible, però a casa nostra el heavy (ja no dic el thrash metal), o el rock de bandes com Talking Heads, Living Colour, G&R, no era precisament un fenomen de masses. Sí, Jane's Addiction van ser portada del Popular 1, però m'estàs parlant del Popular 1! Una revista de culte. Els amos i senyors dels anys 80 van ser Madonna, Michael Jackson, Wham!, A-ha, Pet Shop Boys, Bananarama, Spandau Ballet o Whitney Houston.
Però hi ha un altre aspecte. El so. Hi ha excepcions, però la majoria dels discos enregistrats als anys 80 van patir sobredosi de teclats, bateries elèctriques, reverbs exagerades, etc. L'epidèmia va afectar artistes i grups de rock que tenien una bona reputació: The Who, Robert Plant, Dire Straits, Jethro Tull, fins i tot Judas Priest ("Turbo"). Alguns artistes no només van adoptar el so 80s sinó que van canviar el seu estil per tal de sonar més "moderns" (Whitesnake, Yes).
Ara queda molt cool i molt vintage lluir la nostra samarreta de Led Zeppelin (per exemple, rèplica desgastada de la que es va fer per a la USA Tour '75 o Knebworth '79), i que ens hem comprat a Internet. Però l'any 1985 el panorama era diferent. A les carpetes dels estudiants adolescents només hi havia fotos de George Michael i (en el millor dels casos), Bono o Jon Bon Jovi. De Led Zeppelin o de Janis Joplin només en parlaven els membres de la resistència, que són els que llegien Popular 1 :-D
Pel que fa a això del període 1987 i 1991 com a cim creatiu del rock, crec que no ens posarem d'acord però tinc curiositat per saber els discos que consideres que representen aquesta època daurada.
Jo sempre he pensat que l'època que va de finals del 60 a inici dels 70 (podríem dir del 1967 al 72), va ser insuperable. Els millors discos dels Beatles, Who, el naixement de Pink Floyd, Cream, Hendrix, Led Zeppelin, tot el progressiu britànic (Yes, Crimson, EL&P, Genesis), Bowie, Bolan, Deep Purple, Black Sabbath.
Per cert, és un plaer tenir-te al blog.
Publica un comentari a l'entrada