dijous, 11 de febrer del 2010

L'època daurada del rock: Prog Rock Britannia



Ahir vaig estar mirant el documental de la BBC Prog Rock Britannia i que està penjat en 9 parts a Youtube. Com tot el que fa la BBC, és de molt bon nivell. Hi haurà qui trobi a faltar entrevistes amb algun personatge o més rellevància per a determinats grups (Pink Floyd), però el contingut és prou representatiu.

El documental es centra en un grapat de bandes (entre elles Yes, EL&P, Genesis, King Crimson i Jethro Tull), i explica l'evolució que el rock va experimentar des del 1967 amb Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band fins a la grandiloqüència i la desproporció de finals dels 70.

Certament, el salt qualitatiu que va fer el rock en aquesta època no ha estat superat. I en aquests anys es van donar unes circumstàncies que no s'han tornat a repetir: experimentació per part dels artistes, llibertat creativa per part de les discogràfiques, i èxit massiu de públic i de vendes impensable actualment per a una música d'aquestes característiques.

4 comentaris:

David ha dit...

No és un tipus de música que em digui gaire cosa actualment, encara que hi va haver una època de la meva vida en què només escoltava rock simfònic o progressiu. Al final me'n vaig afartar, però recordo amb certa nostàligia tardes senceres escoltant Genesis, Camel, Pink Floyd i companyia. El documental, com bé dius, està molt ben fet. Salut!

fnogues ha dit...

Estic preocupat perquè últimament m'estic trobant casos com el teu: gent que fa anys havia escoltat molts discos d'aquestes bandes però "es van saturar" i actualment "ho tenen superat" o directament han passat a odiar aquesta música. L'altre dia, un d'aquests damnificats pel prog rock em preguntava: "Tu ets dels que arriba a casa i es posa... el Close To The Edge sense cap problema, no?" :-D

És un fenomen que no entendré mai i que també passa amb el heavy: et trobes la típica persona de trenta i tants anys que et diu que quan era més jove tenia tots els discos d'Iron Maiden i Judas Priest però allò "ja ha quedat enrere".

Però és això possible? De la mateixa manera que jo no he deixat enrere ni me fartat dels directes d'Oscar Peterson, ni de Bessie Smith o de Frank Zappa, ni tampoc "he superat" les simfonies de Mahler ni les suites per a violoncel de Bach, ni els Beatles, no entenc com poden "quedar enrere" el Live After Death, Defenders Of The Faith, Wish You Were Here, The Yes Album, o In The Court Of The Crimson King.

David ha dit...

És difícil d'explicar. Jo no faria servir la paraula "superar" perquè seria un judici de valor. Simplement, em costa aguantar molts discos que abans escoltar sense problemes. Suposo que m'he acostumat tant a música molt més directa que les complexitats em costen d'aguantar. Ara, jo els discos els tinc ben guardats i mai podria dir res de negatiu de discos com Wish You Were Here, Selling England By The Pound o The Snow Goose.

fnogues ha dit...

Així la malaltia no és tan greu com pensava :-D