divendres, 5 de març de 2010

El retorn de Return To Forever



M'acaba d'arribar el DVD de Return To Forever a Montreux. Sensacional. M'he reconciliat amb Lenny White: l'havia vist substituint Dennis Chambers a la gira de reunió dels Brecker Brothers i, naturalment, no era el mateix. Lenny White, com diria un que jo sé, brufordeja: és un bateria més mental que físic, juga molt amb el compàs de cada cançó i els poliritmes. No m'he reconciliat amb Stanley Clarke: mai m'ha agradat el seu so de baix elèctric ni la manera que té de fer solos. Quan agafa el contrabaix, la cosa canvia. Pel que fa a Al Di Meola i Chick Corea, els dos estan fantàstics, interactuant permanentment. Dóna gust veure una banda que es miren els uns als altres constantment, de defugen l'exhibicionisme individualista. Aquests músics s'ho passen bé sobre l'escenari, no deixen de somriure durant tot el concert i aquestes coses es noten a la música que fan.

3 comentaris:

Dr.Krapp ha dit...

Es una gran noticia que vuelva Return to Forever ya que supone una vuelta de cierta forma de hacer música muy denostada en las últimas décadas. Te animo a que te reconcilies con Stanley Clarke que me sigue pareciendo un bajo excepcional.

Eduard Puignou ha dit...

Doncs si, la majoria de grans formacions tornen tard o d'hora i a vegades fins i tot amb resultats interessants.

F. Nogués ha dit...

Jo és que sóc un nostàlgic i les reunions m'agraden sempre! Fins i tot quan es fan només per diners, poden donar bon resultat: mira sinó la dels Sex Pistols amb el disc en directe (de nom molt adient) "Filthy Lucre Live".