dimecres, 15 de juny de 2011

Slayer

Slayer són els únics que quan els veus, te'ls creus. Allò no és una pose. Són així. I són els únics que no fan concessions a l'ornament. Ni musicalment ni visualment. No hi ha res més que l'estríctament necessari. I són una raresa dins el món del metal. Tenen el seu estil i la seva manera de fer. Ells fan el seu camí, aliens al que passa a la resta del món (musicalment parlant). Interpreten el metal a la seva manera, inaccessible, sobri, auster. Encara no m'explico com han aconseguit el seu èxit. Sempre que veig les imatges del grup tocant a un festival multitudinari em sorprèn que hi hagi tanta gent a qui agradi la seva música. Maiden, Metallica, Megadeth, d'acord, però Slayer!?

També hi ha el so. Altres grups tenen un so de guitarra que té una gran producció al darrere, un so aplastant, un wall of sound aplicat a la producció de guitarres. Slayer no. Amb els seus vells amplificadors, el seu so de guitarra és real, cru, lleig. I probablement per això la seva execució és més impactant encara, perquè no es recolza en un coixí sonor. No el cencessiten. I no només musicalment són insòlits. Les seves lletres també ho poden ser, com és el cas de Silent Scream (1988), una ferma condemna de l'avortament: