El Nadal de Pomplamoose

Per a celebrar el Nadal pensava posar el meu vell i conegut vídeo de Twisted Sister però m'han passat una opció alternativa que m'ha deixat fora de joc [gràcies Sr. J]

Això és Pomplamoose. Visiteu el seu Myspace.

Una de Tito Schipa

Així com alguns enregistraments de sopranos i baixos dels anys 20 i 30 no suporten bé el pas del temps pel que fa a la càrrega de manierismes del seu estil vocal (tot i que són meravellosos), amb els tenors és diferent: els enregistraments de Caruso, Schipa, Gigli, Fleta i companyia tenen una màgia i una qualitat especial. Feien semblar fàcil allò que és difícil, en paraules del propi Schipa. Just al contrari de Plácido i Carreras.

Tito Schipa em cau bé perquè, a més, tocava la guitarra, com en aquesta filmació tardana. Però no us perdeu com canvia els acords mentre s'acompanya el final de : - Se il mio nome.

I Una Furtiva Lacrima, efectivament, no s'ha de cantar com si fossis Otello.

El disc de Sinatra i Ellington

♬ Sunny

Només una vegada van tocar plegats el millor cantant de jazz (amb permís de Sammy Davis Jr) i el millor músic de jazz. I el resultat és només mitja horeta de música. La carrera de Sinatra té discos més explosius i la d'Ellington, naturalment, en té de més ambiciosos, però aquest és un condensat, un pot d'essència on cadascú va donar el millor que tenia.

El darrer dia d'enregistrament va coincidir amb l'aniversari de Sinatra, el 12 de desembre del 1967. Si una sessió d'estudi de Sinatra sempre era un esdeveniment (li agradava tenir un cert nombre de gent a l'estudi perquè deia que no podia cantar sense públic), imagineu-vos si la sessió era el dia del seu aniversari i amb l'orquestra de Duke Ellington. Però el disc no és una festa esbojarrada. Tot i que no m'agrada utilitzar aquest terme, és un disc d'ambient cool: sentiu aquest Sunny.

Però és que, a més, és un dels discos amb més bona producció que he sentit i no per als estàndards del 1967: és dels discos amb millor so que recordo haver sentit (i només conec l'LP i la primera edició en CD; el remaster del 1999 ha de ser impressionant). Com a productor consta Sonny Burke però no he pogut esbrinar ni l'estudi concret ni els enginyers de so responsables d'aquesta meravella.

En una maniobra arriscada, Sinatra va incorporar a la sessió el seu veterà arranjador, Billy May. Va encertar de ple. Allò probablement va alliberar Ellington de part de les seves responsabilitats habituals i es va sentir més còmode al piano regalant-nos tocs marca de la casa com les insistents notes de l'inici de Sunny.

L'adquisició del CD està doblement recomanada perquè inclou unes genials notes a càrrec de Stan Cornyn ("king of liner notes"): Sinatra had given May instructions: let these men play. These will be concert recordings, extended by far beyond the 2:30 barrier of pop singles. And, this band and these soloists will play indeed.

La selecció de cançons inclou un títol original d'Ellington: I Like The Sunrise. I aquí la cosa ja es posa seriosa. La composició té prou tela però no us perdeu la línia vocal (una putada per al cantant), amb salts d'una octava. Poca conya.

Novetat de Perfect Pair: I Want Jesus To Walk With Me

Feia temps que no treballava tant una cançó. N'he fet diverses versions, llargues i curtes, cantant greu i cantant agut, i avui mateix, pim pam, he enregistrat i mesclat aquesta versió final d'aquest gospel tradicional, I Want Jesus To Walk With Me, i que segueix la línia de metal-gospel que ja vaig començar amb Go Down Moses.

Història d'una inundació

L'any 1927 hi va haver una gran inundació al delta del Mississippi, coneguda com a Great Mississippi Flood. Pluges torrencials van fer vessar els rius i els dics de contenció. La tragèdia humana va propiciar una onada migratòria cap al nord (gràcies a la qual podria néixer el blues de Chicago). El fet va passar immediatament a la música popular i l'any 1929 es va editar la cançó de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie "When the Levee Breaks" (Quan el dic es trenca):

♬ When the Levee Breaks (1929)

L'any 1971 va aparèixer "Led Zeppelin IV". Una de les joies del disc era una versió força reelaborada de When the Levee Breaks, paradigma del blues rock pesant. La seva influència dins del rock s'ha deixat notar fins a l'actualitat:

♬ When the Levee Breaks (Led Zeppelin 1971)

L'any 1995, Jimmy Page i Robert Plant (guitarra i veu de Led Zeppelin) van recuperar la cançó i en van fer un sensacional arranjament que apareix al seu DVD No Quarter però jo prefereixo aquesta versió en directe de la mateixa gira:



L'any 1999, John Paul Jones (baix i teclats de Led Zeppelin) va interpretar una brutal versió del tema durant la gira del seu disc Zooma. El seu treball amb el slide és excel·lent:



L'any 2005, Robert Plant va interpretar la cançó al programa de Jools Holland en una versió que inclou un encertat arranjament de veus d'acompanyament per part de tota la banda, que recorda les cançons de treball afroamericanes:



L'any 2008, Robert Plant i Alison Kraus van fer-ne un interessant arranjament per a la gira del seu disc "Raising Sand" (durant la mateixa gira van canviar l'arranjament i feien versions com aquesta) :



Una de les versions més curioses que he trobat, per la subtilesa i l'originalitat, és la que fan A Perfect Circle:



També és voluntariosa la de David Kent (rock and roll amb acústica). En la mateixa línia però elàctrica està la de Les Copeland. Entre Zeppelin i el blues de Chicago tenim la versió de la Big Road Blues Band.

Ja veieu fins on ha arribat la inundació.

Filmació de Them Crooked Vultures a Rockpalast

El conegut programa alemany de televisió Rockpalast ha penjat sencera la recent actuació que hi van fer Them Crooked Vultures. Feia temps que un disc nou no m'enganxava com ho ha fet el d'aquesta gent.

Una d'elegància

Enregistrada a un concert de tribut als compositors Jerry Leiber i Mike Stoller, David Gilmour (guitarrista i veu de Pink Floyd) interpreta la balada Don't, que va ser enregistrada per Elvis Presley a finals del 50.

Sempre he pensat que Gilmour té una de les veus més càlides que he sentit, i guanya qualitat amb els anys, però el que em posa la pell de gallina és quan arriba el solo. Gilmour és un dels solistes més elegants del rock i per a aquesta ocasió toca una vella Fender Telecaster, coetània de la cançó que interpreta (és la mateixa que podeu veure a la contraportada del seu disc About Face), i que sona impressionant (a Youtube no tant, però sí al DVD original). Tot al seu punt i mesura justos.

Com a curiositat, aquí el teniu tocant la mateixa cançó però uns anys més tard i acompanyat dels Rhythm Kings (Albert Lee inclòs).

Extravagància d'Anthrax: The Greater Of Two Evils

♬ Mad House

L'any 2004, després d'haver facturat un disc sensacional com és We've Come for You All (2003), Anthrax van proposar als fans que votessin via Internet el seu set list preferit de vells èxits de la banda amb la intenció de ficar-se a un estudi durant dos dies a assajar i enregistrar en directe aquest insòlit "concert" format a base de cançons votades pels fans i que en algun casos no havien estat mai tocades per aquesta formació.

El resultat és un dels millors discos de la banda. La sobrietat i la personalitat de la veu de John Bush dóna a aquests títols una nova dimensió. Fresc i espontani, és el testimoni d'una banda redescobrint les seves pròpies cançons i constatant com eren de bones. Serveixi també aquest disc per a reivindicar Spreading the Disease (1985), un dels discos injustament oblidats de la carrera d'Anthrax, predecessor del llegendari Among The Living, i que aporta quatre títols a The Greater Of Two Evils

He trobat una excel·lent crítica del disc feta per Vik Bansal i que inclou aquest fragment: "Slayer's Dave Lombardo may have the reputation as the metal drummer with the fastest bass pedalling feet, and Metallica's Lars Ulrich as the one with the biggest mouth, but over the years, Anthrax's Charlie Benante has quietly gone about his business and is now simply the best. Period".

Crimson 80s: Indisciplina

Després d'haver-se dissolt inexplicablement l'any 1974, King Crimson es van reformar l'any 81 totalment renovats. Per a aquesta nova etapa, el seu líder i guitarrista, Robert Fripp, va reclutar el cantant i guitarrista Adrian Belew. Havent passat per la banda de Frank Zappa, David Bowie i Talking Heads, Belew aportava el toc de tècnica a la guitarra (però molt diferent a com tocava Fripp) i alhora una certa dosi de punk. Fripp també va incorporar Tony Levin, un baixista molt tècnic i igualment creatiu, i un dels pioners del stick bass. Fripp només va mantenir un membre dels antics King Crimson: el bateria Bill Bruford. De formació jazzística, als anys 80 va experimentar amb la percussió electrònica i en directe muntava un kit de bateria acústica amb tot d'accessoris electrònics.

Els Crimson dels anys 80 van posar en pràctica un particular sistema de treball. Els instruments havien de ser complementaris els uns dels altres: ni parlar-ne de tenir dues guitarres i el baix tocant tots el mateix. Cada instrument havia d'interpretar una part diferent a la dels altres instruments. Aquest Waiting Man n'és un bon exemple. També van posar en pràctica la polirítmia: les guitarres podien estar tocant en un compas mentre que la veu o la bateria ho feien en un compàs diferent. I Bruford va acceptar el repte de tocar sempre sense xarles. Una de les cançons més famoses d'aquesta formació de King Crimson era Indiscipline. La indisciplina la protagonitzava Bill Bruford, que sobre un patró rítmic estàtic improvisava una part de percussió que incloïa parts en compassos diferents. Belew muntava al seu costat una petita bateria i mantenia el ritme esoicament mentre Bruford feia dolenteries. Tot plegat amanit amb un simpàtic ingredient punk.

Aquesta filmació d'Indiscipline correspon a la darrera gira de la formació i ha estat inclosa al DVD "Neal And Jack And Me" que recull dos concerts sencers dels anys 82 i 84.

Una de Bergonzi

Aquí tenim un fragment d'una masterclass del gran Carlo Bergonzi treballant Celeste Aida. Impressionant a partir del minut 1:20, cantant com a l'antiga. I si el voleu veure als seus dies de glòria, corre per Youtube aquesta Celeste Aida del 1970. Però jo em quedo amb aquest Non ti scordar di me (i tenia 62 anys!).

Novetat: versió acústica de Whitesnake

El meu cosí, que forma part de Whitesnaked, un grup acústic de versions de Whitesnake, m'ha enviat la guitarra de "Wine, Women an' Song", la cançó que tancava l'excel·lent Come an' Get It (1981), perquè hi posi veu.

Whitesnake l'any 81 encara eren la banda britànica de blues-rock que facturava grans cançons i que tenia a les seves files un dels duets de guitarres amb més bon gust que ha donat el rock: Bernie Marsden i Micky Moody, però és que, a més, també tenien un dels millors baixistes del negoci, Neil Murray, i per acabar-ho d'adobar hi havia Ian Paice a la bateria i Jon Lord als teclats. Això sí que era un supergrup. Els discos que van fer entre el 1978 i el 82 són absolutament imprescindibles.

Edició deluxe de l'Among The Living

M'acaba d'arribar la nova edició d'Among The Living (1987), el disc que va consolidar Anthrax com una de les bandes més fresques i innovadores del thrash metal dels 80. Aquesta edició té preses alternatives i inclou el DVD del que aleshores va ser vídeo VHS d'aquella gira: Oidivnikufesin (N.F.V.) (enregistrat al Hammersmith de Londres l'any 1987). Per a molts, Among The Living és el millor disc d'Anthrax. No hi estic d'acord: We've Come for You All (2003) és un disc molt més sòlid però, naturalment, Among The Living va ser una fita, sonava fresc i tenia excel·lents cançons. Era l'època que Anthrax començaven a flirtejar amb el hip hop (samarretes de Public Enemy, el vídeo d'I Am The Man) i eren un grup en clara ascensió. Únics en el seu gènere.