Discos que ens van treure dels 80: Frizzle Fry

Reprenem la sèrie de "Discos que ens van treure dels 80" i en aquesta ocasió és el torn del Frizzle Fry (1990) dels inimitables Primus.

Abans que res, hauríem de recordar què sonava a la ràdio l'any 1990: Gloria Estefan, Tracy Chapman, MC Hammer, Celine Dion, Suzanne Vega, New Kids on the Block, Mariah Carey, Pet Shop Boys i Whitney Houston. Actualment qualsevol anunci de Fanta pot tenir música de Pantera, però en aquella època Anthrax, Iron Maiden, Slayer, Tesla o Megadeth, que també van publicar disc l'any 90, no sonaven a la ràdio o apareixien a la TV ni per casualitat. Convé recordar-ho.

I va ser en aquest panorama que van aparèixer els Primus. El seu primer disc va ser un directe (el meravellós Suck on This), però havia passat absolutament desapercebut, especialment a casa nostra. El seu primer disc d'estudi, doncs, va ser Frizzle Fry. Mai s'havia sentit res similar ni de lluny al que feia aquest trio, liderats per un baixista (Les Claypool) que tocava el seu instrument com qui toca un ukelele i cantava d'aquella manera que em veig incapaç de descriure, un guitarrista (Larry LaLonde) que es movia entre el metal i la psicodèlia (ha de ser molt difícil ser guitarrista a Primus), i un bateria (Tim "Herb" Alexander) contundent i detallista alhora. Tot ells amb una gran tècnica però amb una estètica que semblava sortida d'un còmic. I naturalment aquelles grans lletres que mostraven la gran capacitat narrativa i el ric imaginari personal de Les Claypool, on el mar i la pesca hi són sempre presents.

Aquesta gent ho tenien clar. No van haver de trobar el seu so. No van haver de madurar. Ja eren Primus tal com els coneixem. I el seu disc de debut estava farcit de grans clàssics que encara ara sonen en directe. I tenia un petit homenatge a Rush. I aquella portada! Tot això, l'any 1990, era glòria.

Soap&Skin

He de dir que fa temps que vaig sentir alguna cosa d'aquesta noia però no hi vaig parar l'atenció que mereix. El Sr. Jordi A., com sempre, em fa arribar coses interessants i ha estat ell qui m'ha fet notar el caràcter desconcertant d'aquesta cantant austríaca que es diu Anja Plaschg però actua sota el nom de Soap&Skin:

La nena "tant es casca una versió ben original i potent d'un blues del Robert Johnson, com li dóna per rescatar allò del "Voyage Voyage" dels 80, o ajuntar-se amb uns tals Nino Aus Wien per a perpretar la pitjor versió de Dylan des de les que feia el Shatner als anys 60, i mentrestant va deixant peces d'orfebreria pròpies com aquest "Wonder":

Una de Sant Joan

No m'agraden els petards. Són desagradables i no tenen res a veure amb l'ancestral celebració del solstici d'estiu i els seus rituals vinculats al foc. Res. Els petards són pur soroll. Cap contingut estètic, cap transcendència. Pam i ja està. Són una cosa molt primària.

Al meu cosí Eduard tampoc li agraden. Gens ni mica. Durant molts anys, quan jo vivia a Barcelona i tocava amb ell al llegendari grup que dóna nom a aquest blog, el que fèiem era planificar un assaig o una sessió de gravació just la nit de Sant Joan. Ens ho passàvem molt bé. A més, és l'única nit de l'any que pots assassinar algú sense por que se senti el tret de la pistola.

Celebrem-ho recordant aquesta versió del Brilliant (una de les meves cançons més freaks). És increïble que toquéssim això en directe (i que la gent ho escoltés):

ABWH

Ara ja ningú recorda els Yes. A la gent, com a molt li resulta familiar la cançó Owner of a Lonely Heart. I actualment els Yes són una paròdia d'ells mateixos, arrossegant pel món el nom i el prestigi del grup amb un imitador (literalment) com a cantant, i fent gires per circuits de segona.

Però hi va haver un temps en què Yes eren molt grans. Banda d'estadis. La formació clàssica de Yes es va mantenir sense gairebé cap canvi durant els setanta però quan va arribar el 1980 van fitxar el guitarrista Trevor Rabin i van canviar el seu so (com tants altres grups van fer a l'època): van passar del barroc progressiu a un pop tècnic més americanitzat i radio-friendly (Owner of a Lonely Heart). Amb èxit.

Però l'any 1989, la veu de Yes, Jon Anderson, va pensar que havia arribat el moment d'una reunió dels Yes clàssics. Ja hi havia uns Yes en funcionament (els de Trevor Rabin) i dins d'aquests Yes hi havia Chris Squire, baixista original i co-propietari dels drets del nom del grup. Si ell no ho acceptava, els altres Yes (els originals, per dir-ho ràpid), no podien fer servir el nom de Yes.

I és així com va sorgir Anderson Bruford Wakeman Howe: de la impossibilitat de dir-se Yes. Però necessitaven un baixista (Chris Squire estava amb "els altres Yes"). L'escollit fou el gran Tony Levin, que havia estat durant els anys 80 amb Bill Bruford a King Crimson.

ABWH van fer un primer disc homònim), i de la seva gira en va sortir un doble disc i vídeo en directe (amb Jeff Berlin al baix degut a una malaltia de Tony Levin): An Evening of Yes Music Plus. Aquest directe és molt curiós perquè posa so dels anys 80 al repertori dels Yes dels anys 70. I funciona! Jo no hi vaig poder anar però encara recordo els preciosos cartells amb il·lustracions de Roger Dean enganxats pels carrers de Barcelona.

ABWH anaven a fer un segon disc (corren molts pirates amb outtakes), però va arribar una mena de reconciliació entre les dues famílies Yes i això va propiciar l'edició del disc Union (i la seva gira, també coneguda com el gran circ dels Yes). Però d'això ja en parlarem un altre dia, que la telenovel·la es fa massa llarga.

Per cert: aquella roba!

Album de culte: "Ringo" (1973)

Una de les joies més desconegudes de l'univers beatle és aquest disc: "Ringo" (1973). El simpàtic bateria dels beatles havia fet un parell de discos d'estil retro però es pot dir que aquest va ser el seu primer disc de rock en solitari. Per a l'ocasió va demanar "una petita ajuda als seus amics" (ho sé, el joc de paraules era fàcil), i no hi ha dubte que va obtenir resposta.

La llista de músics que van participar a les sessions del disc és un autèntic luxe i mai podrà ser superada. A més, això no va ser una cosa planificada als despatxos de cap discogràfica, sinó que aquesta gent eren amics: Vini Poncia (un habitual als discos del beatle), Marc Bolan (ni més ni menys), Steve Cropper (Booker T. & the M.G.'s), Klaus Voormann (una llegenda: amic dels Beatles des dels inicis a Hamburg, baixista, gran fotògraf i dissenyador gràfic), Robbie Robertson, Levon Helm, Rick Danko i Garth Hudson (tots quatre The Band), David Bromberg, Billy Preston (una altra llegenda dels teclats i que va conèixer els Beatles a les sessions de Let It Be), Nicky Hopkins (un altre pes pesant del rock britànic), James Booker, Stephen Stills (Buffalo Springfield, Crosby, Stills & Nash [and Young]), Gary Wright, Jim Keltner (una altra llegenda: bateria d'infinitat d'artistes, entre ells molts dels Beatles en solitari i els Traveling Wilburys), Milt Holland, Bobby Keys (el conegut saxo, per exemple, de dels Rolling Stones)
Tom Scott (músic de sessió d'infinitat d'artistes), Jim Horn, Jack Nitzsche, Harry Nilsson (present a totes les festes), Paul McCartney, John Lennon i George Harrison.

Els altres Beatles van contribuir al disc amb composicions i interpretacions però en cap moment toquen els quatre en la mateixa cançó. Això és el més semblant que hi va haver a una reunió dels Beatles (si exceptuem, naturalment, les sessions de l'Anthology).

La versió en vinil era una veritable meravella. Et podies passar una bona estona observant els detalls i els personatges que hi apareixen, de manera semblant a la portada del Sgt. Pepper's. I a l'interior hi havia un llibret amb les lletres de les cançons i per a cadascuna d'elles hi havia una litografia de Klaus Voormann. Tot plegat s'ha mantingut a les edicions en CD però naturalment, en miniatura.

Però no són els grans noms el que fa bo aquest disc. Les composicions són sensacionals i les interpretacions són impecables. I més important que tot això és un ingredient difícil de descriure. És un ambient. Una sensació. Inclou dosis d'optimisme, experimentació i creativitat). Ja dic que no és fàcil de descriure. Només el trobem en alguns discos dels Beatles o alguna obra dels Monty Python. L'última vegada que el vaig detectar va ser als discos dels Traveling Wilburys. Irrepetible.

Sempre m'he preguntat si s'ha conservat més material d'aquestes sessions: preses alternatives, assajos, temes descartats, etc. Això, sens dubte, mereixeria una edició de luxe.

Sentiu I'm The Greatest, que obre el disc, composta per John Lennon. Atenció als músics d'aquesta cançó: Ringo Starr (bateria i veu), John Lennon (segones veus i piano), George Harrison (guitarra), Klaus Voormann (baix) i Billy Preston (orgue):

Documental: Honeyboy and the History of the Blues

S'ha publicat el DVD del documental "Honeyboy and the History of the Blues", dedicat a la vida David ‘Honeyboy’ Edwards, anomenat The Last of the Great Mississippi Delta Bluesmen. Al documental hi participa gent com Joe Perry i Keith Richards, i és que aquest home va conèixer Robert Johnson i Charlie Patton (!).

Honeyboy es va mantenir en actiu fins que va morir l'any passat, havent-nos deixat la seva autobiografia "The World Don't Owe Me Nothing: The Life and Times of Delta Bluesman Honeyboy Edwards".

Honeyboy and the History of the Blues from Producer Rob Perkins on Vimeo.

King Of Dreams acústic

Una altra de prova per al repertori acústic: King Of Dreams, un títol fosc i poc conegut de Deep Purple (1990) transformat en un blues:

U. K. (1978)

U. K. Aquest va ser veritablement un súper grup. Amb músics de luxe. Poques vegades funcionen els projectes com aquest, dissenyats en laboratori, i en aquesta ocasió la cosa només va durar un disc (després la formació va canviar).

Que no s'espantin els alèrgics al rock progressiu dels 70. Tot i que aquest grup estava format per quatre de les vaques sagrades del gènere, van tenir el talent i l'encert de no caure en els excessos que a vegades caracteritzaren alguns discos de l'època daurada del prog rock.

En aquest cas, naturalment que hi ha temps, compassos i estructures complexes, però tot està al servei d'exquisides melodies i composicions variades que fan que el disc "entri" molt bé.

Recordem que aquí es van ajuntar Bill Bruford (un dels bateries més creatius i tècnics que ha donat el rock, que s'havia format dins del jazz, i que havia estat a Yes i King Crimson). També hi havia John Wetton, que havia estat amb Bruford a King Crimson, i que en aquest disc va fer un treball vocal excel·lent. També hi havia el teclista i violinista Eddie Jobson (Crimson, Zappa, Jethro Tull), i el geni de les sis cordes Allan Holdsworth.

Tots van estar a l'alçada de les expectatives i en aquesta ocasió el dream team fa facturar una obra mestra però que té l'encant dels discos de culte, perduts en la foscor i la decadència de finals dels 70.