Per molts anys, Tete

Avui faria anys el Tete Montoliu, un dels grans pianistes que ha donat el jazz i un dels personatges cabdals de la nostra cultura al qual, per variar, hem mantingut en l'oblid mentre ens dediquem a mitificar i magnificar altres figures que no arriben a la sola de la sabata del gran Tete.

El resorgiment de Tom Jones

Quan va publicar Praise & Blame (2010) ja es va veure que la carrera de Tom Jones havia donat un gir de 90 graus. Producció austera i música d'arrels, on hi tenen cabuda el blues, el giospel i el country. I estem de sort perquè allò no va ser un experiment aïllat: Jones ja té el segon disc en la mateixa línia. Amb Spirit In The Room tornem a tenir la producció d'Ethan Johns (fill del mític Glyn Johns). Un encert.

The Dark Side of the Moon, 40 anys

Sí, sembla mentida: enguany celebrem els 40 anys de The Dark Side of the Moon, un dels discos més importants del segle XX pel que fa a la música, a l'estètica i al so. Sempre ha estat el meu preferit de l'època clàssica del grup. La influència del Dark Side ha estat immensa. Les seves dades de vendes i èxit són llegendàries. EMI va haver de dedicar una de les seves fàbriques només a fer còpies d'aquest disc degut a la gran demanda. Eren altres temps: la gent comprava bona música. Podeu plorar amb mi.

The Dark Side of the Moon es va enregistrar a finals del 1972 i principi del 73. És impressionant pensar que Pink Floyd l'any 1971 havien fet Meddle (1971) i tot seguit van enregistrar Obscured by Clouds (1972). Però és que durant el 1972 van elaborar la música del disc i la van va estar provant en directe fent concerts en què interpretaven el disc sencer tot i que la gent encara no el coneixia (els pirates d'aquests concerts es van fer famosos). Repeteixo: eren altres temps.

Ara s'ha fet una web oficial commemorativa del 40è aniversari de The Dark Side of the Moon.

Per cert, també és una bona ocasió per a recordar el famós fenomen anomenat popularment Dark Side of the Rainbow. Per als qui no el coneguin, es tracta de la sorprenent sèrie de coincidències de sincronia que es donen entre la famosa pel·lícula The Wizard of Oz i el disc The Dark Side of the Moon. Hi gent que ha dedicat temps a fer la comparació amb subtítols descriptius i el cert és que val la pena veure-ho.

Història ficció sobre els Beatles

El senyor J., que sempre em fa arribar coses interessants, m'ha enviat l'article "Lennon en la cola del paro", de Diego A. Manrique. Es veu que s'estrenarà una sèrie televisiva, anomenada Snodgrass, basada en una novel·la d'Ian R. MacLeod i adaptada per David Quantick, que especula sobre el que hagués passat amb uns Beatles sense Lennon:

"Sin la acidez de Lennon, los Beatles de MacLeod triunfan pero no se transforman en fenómeno cultural; quedan eclipsados por los Rolling Stones. Su repertorio incluye temas que ahora conocemos como hitos de McCartney en solitario".

Com podeu veure, és el tòpic. Però Manrique encerta de ple el comentari:

"De acuerdo, no pasa de ser un entretenimiento de sobremesa, un trivial pursuit para amantes de la especulación. Un viaje a un universo paralelo donde John nunca conoció a Yoko y su acerado cinismo impidió algo tan baboso como Imagine. Mira, en eso último sí que hubiéramos ganado".

Al projecte se li hauria de donar un vot de confiança només pel fet que al darrere hi ha David Quantick, bon coneixedor dels Beatles (el seu llibre sobre el White Album és molt bo).

Ara bé, aquestes especulacions, com sempre, s'han d'agafar amb pinces. Posats a jugar a la història ficció, la idea d'uns Beatles sense Lennon hauria pogut donar un altre resultat: l'any 1969, un John Lennon fart dels Beatles abandona el grup i s'uneix als Rolling Stones, que han perdut la figura creativa de Brian Jones i necessiten algú de talent que els faci ser alguna cosa més que una banda de r&b amb un cantant carismàtic. Però Keith Richards se sent desplaçat, veu que la seva banda està oblidant les arrels de blues i decideix abandonar els Stones. Pocs anys després, Mick Jagger no pot resistir tenir al seu costat un personatge del pes de Lennon i el fa fora del grup, que inicia un clar declivi. Ja ningú recorda els gloriosos dies de Lady Jane.

Mentrestant, els Beatles han proporcionat una col·lecció de composicions que són més de grup que no d'autor, on un McCartney deslliurat de la forta personalitat de Lennon ha permès que Harrison doni sortida al seu talent compositiu, i aquesta etapa dels Beatles després del 69 ens ha deixat discos molt més progressius i revolucionaris que els de la psicodèlia àcida. Durant els 70 han estat uns clars rivals de Led Zeppelin però amb l'adveniment del pop electrònic als 80 s'han dissolt. Glorificats pel grunge i l'estètica retro-alternativa, es reuneixen l'any 1995 i interpreten brutals versions de Helter Skelter amb convidats com Kurt Cobain o Chris Cornell. Refusen l'oferiment de Lennon per a tornar al grup i l'acusen públicament d'oportunista.

Què, aquesta versió de la història no us agrada tant, oi? M'ho imaginava.

Per cert, estic d'acord amb en Manrique pel que fa a Imagine.

50 anys de Please Please Me

Avui fa 50 anys que es va publicar el primer disc dels Beatles, "Please Please Me". Justament l'altre dia l'estava sentint i he de dir que suporta molt bé el pas del temps.

D'entrada cal dir que és un disc de debut. EMI el volia fer ràpidament després de l'èxit dels primers singles i els Beatles van fer la feina: el van gravar en nou hores. Les composicions pròpies són molt bones i l'execució és sensacional. No em cansaré de dir-ho: instrumentalment, però sobretot vocalment, els Beatles no es poden comparar a cap altra banda de principis dels 60. Ni els Rolling Stones ni els Animals ni ningú somiava amb fer unes harmonies vocals com les de There's A Place o la cançó que dóna títol al disc, Please Please Me.

A Please Please Me ja trobem, a més, aquelles línies de baix de Paul McCartney, mai prou valorades: digueu-me quants músics d'aquella època (i actuals!) són capaços de cantar i tocar I Saw Her Standing There com ho feia McCartney.

Alvin Lee

Sempre et sap greu que mori un músic que t'agrada, però hi ha certs músics que els arribes a estimar d'una manera semblant a com s'estima un amic. Perquè en certa manera els coneixes, perquè has seguit la seva trajectòria, perquè els has acompanyat en els seus moments de pena i de glòria. Alvin Lee era un d'aquells músics. Avui he sabut la notícia de la seva mort, conseqüència de les complicacions sorgides durant una operació mèdica rutinària, segons un comunicat penjat per la seva família a la web del músic.

Per als qui no el coneguin, Alvin Lee era el guitarrista i cantant de Ten Years After, un dels grans grups de rock clàssic dels anys 70, amb una forta arrel de blues. Guitarristes de blues n'hi ha molts. I bons. Però només uns pocs elegits tenen veritable talent. Màgia. Alvin Lee és un d'aquells que quan sents durant uns segons la seva guitarra l'identifiques immediatament.

Molts grups clàssics tenen el seu estigma, una creu pesada que han d'arrosegar tota la vida, per bé i per mal. Led Zeppelin tenen una cançó, Stairway To Heaven. Deep Purple tenen un disc en directe: Made In Japan. Ten Years After tenien una actuació: Woodstock. Però el cert és que això no representava gaire problema per a Alvin Lee: per sort es va conservar en molt bona forma i encara actualment era capaç d'oferir concerts incendiaris.

Alvin Lee va viure durant uns anys a Castelldefels (jo més d'una vegada havia passejat pels carrers d'aquesta localitat amb la remota esperança de trobar-me'l). Fruit d'aquella època va ser la seva participació a un disc de Los Suaves (!).

Sempre recordaré la gira de reunió que van fer Ten Years After presentant el disc About Time (1989): van venir a Barcelona i la sala Zeleste (actual Razzmatazz) estava a rebentar. Concert impecable. No Woodstock, millor. Un so impressionant (la claredat dels instruments), una execució vibrant. L'any següent, sense haver publicat cap nou disc, van tornar a venir! Mateixa sala, ple absolut, concert de somni. El pòster d'aquella segona nit segueix sent una de les meves possessions més estimades.

La seva carrera als darrers anys havia estat irregular. Recordo el disc Alvin Lee in Tennessee (2004), on l'acompanyaven els mítics músics d'Elvis: Scotty Moore (guitarra) i D.J. Fontana (bateria). Poca conya.

Alvin Lee és autor de grans cançons però a mi sempre m'ha agradat especialment un dels seus blusos, "Slow Blues in C" (del que ja n'he parlat en aquest blog). Amb Illinois Central l'hem tocat a cada concert des de l'any 2001. L'últim cop va ser dissabte passat. No deixarem de fer-ho.

Amb Alvin Lee perdem no només un dels grans músics de l'era daurada del rock i un excepcional guitarrista. Perdem també la possibilitat d'una nova reunió amb els seus companys de Ten Years After.

Si no coneixeu Ten Years After i em permeteu la recomanació, sentiu aquests dos directes: el mític Recorded Live (1972) i un altre que és igualment bo, aparegut fa pocs anys: Live at the Fillmore East 1970.

Reflexions i vídeo dels Hollers

Ara que han passat uns dies i he tornat a sentir el concert dels Station Hollers em venen diverses coses al cap. La primera és que poques vegades m'ho he passat tan bé en directe. Havent fet només mig assaig en Sandro i jo (en Nando només una estoneta), l'experiència i ofici dels músics et permet després navegar per aigües tèrboles i arribar a bon port.

D'altra banda, m'ha agradat molt tocar amb en Sandro, no només pel fet de tenir-lo allà al meu costat doing his thing, sinó perquè compartir les tasques vocals amb algú et permet "descansar" d'alguna manera durant el concert i gaudir una mica de l'actuació com un espectador privilegiat.

I també una altra cosa: m'he sorprès a mi mateix pel fet que m'ha agradat molt tocar els temes de desenvolupaments llargs (Cortez The Killer i Helpless), cançons que t'has de prendre amb calma, assaborir-les com un bon whisky, i anar creant un ambient. Són coses que no tenim al repertori d'Illinois Central i el cert és que m'ho he passat molt bé tocant-les.

Els Station Hollers pertanyen a Can Jordi. Allà juguem a casa. Estem entre amics. I l'ambient que es crea a la station representa la meitat del concert. Quan faci més bon temps (al mes de maig?), hauríem de repetir-ho.

Aquí teniu un Hoochie Coochie Man 100% Hollers: ningú sap qui ha de fer es solos, jo afino la guitarra quan la cançó ja ha començat... però allà està el Soulman donant-ho tot i estem a Can Jordi amb els Station Hollers!