dimecres, 28 de desembre de 2011

El bo i dolent del 2011

L'Eduard Puignou de Melomania ha elaborat un repàs als millors discos del 2011: El més destacat de l’any musical 2011 en 111 twetts. Com a complement, i en un format totalment diferent, he repassat el 2011 d'una altra manera.

Vull començar parlant d'un gran desencís: "A Scarcity of Miracles", de Jakszyk, Fripp and Collins. Les expectatives eren molt altes, especialment perquè suposava la reunió de dos vells companys de King Crimson, el seu líder Robert Fripp i el brillant saxofonista i flautista Mel Collins. No és un mal disc però venint de gent amb una llarga carrera caracteritzada per l'experimentació, la innovació i l'excel·lència tècnica, el resultat és massa convencional (alguns dirien avorrit):



Una altra decepció (però aquesta estava cantada): la del nou disc dels Red Hot Chili Peppers. No cal dir gaire cosa al respecte. La banda segueix el seu declivi creatiu i no hi ha llum al final del túnel. Sembla mentida que aquest grup hagi estat responsable de meravelles com Blood Sugar Sex Magik.

Un altre disc sobre el qual hi havia gran expectatives era el de la reunió d'Anthrax amb el seu clàssic vocalista Joey Belladona. El pioners del Thrash Metal han facturat un treball de gran qualitat. Alguns encara pensem que el futur de la banda està amb John Bush, amb qui han facturat discos innovadors i frescos com ara el precedent "We've Come For You All", però el cert és que Worsip Music és fins i tot millor que alguns dels seus discos dels anys 80:



El 2011 també ha estat l'any de Magnòlia, el nou disc de la jove cantant, pianista i compositora Maria Coma. Imprescindible veure-la en directe:



Els veterans del clàssic progressiu Uriah Heep ens van deixar un notable Into The Wild. També en vam parlar.

Dins d'aquest gènere que en diuen Americana, l'any 2011 hem pogut gaudir de "The Harrow & The Harvest", el nou disc de Gillian Welch, sempre amb el seu company musical, i autèntic virtuós, David Rawlings. També en vam parlar.

2011 ha estat l'any que Dream Theater han sabut tirar endavant (i de quina maera!) després que el seu líder i bateria durant més de 20 anys, Mike Portnoy, abandonés el grup. Els novaiorquesos han facturat un disc fresc, variat, molt melòdic, que jo personalment he punxat fins a la sacietat:



Yes han publicat Fly From Here. He de dir que no he sentit el disc, però el fet és que la llegendària banda britànica de rock progressiu ha decidit prescindir del seu cantant de tota la vida, l'insubstituïble Jon Anderson. La cosa és que Anderson va haver de passar pel quiròfan i el grup va decidir fitxar el cantant d'una banda de tribut a Yes per tal de fer alguns concerts mentre Anderson es recuperava. Quan aquest va estar un altre cop disponible, els seus companys van decidir seguir tocant amb el seu imitador i fins i tot han tret un nou disc. Salvant totes les distàncies que vulgueu, és com si Led Zeppelin haguessin acomiadat Robert Plant.

Whitesnake han publicat Forevermore, un disc ben fet i que ha intentat atreure els vells fans de la banda però sense aconseguir-ho. Els que coneixem la seva etapa clàssica enyorem aquella banda de blues-rock capaç de facturar joies com Ready an' Willing.

Molt més interessant és el que fan Black Country Communion. Enguany han editat el seu segon disc ("2") i el DVD en directe "Live Over Europe". També s'ha editat el llibre "Glenn Hughes: The Autobiography". Però a més, enguany s'ha publicat el concert/documental en DVD "Phoenix Rising", dedicat a l'etapa de Deep Purple amb el gran Tomy Bolin. Tot plegat festa grossa per als amants del rock clàssic:




Alguns discos que també han aparegut el 2011 i que malgrat no haver-los pogut sentit encara, en tinc molt bones referències: Green Naugahyde de Primus, Welcome 2 My Nightmare d'Alice Cooper, i Chickenfoot III. Respecte al nou disc de Janes's Addiction, The Great Escape Artist, em vull reservar l'opinió perquè he llegit coses bones i dolentes, i és una banda que m'estimo molt.

Enguany hem assistit a una campanya de reedicions de la discografia de Pink Floyd a l'estil Pink Floyd, és a dir, de grans proporcions. Cada disc ha aparegut en tres formats, amb remescles material inèdit a dojo, etc. En vaig parlar al blog recentment.

Una altra reedició ha estat la de 40è aniversari d'Aqualung, l'icònic disc de Jethro Tull, restaurat per Steven Wilson en una versió de luxe, tal com mereix un dels discos definitius del rock.

Enguany també s'ha editat una filmació històrica dels Rolling Stones: "Some Girls, Live in Texas '78".

El 2011 també ens ha donat "Lemmy", el documental dedicat a una de les icones del rock com és líder de Motörhead. Per cert, si algú no ha llegit l'autobiografia de Lemmy, "White Line Fever", s'està perdent un gran llibre d'història del rock.

El llegendari Johnny Winter ha publicat nou disc, Roots, i la molt veterana Doris Day ha publicat nou disc: “My Heart”.

No és un disc, però el 2011 en termes musicals també ha vist l'edició del film de Sorsese "George Harrison: Living In The Material World", fet des del rigor i certament emocionant, res a veure amb Shine A Light.

L'univers Black Sabbath ha viscut un any per a recordar. L'11 de l'11 de l'11 va ser la data triada per la banda per a anunciar la reunió de la formació original, amb Ozzy, i aquest cop sí que han promès que hi haurà nou disc. A més, enguany s'ha editat “Iron Man: My Journey through Heaven and Hell with Black Sabbath”, és a dir, l'autobiografia de Tony Iommi. També s'ha publicat el documental "God Bless Ozzy Osbourne". I no hem d'oblidar que enguany “Blizzard of Ozz” i “Diary of a Madman” finalment han estat editats com cal en CD i restituint les pistes de baix i bateria originals, que Ozzy havia fet regravar l'any 2002 en un dels episodis més vergonyosos del rock.

És horrible veure com passa el temps. L'any 2011 s'han celebrat 30 anys de l'aparició d'aquests discos:

Killers (Iron Maiden)
Difficult to Cure (Rainbow)
King Bee (Muddy Waters)
Moving Pictures i Exit...Stage Left (Rush)
Face Dances (molt bon disc dels Who)
Somewhere in England (George Harrison)
Come an' Get It (Whitesnake)
No Sleep 'til Hammersmith (Motörhead)
Friday Night in San Francisco (Al Di Meola, John McLaughlin, Paco de Lucía)
She Shot Me Down (Frank Sinatra)
Tattoo You (The Rolling Stones)
Denim and Leather (Saxon)
Point of Entry (un disc a reivindicar de Judas Priest)
Discipline (King Crimson)
You Are What You Is (Frank Zappa)
Diary of a Madman (Ozzy)
Mob Rules (Black Sabbath)
Renegade (Thin Lizzy)
For Those About to Rock We Salute You (AC/DC)


I el 2011 ha estat l'any de la mort de Gary Moore i Amy Winehouse. També en vam parlar.

3 comentaris:

Jordi ha dit...

Això dels Pink Floyd... em pregunto si quan reeditin l'Animals inclouran porc inflable i bidonet d'heli.

Jordi ha dit...

Ei, estupendo resum. Fins que no he llegit que en Collins es referia al Mel, m'he pensat si no podria ser en Phil; aquest disc sí que m'agradaria sentir-lo!!

Ferran Nogués ha dit...

Porc inflable i bidonet d'heli! Això estaria bé. L'edició Immersion de l'Animals encara no ha sortit. Estem a temps de fer una petició popular massiva :-D