El Metal God fa 60 anys

Més celebracions: Rob Halford (el Metal God) ha fet 60 anys. Tots sabem que no canta com l'any 82 però encara pot oferir molt bons concerts amb Judas Priest. No és el moment ni el lloc per a definir la importància i la influència d'aquest personatge a la música popular del segle XX. Per molts anys. A la web de Judas Priest hi ha algunes fotos de la celebració de l'aniversari, amb un pastís ad hoc.

El film de Scorsese sobre George Harrison

Ja tenim el trailer del documental de Scorsese "George Harrison: Living In The Material World":

Coming this October, Martin Scorsese traces the life of George Harrison in an intensely personal film, weaving together previously unseen archival materials, home movies, and interviews with Eric Clapton, Terry Gilliam, Eric Idle, George Martin, Paul McCartney, Yoko Ono, Tom Petty, Phil Spector, Ringo Starr, Jackie Stewart and others.

Torna, Anastacia

La vaig descobrir perquè me la va recomanar el meu cosí Eduard fa anys (acabo d'enfonsar la seva reputació). Entre el 2000 i el 2004 va facturar tres discos (Not That Kind, Freak of Nature i Anastacia), que tenen cadascun tres o quatre cançons sensacionals, material més que suficient per a fer un directe demolidor.

L'Anastacia era una cantant mainstream però tenia quelcom que la feia diferent de les nenes mones, a banda d'una veu molt personal i de ser una de les veus blanques més negres. Fins i tot les tres coristes que duia als seus inicis eren tres ties normals. El seu funk-rock ballable entrava molt bé. Els seus singles eren molt comercials però tenien arranjaments frescos i una execució vocal sempre brillant.

Ara tot això ha canviat. Jo pensava que havent superat un càncer de pit i després d'un parèntesi de quatre anys reapareixeria amb un material de primera però no ha estat així. Sé que faig tard però acabo de sentir Heavy Rotation (2008) i malauradament el so és decididament per a tots els públics, les cançons són fàcils, previsibles i fluixes, i ja no hi trobem aquella cosa. No tenia cap necessitat de fer una cosa així. Torna aviat, Anastacia.

Ian Gillan: per molts anys

Ian Gillan celebra avui el seu 66è aniversari.

Can Jordi 12.08.2011

Una altra nit de blues ranci. No ha estat la meva millor nit però ha tingut bons moments com ara l'aparició de n'Albert Cooper que, com que no tenia micro, ha cantat a pel passejant entre les taules del públic (i s'ha deixat la veu). Un bon número.

Meravellosa com sempre l'hospitalitat d'en Vicent a Can Jordi Blues Station.

Jon Lord, en tractament per càncer

Mitjançant un comunicat a la seva web m'he assabentat que el llegendari teclista i compositor està sota tractament per càncer.

I would like all my friends, followers, fans and fellow travelers to know that I am fighting cancer and will therefore be taking a break from performing while getting the treatment and cure.

I shall of course be continuing to write music – in my world it just has to be part of the therapy – and I fully expect to be back in good shape next year.

God bless and see you soon Jon

Thank you.

Esperem que es recuperi aviat.

Amy Winehouse

Vaig descobrir Amy Winehouse mitjançant una breu entrevista a una revista que no recordo. Era l'època que just acabava de publicar el seu primer disc, Frank. Encara no sonava al fil musical dels dentistes ni protagonitzava escàndols. Era una cantant personal, original i arrogant. I ho podia ser. En aquella entrevista recordo que li preguntaven per altres cantants joves i ella s'afanyava a dir que una cosa la diferenciava de la majoria de cantants: ella no contractava compositors ni feia versions. Componia les seves cançons. I el seu disc, Frank, sonava fresc, nou.

Quan va publicar Back to Black vaig pensar que l'estètica retro era una via fàcil per a poder fer el sempre difícil segon disc, i que tal volta amb el tercer, havent guanyat confiança i experiència, tindríem el gran disc d'Amy Winehouse. No arribarà mai.

Es veia a venir. Descansi en pau.

Discos que ens van treure dels 80: Lights...Camera...Revolution!

Actualment ja ningú els recorda però entre finals dels 80 i inicis dels 90 Suicidal Tendencies eren un grup emergent, fresc, trencador, dinàmic, irreverent, simpàtic i, a més, tenien un gran nivell tècnic. Eren una colla de quillos provinents del món de les bandes de Los Angeles i que, movent-se entre el punk, el hardcore i el thrash metal i un toc de funk, van aconseguir atreure un públic molt divers.

Els seu primer disc és hardcore molt ràpid, el segon té alguna cançó molt bona (War Inside My Head), i mica en mica van anar trobant el seu so. A How Will I Laugh Tomorrow When I Can't Even Smile Today ja es veia que hi havia nivell. Aquell disc començava amb Trip At The Brain:



Però a inicis del 1990 van incorporar el baixista Robert Trujillo (que abans d'entrar a Metallica era un músic molt interessant), i van publicar Lights...Camera...Revolution! Ja havien trobat la fórmula. El seu sucessor va ser The Art of Rebellion, igualment bo i una mica més experimental, i l'any 94 encara van fer un disc també prou bo, Suicidal for Life, que va marcar la fi d'una època per a Suicidal Tendencies.

Ara, més de vint anys després, és normal veure camises amb logos, noms de grups, marques, etc. A meitat dels 80 només els fans de Suicidal en portaven. L'absència de merchandising va fer que els seus seguidors pintéssin el nom del grup a les seves camises. Algunes d'aquestes peces de roba fetes a mà pels fans es poden veure a la portada del primer disc del grup i són, com les famoses bandanes, una icona de la cultura underground de les bandes de LA.

Aleshores no ens ho semblava però aquell breu període de temps entre finals dels 80 i inicis dels 90 va ser brillant. Hi havia grups com Living Colour, Faith No More, Primus i Suicidal Tendencies, tots a un alt nivell creatiu.



Era l'època dels telepredicadors i la cosa va anar com anell al dit per a Suicidal Tendencies, que els van dedicar Send Me Your Money:

Homenatge de Kutiman a Led Zeppelin

Anthrax: 30 anys

Sembla que era ahir quan vaig comprar el meu vinil d'Among The Living (1987). No m'ho puc creure. Formada l'any 1981, la banda novaiorquesa pionera del thrash metal (una de les quatre grans), ha fet 30 anys, tal com proclamava orgullós Scott Ian al seu Twitter. El seu primer disc, Fistful Of Metal va ser l'únic que van publicar amb Neil Turbin com a cantant i malgrat la seva portada s'ha de dir que té excel·lents cançons (algunes s'han mantingut al repertori del grup en directe fins a l'actualitat), entre elles la inicial Deathrider o Panic:

Gillian Welch

Mai m'ha agradat el country. Encara actualment hi tinc certes reticències, especialment cap al country més comercial i les balades ensucrades. Però amb el pas dels anys m'he anat acostant cap a un tipus de country rural, auster, sobri, que em transmet molta més honestedat i em resulta més evocador de temps antics. La barreja d'ecos del folk de les illes britàniques, però també l'evident influència del blues, m'agrada.

La carrera de Gillian Welch va començar l'any 1992 i des d'aleshores no s'ha separat del seu company musical, i autèntic virtuós, David Rawlings (ambdós provenen de la prestigiosa escola universitària musical de Berklee). El seu darrer disc és l'excel·lent The Harrow & The Harvest.

Ottilie Patterson

Descansi en pau Ottilie Patterson, probablement la millor cantant britànica de jazz i blues, i parella del gran Chris Barber. The Guardian té un bon article sobre la seva figura:

Patterson cited the band's visit to the Smitty's Corner blues club in Chicago's South Side as her single most rewarding experience. After responding to an invitation to come up and sing with Muddy Waters's band, she heard one African-American lady patron call out, "Hey, lady, you sing real pretty. How come you sing like one of us?"

Kutiman

El Sr. J m'ha fet arribar aquestes perles. No puc fer altra cosa que compartir-les:

Un record per a Syd Barrett

El 7 de juliol del 2006 moria Syd Barret, un dels genis creatius més importants i influents de la música popular del segle XX. Bon moment per a recuperar no només la seva música sinó també aquest documental de la BBC sobre la seva figura.

La banda de punk

Castellterçol 31 març 1996. D'esquerra a dreta: Eduard Maluquer, Ferran Nogués, Joan Vinyals, Eduard Masllorens

L'altre dia vaig retrobar els meus antics companys de Perfect Pair. Al meu cosí, l'Eduard Maluquer, l'havia vist recentment però pel que fa a l'Eduard Masllorens i al Joan Vinyals, feia uns cinc anys que no els veia i això no pot ser.

Sempre he tingut un complex de culpabilitat amb ells. Aquells nanos van haver de tocar els meus temes durant molts assajos. Algun trauma els deu haver quedat. També fèiem versions, per a suavitzar la cosa. Ja he dit que amb el temps veig clarament que érem un grup de punk. I em refermo en això. Només cal sentir aquest Stop enregistrat al local d'assaig el 24 de març del 2000, una de les darreres vegades que vam tocar plegats.

Discos que ens van treure dels 80: Blood Sugar Sex Magik

Han esdevingut un grup odiós, comercial i previsible com Aerosmith. Però hi va haver un temps en què els Red Hot Chili Peppers eren un grup que fusionava amb gran encert el rock clàssic de bandes com Led Zeppelin o The Who, amb el funk dels setanta de Parliament i Funkadelic, i creava una música fresca, espontània, agressiva i optimista alhora.

Després d'un parell de discos acceptables, l'any 1991 van tenir l'encert de demanar a Rick Rubin que els produís el seu proper disc. Es van instal·lar a una vella mansió de Los Angeles on van crear l'ambient propici per a enregistrar un dels discos clau dels darrers decennis. Allà van fer Blood Sugar Sex Magik. Existeix un documental sobre aquelles sessions: Funky Monks.

L'any 91, just acabats els anys 80 amb els seus sintetitzadors, efectes, filtres, samplers i reverbs, el so cru i honest de gravacions com Blood Sugar Sex Magik van ser un cop d'aire fresc molt necessari per al panorama del rock.

Però mai més els Peppers han assolit aquell nivell de creativitat, ni amb Frusciante ni amb Navarro. Ara estan a punt de publicar nou disc, I'm with You, que esperem que sigui molt millor que els seus predecessors. Jo, però, no en tinc gaires esperances.

Waters, Gilmour i Mason

M'ha havia passat per alt. Els afortunats espectadors que el passat 12 de maig eren a l'O2 de Londres presenciant l'espectacle de Roger Waters sobre The Wall, van poder veure l'aparició per sorpresa (ja van anunciar a l'inici de la gira que això podia passar), de Sir David Gilmour per a interpretar Confortably Numb, i de tots tres membres supervivents de Pink Floyd al final de l'obra interpretant Outside The Wall. El DVD de la gira hauria de ser d'aquest concert. No us perdeu el breu discurs final de Waters.

Maria Coma

Maria Coma, una altra que tampoc coneixia. Em recorda la Kate Bush per aquest punt de virtuosisme, de pop amb un petit toc d'excentricitat (la Bush, però, tenia un costat fosc molt interessant). Està enregistrant nou disc.

Fratello Metallo

Gràcies QQ

Discos que ens van treure dels 80: Nothing's Shocking

Aquest és del 1988 però forma part d'un escollit grup de discos que a finals de la dècada ens van ajudar a sortir d'aquell malson de sintetitzadors i caixes de ritmes, introduint aire fresc i sonoritats que anunciaven temps millors.

Nothing's Shocking és el primer disc en estudi de Jane's Addiction. Recordo perfectament el dia que vaig comprar la meva còipia de Nothing's Shocking, en vinil, naturalment, a una petita botiga de Ginebra. Allò sonava nou, tenia màgia. Les composicions i el so. Fresc, innovador, valent. Una explosió de creativitat. I més de vint anys després segueix sonant nou, cosa que diu molt poc en favor del panorama del rock actual. No hi ha res sobrer en aquest disc. Les 11 cançons són imprescindibles. I el disc desborda personalitat. El rock no ha donat gaires cantants com Perry Farrel. Una veu única i un home de talent que va més enllà del cant: només cal mirar les portades de Jane's Addiction, començant per aquesta de les siameses amb el cap en flames (una escultura de Perry Farrel).

Després de Nothing's Shocking van publicar Ritual de lo Habitual (1990), també un excel·lent disc. La banda es va disoldre i no va fer més discos fins a la decebedora reunió de Strays (2003). Esperem que el seu proper disc, The Great Escape Artist, previst per a l'estiu, ens recordi una mica els Jane's Addiction de Nothing's Shocking.