Marillion: 'Out Of Season'

Marillion, un grup que millora amb els anys i que ha facturat obres impecables com "Marbles" (2003) i "Happiness is the Road" (2008), té a punt un DVD en directe del 2009 que fa molt bona pinta: Out Of Season

Horowitz

Sempre m'han agradat les figures de llegenda i sempre m'han agradat els retorns, per allò que tenen d'èpic. A qui li agradi això i també li agradi el piano, aquest és el seu documental: "Vladimir Horowitz: The Last Romantic". Me'l va regalar el meu pare en DVD però es pot trobar sencer a Youtube i és una meravella. Aquest film va ser el retorn de Horowitz. Un concert a casa seva, amb el seu piano, i parlant de música i de records de la seva vida. Amb la participació, naturalment, de la seva dona, Wanda Toscanini. No es pot demanar més. I per als més freaks, per als qui (com jo) creuen que les darreres interpretacions de Karajan tenen quelcom d'especial, la darrera filmació de Horowitz en directe, a Viena l'any 1987, que és com el pirata de Zeppelin a Berlin '80.

Rush al Canadian Songwriting Hall of Fame

Un reconeixement sobradament merescut per als Rush:

The Canadian Songwriting Hall of Fame honours and preserves Canada’s rich songwriting heritage by honouring artists that have written songs that have entered into popular culture and been sustained for a significant period of time.

RUSH will be inducted into the Canadian Songwriters Hall of Fame on Sunday, March 28th, 2010 at the gala held at the Toronto Centre for the Arts.

Clapton i Beck

No m'agrada el repertori. Què pinta aquí Nessun Dorma? I no m'agraden tants solos de teclats (cal fer dos solos de teclat a una mateixa cançó quan tens Eric Clapton i Jeff Beck allà? Tant se val. El sol fet de tenir Beck i Clapton damunt l'escenari (i durant una breu gira!) ja és tot un esdeveniment. I quan es dediquen a tocar blues és quan la cosa funciona. Clapton, amb aquella elegància, és un dels millors guitarristes de blues que hi ha hagut però el cert és que Jeff Beck, senzillament, fa coses que no són d'aquest món.

Corea i McFerrin, novament

M'acaba d'arribar el DVD Rendezvous in New York de Chick Corea i Bobby McFerrin enregistrat al Blue Note l'any 2003 (aquest DVD té un repertori diferent al del doble CD en directe del mateix títol i de mes durada).

El món del jazz és ple de col·laboracions de tota mena però està clar que cada vegada que aquests dos músics toquen plegats, el resultat és espectacular. Tenint en compte que ja coneixia el seu meravellós disc en directe "Play" (1990), les expectatives ja eren altes.

En aquesta ocasió, Corea i McFerrin recuperen alguns temes que ja van tocar aleshores ("Autumn Leaves" i "'Round Midnight") i el resultat és sempre nou i sorprenent. Corea és capaç de treure's de la màniga durant la mateixa cançó una mica de be-bop, una mica de bossa nova i també passen per allà Mozart i Bach. I McFerrin el segueix! Com es pot cantar mantenint l'afinació mentre el pianista t'està putejant la tonalitat d'aquella manera? Improvisacions arriscadíssimes, molta tècnica i molt bon humor. No es pot demanar més.

Mike Patton: cantant punk + orquestra + cançó italiana

Aquest home no deixa de sorprendre'm. Acabo de veure (m'havia passat per alt) que Mike Patton, abans de la reunió de Faith No More, va muntar l'any 2008 el projecte Mondo Cane (algú recorda aquell documental?) que va consistir a fer una gira per Europa amb la Metropole Orchestra cantant temes italians dels anys 50 i 60. A Youtube es pot veure una filmació professional sencera del seu concert a Amsterdam i a la seva web de Myspace llegim que està previst editar un disc (en directe o en estudi) d'aquest projecte.

Supergrup: Miller, Duke, Colaiuta, Ritenour

Aquí tenim Marcus Miller al baix, George Duke als teclats, Vinnie Colaiuta a la bateria i Lee Ritenour a la guitarra. He intentat esbrinar si aquesta gent va fer cap disc però no he trobat res.

El retorn de Return To Forever

M'acaba d'arribar el DVD de Return To Forever a Montreux. Sensacional. M'he reconciliat amb Lenny White: l'havia vist substituint Dennis Chambers a la gira de reunió dels Brecker Brothers i, naturalment, no era el mateix. Lenny White, com diria un que jo sé, brufordeja: és un bateria més mental que físic, juga molt amb el compàs de cada cançó i els poliritmes. No m'he reconciliat amb Stanley Clarke: mai m'ha agradat el seu so de baix elèctric ni la manera que té de fer solos. Quan agafa el contrabaix, la cosa canvia. Pel que fa a Al Di Meola i Chick Corea, els dos estan fantàstics, interactuant permanentment. Dóna gust veure una banda que es miren els uns als altres constantment, de defugen l'exhibicionisme individualista. Aquests músics s'ho passen bé sobre l'escenari, no deixen de somriure durant tot el concert i aquestes coses es noten a la música que fan.

Curt documental sobre Chick Corea

Chick Corea ha reformat la seva web i ha aprofitat per a penjar aquest breu però molt ben fet documental. Esperem que algun dia puguem veure una cosa ben feta com aquesta però de llarga durada. Per cert, segueixo escoltant el doble directe de Chick Corea i Hiromi Uehara, i és sensacional.