En aquests dies de pau i harmonia...

En aquests dies de pau i harmonia, res com una bona cançó nadalenca. I què seria el Nadal sense aquesta colla d'entranyables angelets?
[Dedicat a l'Esther]

En memòria de Frank Zappa

Per commemorar que el 21 de desembre Frank Zappa hagués fet 68 anys he estat cercant videos de totes les èpoques, entrevistes i concerts, però finalment em quedo amb aquest grup de nanos de no més de quinze anys i que tenen el valor de tocar al festival de l'escola una versió d'Andy. Aquesta canalla són tot un motiu d'esperança: hi ha vida més enllà de Britney Spears. Segur que el mestre n'estaria orgullós.

Pel que fa als videos de Zappa, personalment sempre he trobat impressionant l'actuació per a televisió l'any 1974 amb Inca Roads, Florentine Pogen o Cosmik Debris (espero que algun dia s'editi l'actuació sencera amb la qualitat que es mereix).

Zappa a l'Auditori

Bona notícia: l'Auditori ha programat per al 07/04/09 un concert del Grup Instrumental BCN 216 que interpretarà aquestes obres de Frank Zappa: What Will Rumi Do?, The Beltway Bandits, Outrage At Valdez, Put a Motor in Yourself, Naval Aviation in Art?, G-Spot Tornado, Be-Bop Tango, Get Whitey, Dog Breath Variations, Pentagon Afternoon, Revised Music for Low Budget Orchestra, Night School, I Promise Not To Come In Your Mouth, A Pig with Wings, Moggio.

Primer concert de Harvest

Harvest van fer ahir a la nit el seu primer concert al Centre Cívic Can Deu de Barcelona. I ha estat el retorn als escenaris de l'Alex Ojea, un dels millors bateries d'aquest país. Vaig voler enregistrar el concert però el minidisc, per primera vegada des del 2003, va fallar. Encara no sé què ha passat. Malgrat això, vaig poder fer moltes fotos i un petit fragment de video que he penjat a la meva web de fotografia i també a Flickr. Harvest fan un rock progressiu accessible, amb influències de Marillion (amb qui tocaran l'1 de febrer a l'annex del Palau Sant Jordi), Pink Floyd, Porcupine Tree o King Crimson. Elegància i sobrietat. Amb alguna petita imprecisió, normal a un concert de debut, l'actuació va ser de molt bon nivell tècnic. Esperem poder tenir aviat el primer disc d'aquest grup. Fan falta bandes com aquesta.

Un bon discurs de Steve Jobs

M'acaben d'enviar aquest video (gràcies Esther!) d'un discurs de Steve Jobs a la Universidad de Stanford (quina enveja fan les universitats americanes). És reconfortant sentir parlar aquest home que encoratja la iniciativa individual i desaconsella seguir dogmes. Una raresa, malauradament.

Ice Age 3

Avui m'he assabentat que ja tenim el trailer d'Ice Age 3, que s'estrenarà al juliol del 2009. Esperem que sigui bona com la primera.

Hayseed Dixie, dedicats al Tato

Dos dedicats al Tato: Hayseed Dixie fent la seva particular versió del clàssic de Motörhead "Ace of Spades" i fent una insòlita versió del Holidays in the Sun dels Sex Pistols. Ami, però, com més m'agrada aquesta banda és fent AC/DC, per exemple, amb aquest "Highway to Hell".

Un curiós missatge d'error

Avui, en voler entrar a GMail, el Firefox m'ha donat aquest missatge d'error:

El Firefox ha detectat que el Firefox està redirigint la soŀlicitud d'aquesta adreça d'una forma que mai es completarà.

El navegador ha aturat una connexió perquè el lloc s'està redirigint les soŀlicituds a ell mateix de tal manera que impedeix que mai es puguin completar.

L'Eivissa Jazz Big Band

Una bona notícia per a l'Eivissa Jazz Big Band:

El grupo Eivissa Jazz Big Band ofrece hoy su primer concierto fuera de Balears

El meu nom és Mud

Avui m'ha vingut al cap aquest entranyable personatge que protagonitza la bonica cançó de Primus "My Name is Mud". Recomano llegir primer la lletra (traducció cutre, ho sé) i després veure l'amic del video. (Especialment dedicat al Ricard):

El meu nom és Mud
No confondre amb Bill o Jack o Pete o Dennis
El meu nom és Mud i sempre ho ha estat
Perquè sóc el fill de puta més avorrit que mai has vist
Perquè vesteixo de blau - blau marí, sí,
de cap a peus, bastant monòton, excepte les meves sabates
Les faig brillar, gairebé sempre
Excepte avui que els meus peus són damunt d'aquest amic meu
De metre vuitanta i dur de pelar
L'he de ficar sota terra abans que comenci a olorar
El meu nom és Mud

El meu nom és Mud, però em pots dir Alowishus Devadander Abercrombie
És la forma llarga del nom Mud (això m'han dit)
M'ho va dir aquest fill de puta que jau davant de mi, inflat blau i fred
Tinc el meu orgull, m'agrada beure vi
I bec el millor vi, excepte quan fa mesos que no no guanyo un cèntim
O anys
L'alè d'aquest tros de bastard podria fer plorar un home
Hem discutit, una baralla normal
I li he fet un petó a la part de dalt del crani amb un bat de beisbol d'alumini
El meu nom és Mud

Paul McCartney, el bomber

Electric Arguments és el nou disc del projecte anomenat The Fireman, format per Paul McCartney i Martin Glover (conegut com a Youth, productor i baixista del grup Killing Joke). The Fireman han prublicat alguns discos de música electrònica des dels anys 90 però ara per primer cop han fet un disc amb veu. Personalment, cançons com aquesta em recorden Led Zeppelin.

Manel

Tot just he descobert aquesta actuació de Manel a Razzmatazz.

Nou material de Slayer

Quan encara sembla fresc el seu darrer disc, de reunió de la formació clàssica Christ Illusion (a l'estudi 1, a l'estudi 2), ens arriba material del seu proper disc, previst per a l'estiu del 2009. I fa molt bona pinta:

Directe al Guitar Player Club l'any 2000

Quan el 31 de març del 200 vam tocar el nostre darrer concert al Guitar Player Club de L'Hospitalet, una errada tècnica va fer que el baix de l'Eduard Masllorens no quedés enregistrat, cosa que em va emprenyar molt. L'enregistrament de taula tampoc és gaire agraït, massa eixut i cru. Entre una cosa i l'altra, és un concert que mai m'ha agradat sentir. Però l'altre dia el vaig repassar sencer (i no va ser molt agradable), vaig triar-ne tres cançons i n'he afegit una pista de baix aquesta mateixa tarda. Vuit anys després. Tenim un Love Child (versió de Deep Purple) amb un gran solo del meu cosí, un Brilliant, i un Uaishtabu a trio (sense el meu cosí):

Disc en directe d'Illinoios Central

Acabo d'enllestir el CD en directe d'un dels concerts que vam fer a la llegendària (i ja desapareguda) sala de música en viu Arteca (Eivissa), el 10 de març del 2003. En aquest cas, la formació era Nando (guitarra), Xavi (baix), David (bateria) i jo (veu, giuitarra).

Bateria i piano

El Joan m'ha enviat aquesta filigrana d'edició de video d'en Lasse Gjertsen.

Perfect Strangers al local d'assaig

Després d'haver penjat un Perfect Strangers de la reunió del 2005 i un enregistrat per pistes l'any 1999, ara penjo el darrer: enregistrat al nostre local d'assaig el 23 de juliol del 99, un Perfect Strangers lent però punk i hom pot sentir el famós efecte de veu "la cova". Ara sí, aquesta és la formació sencera del grup: Eduard Maluquer: guitarra, Eduard Masllorens: baix, Joan Vinyals: bateria, Ferran Nogués: veu, guitarra.

Perfect Strangers 23.07.99

Dues versions de Rusty Cage

Gran cançó del disc Badmotorfinger de Soundgarden. La veritat és que esperava trobar millors versions en directe pel que fa a la veu. Chris Cornell no és un bon cantant de directe però el grup en conjunt sonava impressionant, tal com es veu en aquesta filmació de Seattle l'any 1992. Per qui ho vulgui, aquest és el clip original de la versió d'estudi.

I també cal sentir aquesta curiosa versió que va enregistrar Johnny Cash amb la col·laboració de Tom Petty.

La meva configuració del Firefox

[Dedicat a la Mercè ;-)]

Hi ha moltes maneres de configurar les preferències del Firefox però aquesta és la meva. D'entrada, un cop instal·lat Firefox, el que hem de fer és instal·lar l'Adobe Flash Player per poder veure webs amb animacions fetes amb Flash. Fet això, anem al menú Eines > Opcions i a la prestanya Principal, allà on hi ha les opcions de baixades modifiquem els paràmetres que estan posats de sèrie i els marquem de la següent manera:

A la pestanya de Privadesa marcarem aquesta paràmetres i les persones especialment susceptibles en allò que afecta a les dades personals (adreces web visitades, etc) també tenen el tercer apartat d'opcions, a la part inferior, on poden netejar les dades privades en tancar el Firefox:

A la pestanya de Seguretat recomanem no marcar que Firefox recordi les contrasenyes introduïdes (bàsicament perquè així les recordem nosaltres):

Pel que fa a complements, crec que són indispensables el diccionari català, el Better GMail 2, el dragdropupload (que ens permet arrossegar un arxiu directament al navegador quan, per exemple, volem enviar un arxiu adjunt per correu de Gmail), l'oldbar (que ens mostra la barra d'adreces web del Firefox 3, que a alguns no ens agrada, tal com era al Firefox 2), Tab X (que afegeix un botó per poder tancar qualsevol pestanya) i per als més exigents pel que fa a les opcions de confogurar les pestanyes tenen el Tab Mix Plus, i finalment l'útilíssim Text Link que permet clicar enllaços no clicables com per exemple aquest: http://www.mozilla-europe.org/ca/

Hi ha més trucs i consells, en català, a la web de Firefox.

Finalment, els remasters dels Beatles

Al número de setembre de la revista Mojo hi ha una exclusiva sobre els remasters dels Beatles. La revista ha tingut accés a l'audició de la nova versió del White Album. Asseguren que la diferència de so amb la versió en CD que tots coneixem és abismal. Que el millor grup del món no tingués encara una bona edició de la seva obra en CD era una vergonya. La bona notícia és que es remasteritzaran tots els seus discos (tret del Hollywood Bowl) i que s'editaran les diverses versions aparegudes (mescles mono, stèreo i stèreo compensat de l'edició del 1987). Durant el preocés de restauració de les cintes, que fa tres anys que dura, s'ha hagut de localitzar i posar a punt maquinària que pogués reproduir les cintes originals. S'espera que estarà enllestit al 2009.

Dels arxius: Perfect Strangers de l'any 1999

Com que fa uns dies vaig penjar una versió "en directe" d'un Perfect Strangers de l'any 2005, ara podem comparar-la amb una feta per pistes l'any 1999. En aquest cas, les dues guitarres i el baix són de l'Edu, i la veu i la bateria són meves. Cosa rara en nosaltres, l'enregistrament està carregat de reverb (el Joan d'aquest efecte en deia "la cova"), té el tempo molt lent i és que el Perfect Strangers ens agradava fer-lo així (cosa molt poc agraïda per al grup que el toca... i per a l'oient que el pateix!).

I ja en fa gairebé 10 anys. Enregistrament analògic en quatre pistes amb la mítica Fostex. Diria que tots els instruments i la veu van ser enregistrats passant per la pedalera d'efectes Korg A5 (un meravellós aparell que encara fa servei). Les dues boniques fotos són a Barcelona l'any 1999.

Perfect Strangers 1999

Ha mort Richard Wright

Ha mort Richard Wright. No pertanyia a l'èlit de virtuosos del teclat com Keith Emerson, Rick Wakeman o Jon Lord però la seva contribució al so de Pink Floyd era bàsica. Un home creatiu, es va trobar a Pink Floyd en una postura similar a la de George Harrison dins dels Beatles: va haver de conviure amb dues personalitats molt fortes com són Waters i Gilmour. A banda de la reunió de Pink Floyd l'any 2005, Wright havia col·laborat recentment amb David Gilmour i són especialment recomanables els dos darrers llençaments en directe de Gilmour amb Wright a la banda, Remember That Night: Live at the Royal Albert Hall i Live in Gdańsk.

Reunió del 2005: Perfect Strangers

Darrera cançó que penjo de la reunió del 30 d'octubre del 2005. En aquest cas la banda fa la seva particular versió del clàssic de Deep Purple "Perfect Strangers", amb un tempo notablement més lent i un tractament entre Black Sabbath (per la pesadesa de l'arranjament) i Faith No More (per la manera com toco el baix?). El meu cosí agafa els millors ingredients de les maneres que tenen de tocar aquesta cançó tant Blackmore com Morse, i el Joan toca sense plats i com en el cas del Uaishtabu podríem dir que no li fan cap falta (la fotografia és del dia abans).

Com en el cas del Uaishtabu, els instruments són de la sessió del 2005 i la veu és del passat 7 de setembre.

Perfect Strangers 30.10.05 veu 07.09.08

Reunió del 2005: Uaishtabu

A la reunió que vam fer a l'octubre del 2005 a Barcelona, vam enregistrar dues sessions. La primera, com era d'esperar, va estar plena d'errades. La segona, l'endemà, va sortir força millor però jo no tenia equip de veu i per tant no vaig poder cantar. Vaig enregistrar el grup amb un micro d'ambient i com que el vaig posar centrat entre l'amplificador de guitarra de l'Edu i el meu, a la gravació tenim un instrument a cada canal i la bateria enmig. Sempre hem pensat que era una llàstima que no hi hagués veu. Fins ara.

He agafat l'enregistrament del 2005 i hi he afegit veu de la millor manera que he sabut per fer que quedés natural dins del so de l'habitació on vam tocar, sense que soni com un afegit posterior. Crec que el resultat és força bo.

Aquesta cançó és el Uaishtabu, que correspon a la darrera etapa de la banda, just abans de deixar-ho córrer. La vaig compondre tot sol però vaig acabar de donar-hi la forma definitiva una tarda que la vam treballar el Joan i jo al local d'assaig. Té tots els ingredients de Perfect Pair: una mica de metal, un toc progresiu amb el temps (el compàs), i una mica de punk. Cal destacar que aquest dia el Joan tocava amb un kit de bateria sense plats. I gairebé no es nota! Meravellós.

Del Uaishtabu es pot sentir una versió "d'estudi" del 2001 a la nostra web de Myspace.

Fèiem punk i no ho sabíem

Boomp3.com
Això és arqueologia. Probablement és de finals del 1993. Quinze anys ens contemplen. Una de les meves primeres composicions. Aquest enregistrament m'agrada especialment perquè se sent perfectament la pista de baix del meu cosí i perquè té un dels pocs exemples del meu sistema de fer un solo tocant tot notes falses (quan la barra de progressió arriba a la lletra i). Els sons de guitarres són sensacionals. Enregistrat amb una Fostex X-26 (per cert, n'he de comprar una de nova). Ara no podríem treure aquest so. Pretenia ser hard rock clàssic però setint-ho ara (el solo cacofònic, sorolls al mig de la cançó, el final...) m'he adonat que érem punk i no ho sabíem!

Nou enregistrament: Ain't No Love in the Heart of the City

Ain't No Love in the Heart of the City - Perfect Pair 02.09.08 by ferran-nogues

El meu cosí em va enviar un enregistrament amb guitarra acústica de la cançó "Ain't No Love in the Heart of the City" per posar-hi veu. Així com quan era més jove no m'importava cantar cançons conegudes i cantades per grans intèrprets, actualment em fa molt de respecte (tot i que crec que canto millor ara que quan tenia 20 anys). La veu principal ha estat la primera presa i l'he deixada tal qual, feta en una única presa i sense talls.

Després he tret toooot l'equip de la Cort amb el GR-33 per posar-hi un Hammond (té un so de Hammond cru molt bo) o un piano, m'he barallat amb la guitarra perquè no li dóna la gana d'afinar i he acabat trencant una corda (la primera des de 1993, probablement!), total, que he acabat fent el que no volia fer: un solo de guitarra. L'he fet amb la Fender i un programa del KORG que és a pel amb un toc de reverb. He mirat de fer un solo curt i auster perquè és el que demana la gravació. Per cert, el treball de guitarres del meu cosí és una delícia.

Pel que fa a la composició, de Michael Price i Dan Walsh (1974), probablement la millor versió sigui la de Whitesnake però és curiós sentir la versió reggae d'Al Brown.

El darrer Michael Brecker

Aquests dies estic sentint "Pilgrimage", el darrer disc que va enregistrar Michael Brecker, ja malalt, abans de morir a causa de la leucèmia. La formació que l'acompanya és absolutament de luxe: Pat Metheny a la guitarra, John Patitucci al baix, Jack DeJohnette a la bateria i les tasques de piano se les reparteixen Herbie Hancock i Brad Mehldau. Jo diria que, a banda del saxofonista, qui destaca clarament és Metheny i no només per les seves parts solistes sinó per la seva feina global. Les composicions (totes de Brecker) són molt bones i el nivell d'execució és el que s'espera d'aquests músics de primera línia.

Ramon Fossati, Toni Solà & Ignasi Terraza Trio

L'altre dia vaig veure pel Canal 33 un concert Ramon Fossati, Toni Solà & Ignasi Terraza Trio (que es pot veure a la web) en què presenten el seu disc "Black Keys", guanyador del Premi Enderrock 2008 com a millor disc de jazz. No inventen res però la fórmula està molt bé: recorden els actuals Earthworks però amb un toc una mica més comercial. És un quintet que dóna sensació de big band. Molta elegància i cap exageració.

Coses que volen

Una escultura de Paul McCarthy que representa una caca gegant de gos, i que s'exhibia al jardí del Paul Klee Centre de Berna, va fer un vol de 200 metres i va aterrar a un camp proper. Una enorme caca voladora.

La notícia m'ha recordat la famosa anècdota de Pink Floyd: per a la foto de la portada del seu disc Animals (1977), van decidir lligar un porc inflable a les conegudes xemeneies de la Battersea Power Station (una central elèctrica londinenca) de manera que fes l'efecte que el porc volava per sobre de l'edifici. I el fet és que quan estaven preparant la cosa (existeix filmació), el porc es deslligà i, efectivament, va volar (lectura imprescindible per als qui no coneixen l'anècdota). Qui deia que els porcs no volen?

(Més informació: aquest article escrit pel propi Storm Thorgerson).

Meravellosos UFO

Aquests dies estic sentint els dos darrers discos d'UFO, You Are Here (2004) i The Monkey Puzzle (2006). No era fàcil trobar un guitarra per a una veterana banda com UFO i cal reconèixer que han tingut tanta sort com Deep Purple amb Steve Morse: Vinnie Moore ha encaixat amb l'estil de blues i rock clàssic de la banda però alhora hi afegeix el seu alt nivell tècnic. Aquests dos discos i el directe Showtime en són la prova.

La curta vida dels CDs

Aquest CD no té més de quatre anys i servia de còpia de seguretat d'arxius (no era utilitzat habitualment sinó que estava tancat a un armari). Part de les seves dades ja són il·legibles.

Cintes antigues: Summertime amb el Victor

El setembre del 1994, aquest individu i jo vam enregistrar a casa meva una versió del Summertime que aprecio molt. Les parts de guitarra solista són seves. Érem joves, no sabíem el que fèiem...

El paisatge urbà... dels Sex Pistols

"Londres ha canviat. Aquí hi ha un moviment arquitectònic que destrueix la nostra història (...) Aquests enormes edificis d'interessos foranis no tenen cap vincle amb nosaltres com a éssers humans. (...) La Torre de Londres, una fantàstica estructura antiga (...): tradició i història oposats a aquesta cosa de vidre que tenim a l'altra banda, i l'excusa d'aquest edifici és que 'reflectexa la tradició i alhora representa la modernitat del futur'. Doncs no, és una cosa lletja".

Al recent DVD dels Sex Pistols, There'll Always Be An England, hi ha una visita guiada per Londres a càrrec de cadascun dels membres del grup, on comenten els llocs emblemàtics tant de la carrera dels Sex Pistols com del moviment punk de finals dels 70. John Lydon ens fa la seva molt patricular ruta, micròfon en mà, des de la part superior d'un autobús descobert, dels que s'utilitzen per a les rutes tursítiques. Però més que repassar el Londres de la seva joventut, el que fa Lydon és una defensa aferrissada del patrimoni arquitectònic londinenc, del paisatge tradicional de la ciutat i del seu skyline que, segons Lydon, està sent substituït per una sèrie de grans edificis de vidre, impersonals, sense cap lligam emocional amb la gent de Londres. És divertidissim veure el cantant dels Pistols pels carrers de Londres invocant a la gent, demanant a crits la demolició d'aquests edificis.

Cançons de Perfect Pair: Power is Applied

Aquesta és una de les cançons més rodones del CD de les Total Impunity Demos. Metal progressiu però molt accessible i, com sempre, una lletra d'un gran lirisme feta a base de refregir articles d'informàtica, manuals d'instruccions d'electrodomèstics i coses semblants. Enregistrat de manera molt casolana però m'agrada molt com sona.

Obra mestra d'Uriah Heep: Wake The Sleeper

Deu anys després del seu darrer disc en estudi, la clàssica banda britànica torna a oferir-nos un disc de material nou i sortosament molt millor que el seu predecessor. Amb les dosis correctes de hard rock i rock progressiu, amb un so entre modern i 70s, és a dir, un clàssic en tota regla. Bones comosicions, bon so (s'agraeix poder sentir amb claredat el baix de Tervor Bolder), aquest Wake The Sleeper torna a posar el llistó ben alt i situa Uriah Heep dins del camí d'on mai s'haurien d'haver desviat.

Bing Crosby - His legendary years (caixa de 4CDs)

Bing Crosby, el crooner primigeni, el pare de tot plegat. Aquella elegància. Aquesta caixa abasta la seva època daurada (1934-1957) i inclou enregistraments inèdits.
Bing Crosby - His legendary years CD1 - 1931-1937 ogg224.rar
Bing Crosby - His legendary years CD2 - 1937-1942 ogg224.rar
Bing Crosby - His legendary years CD3 - 1942-1945 ogg224.rar
Bing Crosby - His legendary years CD4 - 1945-1957 ogg224.rar

Déu salvi a Alvin Lee

Ten Years After, "Slow Blues in C". Alvin Lee: un miracle de la naturalesa. Que aquest home no tingu l'status de llegenda del blues que tenen SRV, Clapton o Beck, és una injustícia absoluta. Déu salvi a Alvin Lee. I per als qui diuen que Alvin Lee és només velocitat, aquí tenen "The Blusiest Blues", amb slide primer i després sense.

El millor paté del món mundial

El millor paté del món mundial (Embutidos Blanco, Felanitx, Mallorca).

La Madonna més metàl·lica

No us perdeu el final (minut 6:10 aprox). Aquesta és la Madonna que més m'agrada. No només s'ho passa bé sinó que escandalitza la pròpia comunitat heavy. I penseu que no tenia cap necessitat de tocar això.

El Rèquiem de Mozart per Karajan

Aquests dies estic tornant a sentir el conegut Rèquiem de Mozart. La meva versió de capçalera és la que Karajan va enregistrar al setembre del 1975. Anava a tirar de la meva vella edició en CD de Deutsche Grammophon masteritzada l'any 1989 però he vist que (a banda del fet que la té el meu pare) l'han remasteritzada als Emil Berliner Studios per a la sèrie Karajan 2008 que commemora el centenari del naixement del mestre. El so ja era bo, típic de la Deutsche Grammophon (fosc, ample, amb grans diferències de volum), però aquesta remasterització ho manté i ho millora. De l'obra no cal dir res, oi? Ara mirarem de comparar aquest clàssic amb el darrer enregistrament que Karajan en va fer, just abans de morir.

Johann Sebastian Bach - Die Cembalokonzerte

Johann Sebastian Bach - Die Cembalokonzerte 3CD Trevor Pinnock - The English Concert - Ogg 256kbps: Johann Sebastian Bach - Die Cembalokonzerte 3CD T. Pinnock - The English Concert - Ogg 256kbps by Pigosan.zip

Pasadena Roof Orchestra (1974)

Pasadena Roof Orchestra (1974), CD Strange Days Records (2005 master), Mp3 256 kbps: Pasadena Roof Orchestra - Pasadena Roof Orchestra (1974) - CD - mp3 256 kbps by Pigosan.zip

Pasadena Roof Orchestra - The Show Must Go On

Pasadena Roof Orchestra - The Show Must Go On, 1977. CD: Strange Days Records, Japan (2005 masters). Mp3, 256kbps: Pasadena Roof Orchestra - The Show Must Go On 1977 mp3 256kbps by Pigosan.zip

Pasadena Roof Orchestra - Isn't It Romantic

Pasadena Roof Orchestra - Isn't It Romantic, 1976. CD: Strange Days Records, Japan (2005 masters). Mp3, 256kbps: Pasadena Roof Orchestra - Isn't It Romantic 1976 mp3 256kbps by Pigosan.zip

Pasadena Roof Orchestra - On Tour

Pasadena Roof Orchestra, Hamburg, dec. 1975. CD: Strange Days Records, Japan (2005 masters). Mp3 256kbps: Pasadena Roof Orchestra - On Tour 1975 mp3 256kbps by Pigosan.zip

Robert Plant - Barcelona 1990

Vaig enregistrar aquest concert amb un walkman (és el que hi havia), a la sala Studio 54 (que ja no existeix). Era l'època que Robert Plant s'havia reconciliat amb el seu passat i als seus concerts ja sonaven algunes joies de Led Zeppelin. Aquella nit, degut a certs problemes a la duana, part de l'equip es va retardar i el concert va començar amb força retard. Probablement per compensar l'espera dels fans i també en veure aquella sala petita però plena de gent, Plant va oferir un concert extraordinari. I això cal afegir-hi el bon estat vocal de Plant, que aquella nit va fer el que va voler amb la seva veu. La qualitat de so no és bona però el concert s'ho val. L'he dividit en dos arxius zip. Les cançons són en format ogg a 256kbps. El repertori és impressionant,

I recorded this concert with a walkman (the only device I had), in the Studio 54 venue (does not exist anymore). It was the period when Robert Plant had become reconciled with his past and in his concerts he played jewels of Led Zeppelin catalogue. That night, due to certain problems in the customs, part of the equipment arrived late and the concert started with quite a lot of delay. Probably to offset the waiting of the fans and also in seeing that small room full of people, Plant offered an extraordinary concert. And he was in very good vocal shape. The quality of sound is not good but the performance is great. I have divided it into two zip files. The songs are in ogg format in 256kbps. The setlist is impressive.

Robert Plant, Studio 54 (Barcelona) 16 de maig/May del 1990:

01 Watching you
02 Nobody's fault but mine
03 Billy's revenge
04 Tie dye on the highway
05 In the mood
06 No Quarter
07 Liar's dance
08 Going to California
09 Tall cool one
10 Immigrant song
11 Nirvana
12 Hurting King (I've Got My Eyes On You)
13 Big Log
14 Misty mountain hop

Part 1

Part 2 (link updated)

ed2k link:
Robert Plant - Barcelona 1990 - ogg 256 kbps.rar

Shirley Bassey - la veu que es recicla

Aquests dies estic repassant la segona joventut de d'una de les millors veus femenines, tant a nivell tècnic com pel que fa a la naturalesa de l'instrument: la gran dama, Shirley Bassey. La cosa va començar quan l'any 1997 va enregistrar amb els Propellerheads el single "History Repeating" que la posar a les pistes de ball de mig món i la va donar a conèixer a tota una generació de joves. Fou així com la veu de Goldfinger va començar una nova etapa en què, en paraules seves, aquesta àvia va esdevenir una "disco queen". Des d'aleshores, diversos dj's han remesclat èxits seus, i en diverses ocasions ha tornat a l'estudi per a enregistrar material nou i fresc, el darrer exemple del qual és el seu darrer disc "Get the Party Started" (2007). Per a ser escoltat amb un Martini a la mà. Shaken, not stirred.

Obra mestra de Maiden

Quan va sortir A Matter of Life and Death, les crítiques més compassives deien que era un disc treballat però que no tenia prou nivell. També és el que jo vaig pensar les dues primeres vegades que el vaig sentir. Com n'estava d'equivocat. El darrer disc d'Iron Maiden és un dels millors treballs en estudi editats per la banda britànica, a l'alçada dels seus dos grans darrers discos, Dance of Death (2003) i Brave New World (2000), amb un avantatge: aquest dearrer disc sona molt i molt bé. No entenem com el mateix home que va enregistrar Dance of Death (un dels discos amb pijor qualitat de so que he sentit) ha pogut enregistrar i mesclar A Matter of Life and Death. En qualsevol cas, felicitats: així ha de sonar un disc de rock. I cal fer especial esment de dues coses: 1.- La darrera cançó del disc, The Legacy, una de les millors i més agosarades de la carrera de Maiden, i 2.- La forma vocal de Dickinson. No sabem quant de temps podrà mantenir aquest nivell el veterà vocalista però en qualsevol cas, resta el seu llegat per a gaudi dels fans de Maiden.

Dark Side of The Moon: més elegància

Darrerament parlo de discos sofisticats i elegants. Un cosí meu s'acaba de comprar una versió en doble vinil de The Dark Side of the Moon. Això és nivell. Personalment crec que és el millor disc de Pink Floyd i hauria d'estar entre els deu millors discos de rock. Avui he fet una audició amb auriculars de la versió SACD editada per al seu 30è aniversari. Com es podia fer sonar d'aquesta manera un disc enregistrat entre 1972 i 73? Els discos ja no sonen així. Volia incloure un vídeo per il·lustrar aquest post i he anat a topar amb la interpretació, arranjada per a l'ocasió, que la banda va fer a la seva fugaç reunió del 2005 al festival Live8 i, sincerament, crec que és la millor interpretació en directe d'aquest tema que Pink Floyd ha fet (i n'he sentit un bon grapat).

Nancy Wilson i Cannonball Adderley: l'elegància

L'any 1961 es va publicar un disc que conté una de les sessions de jazz vocal més elegants de tots els temps. El quintet de Cannonball Adderley va convidar Nancy Wilson a enregistrar en disc el que ja havien provat en directe. El resultat: "Nancy Wilson and Cannonball Adderley".

La formació del quintet era de luxe i la cantant va estar a l'alçada. Wilson modulava, no sabia desafinar, carregava les cançons d'expressivitat però sempre dins d'aquella elegància finíssima. Malgrat l'amistat i el bon record que va deixar aquella sessió, només van fer aquest disc (i només la meitat de les cançons són cantades). Res més. Mai més. Una llàstima.

Pat Metheny - la garantia

Pat Metheny és aquell guitarrista incansable, mirat amb recel per part dels amants del jazz més tradicional, però vist com a massa elegant i melòdic per part dels amants de la música més extrema (els que no han sentit la bestialitat de Zero Tolerance for Silence). Acom,panyat del seu fidel pianista, l'elegantíssim Lyle Mays, aquest home fa anys que no publica un disc fluix. Personalment em quedaria amb dos directes, Travels (1983) i The Road to You (1993). Com a discos d'estudi, recomanaria dos enregistraments recents: Imaginary Day (1997) i The Way Up (2005). Ordre i pau espiritual. I garantia de qualitat.

Un altre dels grans

M'ha acaba de caure a les mans el darrer traball del cantant britànic de blues Chris Farlowe: un CD i DVD en directe enregistrat al conegut programa de TV Rockpalast. Aquest home també és un dels grans. Pocs tenen una manera tan personal de cantar. Otis Redding, quan el va conèixer en persona no es creia que aquell era Chris Farlowe perquè, havent-lo sentit cantar, pensava que era negre! L'únic que li falla a aquesta bèstia dels escenaris és el repertori. Si substituís algunes de les cançons que actualment interpreta per clàssics de blues, arrasaria. De la seva discografia, personalment recomanaria la seva contribució a tres cançons del disc de Jimmy Page "Outrider" (1988). Impressionant. A les meves oracions he demanat per enguany una gira conjunta de Chris Farlowe amb Eric Burdon. I Déu sap que he estat bon minyó.